1 Al cap de tres anys, va arribar a Judes i a la seva gent la notícia que Demetri, fill de Seleuc, havia entrat pel port de Trípoli amb un estol i un exèrcit poderós 2 i, després de desfer-se d'Antíoc i del seu tutor Lísies, s'havia apoderat del país.

3 Hi havia un tal Àlcim, anteriorment gran sacerdot, que havia consentit de viure en la impuresa ritual des dels temps de la revolta. Ara, però, havia arribat a la conclusió que la seva situació no tenia sortida possible i que no li permetrien l'accés al sagrat altar. 4 Es presentà, doncs, davant el rei Demetri cap a l'any cent cinquanta-u per fer-li ofrena d'una corona d'or, una palma i les tradicionals branques d'olivera del temple. Aquell dia, però, va guardar silenci sobre les seves intencions.

5 L'oportunitat per a donar curs a la seva follia li va arribar quan Demetri el convocà a consell i li preguntà sobre les disposicions i els projectes dels jueus. Ell li va respondre així:

6 --Els jueus anomenats asideus, que tenen per cap Judes Macabeu, fomenten la guerra i la revolta, impedint així l'estabilitat del regne. 7 Per això, veient-me privat de la dignitat que em pertoca, és a dir, del càrrec de gran sacerdot, m'he presentat aquí. 8 Em mou, en primer lloc, la preocupació sincera pels interessos del rei; però, segonament, considero el bé dels meus conciutadans. En efecte, la manca de seny de la gent que acabo d'esmentar ha enfonsat tota la nostra nació en la misèria. 9 I tu, oh rei, ara que coneixes en detall tots aquests greuges, vulgues ocupar-te del nostre país i de la nostra gent oprimida, amb aquella benvolença generosa que tothom reconeix. 10 Perquè mentre Judes visqui és impossible que l'estat conegui la pau.

11 Davant aquestes declaracions d'Àlcim, la resta dels anomenats amics del rei, ja prou hostils en tot el que es referia a Judes, van abrandar més encara l'ànim de Demetri. 12 El rei escollí immediatament Nicànor, que era comandant del cos d'elefants, i el nomenà governador militar de Judea. I l'hi va enviar 13 amb ordres precises de desfer-se de Judes, dispersar els partidaris d'aquest i restablir Àlcim com a gran sacerdot del temple més important del món. 14 Els pagans de Judea, que s'havien exiliat fugint de Judes, es van unir en massa a l'exèrcit de Nicànor, considerant que els infortunis i els contratemps dels jueus serien la seva prosperitat.

15 Quan els jueus van conèixer la invasió de Nicànor i l'agressió de les nacions paganes, es van cobrir el cap de terra en senyal de dol i suplicaven Déu, que havia escollit el seu poble per sempre i que sempre havia defensat amb senyals manifestos els qui eren heretat seva. 16 Judes, el cap dels jueus, ordenà que tot seguit aixequessin el campament d'allí on eren. Van entaular batalla amb l'enemic al poble de Dessaú. 17 Simó, el germà de Judes, ja havia entrat en combat contra Nicànor, però una sobtada envestida dels enemics l'havia forçat a retirar-se una mica. 18 Amb tot, Nicànor, que coneixia la valentia i el coratge de Judes i dels seus quan lluitaven per la pàtria, dubtava de poder resoldre el conflicte per la força de les armes. 19 Per això envià Posidoni, Teòdot i Mataties a concertar la pau amb Judes.

20 Després d'haver examinat atentament les seves propostes, Judes, el cap dels jueus, les comunicà a les seves tropes. I davant l'acord unànimement favorable, es van avenir a concertar la pau. 21 Van fixar el dia en què es reunirien els caps tots sols. De cada un dels dos campaments va avançar-se un carro i van preparar uns setials. 22 Judes havia apostat homes armats en punts estratègics disposats a intervenir en cas que hi hagués un cop traïdor de part dels enemics. Però l'entrevista s'esdevingué amb tota normalitat.

23 Nicànor va passar un cert temps a Jerusalem actuant sempre amb correcció i va llicenciar la massa de gent estrangera que se li havia unit. 24 Tenia sempre Judes al seu costat i sentia per ell una gran simpatia. 25 Va aconsellar-li que es casés i que tingués fills. Judes, doncs, va casar-se i fruïa de la vida amb tota tranquil·litat.

26 Però Àlcim, en veure la bona entesa que hi havia entre Judes i Nicànor, va endur-se una còpia dels tractats i es presentà a Demetri. Àlcim va dir al rei que Nicànor feia una política contrària als interessos de l'estat; en efecte, Judes, l'enemic del seu reialme, havia rebut de Nicànor el nomenament de successor en el cercle dels amics del rei. 27 Demetri es va enfurismar i, atiat per les calúmnies d'aquell miserable d'Àlcim, va escriure a Nicànor expressant-li el seu gran disgust per aquells tractats i ordenant-li que detingués el Macabeu i l'enviés immediatament a Antioquia. 28 Aquestes noves van deixar Nicànor trasbalsat: trobava inadmissible de trencar uns acords amb un home que no li havia fet cap tort. 29 Però, davant la impossibilitat de contravenir les ordres del rei, buscava l'oportunitat de complir-les, valent-se d'algun estratagema. 30 El Macabeu, pel seu costat, aviat s'adonà de la fredor amb què Nicànor el tractava i del seu capteniment cada cop més distant. Entenent que aquella eixutesa no anunciava res de bo, va aplegar un gran nombre de partidaris i s'amagà de Nicànor.

31 En veure's tan hàbilment burlat per Judes, Nicànor es va presentar al temple més august i més sant de tot el món, a l'hora que els sacerdots oferien els sacrificis acostumats, i va ordenar que li fessin a mans aquell home. 32 Els sacerdots van assegurar-li amb jurament que ignoraven on era l'home que ell cercava. 33 Llavors Nicànor va estendre la mà dreta contra el santuari i pronuncià aquest jurament:

--Si no em feu a mans Judes encadenat, arrasaré aquest recinte consagrat a Déu, enderrocaré l'altar i erigiré en aquest mateix lloc un temple esplèndid en honor de Dionís.

34 Dit això, se'n va anar. Immediatament els sacerdots van aixecar les mans cap al cel i invocaren aquell qui sempre ha lluitat a favor del nostre poble:

35 --Tu, Senyor, que no tens necessitat de res ni de ningú, t'has dignat establir entre nosaltres el temple on habites. 36 Senyor, tu que ets sant, font de tota santedat, guarda de qualsevol profanació aquesta casa que fa poc hem purificat.

37 Entre els ancians de Jerusalem n'hi havia un que es deia Razís. Era un home que es preocupava molt pels seus conciutadans i gaudia d'una anomenada excel·lent. Li deien «pare dels jueus» per l'afecte sincer que els professava. Aquest home fou denunciat a Nicànor. 38 En efecte, els primers temps de la revolta havia estat acusat de mantenir-se fidel als costums jueus, i per aquesta fidelitat havia arriscat cos i ànima amb una gran enteresa. 39 Nicànor, volent mostrar ben clarament l'enemistat que alimentava contra els jueus, va enviar més de cinc-cents soldats a detenir Razís. 40 Es pensava que agafant Razís infligiria un cop molt fort al poble.

41 Els soldats estaven a punt d'apoderar-se de la torre on Razís es trobava i començaven a forçar la porta del pati, ja que tenien ordres de calar foc a les portes. Quan Razís es veié envoltat per tots costats, es va llançar sobre la seva espasa. 42 S'estimava més morir honrosament que caure en mans d'aquells malvats i sofrir ultratges humiliants per a la seva dignitat. 43 Però, davant la imminència del perill, no va encertar el cop mortal. Llavors, mentre la tropa irrompia portes endins, Razís va córrer decidit a dalt de la muralla i es va llançar intrèpidament contra els soldats. 44 Ells es van apartar ràpidament i Razís va caure al mig de l'espai buit. 45 Encara amb vida i encès d'indignació, es va aixecar, malgrat la sang que li rajava i el dolor atroç de les ferides. Va passar corrents pel mig dels soldats i es plantà dret dalt d'una roca abrupta. 46 Ja dessagnat del tot, es va arrencar els budells, els va agafar amb totes dues mans i els va llançar contra la tropa, tot suplicant al qui és Senyor de l'esperit i la vida que un dia els hi retornés. Així va morir Razís.