Societat Bíblica de Catalunya

Antic Testament
Pentateuc
Gènesi
Èxode
Levític
Nombres
Deuteronomi
Llibres profètics
Josuè
Jutges
1r Samuel
2n Samuel
1r Reis
2n Reis
Isaïes
Jeremies
Ezequiel
Osees
Joel
Amós
Abdies
Jonàs
Miquees
Nahum
Habacuc
Sofonies
Ageu
Zecaries
Malaquies
Escrits
Salms
Job
Proverbis
Rut
Càntic
Cohèlet
Lamentacions
Ester
Daniel
Esdres
Nehemies
1r Cròniques
2n Cròniques
Llibres deuterocanònics
Ester grec
Judit
Tobit
1r Macabeus
2n Macabeus
Saviesa
Siràcida
Baruc
Carta Jeremies
Daniel grec
Nou Testament
Mateu
Marc
Lluc
Joan
Fets Apòstols
Romans
1a Corintis
2a Corintis
Gàlates
Efesis
Filipencs
Colossencs
1a Tesalonic.
2a Tesalonic.
1a Timoteu
2a Timoteu
Titus
Filèmon
Hebreus
Jaume
1a Pere
2a Pere
1a Joan
2a Joan
3a Joan
Judes
Apocalipsi


BIBLIJA.net   - La Bíblia a Internet
Buscar Referència     Buscar Paraula
Passatge:   

Menú compacte
 BCI Escollir entre totes les versions   Sobre les versions Ajuda
Idioma

Hebreus 7-10

Hebreus :Introducció 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13

Melquisedec
7
Aquest Melquisedec, rei de Salem, sacerdot del Déu altíssim, anà a trobar Abraham, que tornava del combat victoriós contra els reis, i el va beneir; i Abraham li va donar la desena part de tot el botí. Melquisedec, si traduïm el seu nom, era «rei de justícia»; i era també rei de Salem, és a dir, «rei de pau». L'Escriptura no diu que tingués pare, ni mare, ni genealogia; no parla tampoc ni del començament ni del terme de la seva vida. Així, fet semblant al Fill de Déu, resta sacerdot per sempre.
Contempleu la grandesa d'aquest personatge, a qui Abraham, que era el patriarca, va donar el delme de la millor part del botí. De fet, els descendents de Leví que reben el sacerdoci tenen manat per llei de recollir el delme del poble, és a dir, dels seus germans, si bé aquests també han sortit, com ells, de les entranyes d'Abraham. En canvi, Melquisedec, que no figura en les genealogies levítiques, va recollir el delme d'Abraham i el va beneir, a ell que tenia les promeses; i no es pot negar que l'inferior és beneït pel qui és superior. D'altra banda, en el cas dels descendents de Leví, els qui reben el delme són homes mortals, mentre que, de Melquisedec, l'Escriptura fa constar que viu. Més encara: per dir-ho així, en la persona d'Abraham, també Leví, que recull els delmes, va pagar el delme, 10 perquè el dia que Melquisedec anà a trobar Abraham, el patriarca encara duia Leví a les entranyes.
Jesucrist, gran sacerdot com ho fou Melquisedec
11 La legislació del poble d'Israel es basava en el sacerdoci levític. Però si aquest hagués portat a la plenitud, per què calia encara establir un altre sacerdot de la línia de Melquisedec, com diu l'Escriptura, en comptes de designar-ne un de la línia d'Aaron? 12 De fet, un canvi de sacerdoci comporta necessàriament un canvi de llei. 13 Jesús, a qui es refereixen aquelles paraules de l'Escriptura, era d'una altra tribu, i cap dels seus membres no ha servit mai l'altar. 14 És sabut, efectivament, que nostre Senyor ha sortit de la tribu de Judà, a la qual Moisès no atribuí cap funció sacerdotal.
15 Tot això és encara més clar si tenim present que aquest altre gran sacerdot ha estat establert a imatge de Melquisedec 16 i que ha arribat al sacerdoci no en virtut d'una llei de descendència humana sinó pel poder d'una vida indestructible. 17 Així ho afirma el testimoni de l'Escriptura: Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec. 18 En conseqüència, d'una banda, queda abolida la legislació anterior per deficient i inútil, 19 ja que la Llei no ha portat res a la plenitud; d'altra banda, és introduïda una esperança millor que ens acosta a Déu.
20 Tot això no s'ha pas realitzat sense jurament. Perquè, mentre que aquells sacerdots eren instituïts sense cap jurament, 21 Jesús ho ha estat amb el jurament d'aquell qui li va dir: El Senyor no es desdiu del que jurà: Ets sacerdot per sempre. 22 Per tant, ara Jesús garanteix una aliança millor. 23 A més, els qui eren instituïts sacerdots van ser molts, perquè la mort els impedia de continuar en les seves funcions; 24 però Jesús, que viu per sempre, no traspassa a ningú el seu sacerdoci. 25 Per això té el poder de salvar definitivament els qui per ell s'acosten a Déu, ja que viu per sempre intercedint a favor d'ells.
26 Aquest és realment el gran sacerdot que ens calia: sant i innocent, sense taca ni complicitat amb els pecadors, enaltit més amunt dels cels. 27 Ell no necessita, com els altres grans sacerdots, oferir sacrificis cada dia, primer pels propis pecats, després pels pecats del poble: això ho va fer una vegada per sempre, oferint-se ell mateix. 28 La Llei destina a ser grans sacerdots uns homes plens de febleses, però la paraula del jurament que substitueix la Llei fa gran sacerdot el Fill, que ha arribat a la plenitud per sempre.
El nostre gran sacerdot i el culte antic
8
El punt central de la nostra exposició és que tenim un gran sacerdot que s'ha assegut en el cel, a la dreta del tron de la majestat divina; ell és el ministre que oficia en el santuari, en el veritable tabernacle, aquell que no van erigir els homes, sinó Déu mateix.
Tot gran sacerdot està destinat a oferir dons i sacrificis; per això també calia que aquest gran sacerdot tingués alguna cosa per oferir. De fet, si ell estigués a la terra, ni tan sols seria sacerdot, perquè aquí ja hi ha els qui presenten les ofrenes prescrites per la Llei. Ara bé, aquests sacerdots celebren un culte que és tan sols imitació i ombra de les realitats celestials. Així ho trobem en l'oracle diví manifestat a Moisès quan anava a construir el tabernacle, i que diu: Mira bé i fes-ho tot igual al model que et mostro aquí a la muntanya. En canvi, al nostre gran sacerdot li correspon d'oficiar en un culte més excel·lent, ja que és mitjancer d'una aliança molt millor, fonamentada en promeses incomparablement millors.
La fi de l'aliança antiga
Si la primera aliança hagués estat irreprensible, no hauria calgut substituir-la per una segona. En efecte, el Senyor diu en to de reprensió: Vénen dies, ho dic jo, el Senyor, que pactaré una aliança nova amb el casal d'Israel i amb el casal de Judà. No serà com l'aliança que vaig pactar amb els seus pares el dia que els vaig agafar per la mà per fer-los sortir del país d'Egipte; ells no es van mantenir en la meva aliança, i jo em vaig desentendre d'ells. Ho dic jo, el Senyor. 10 Aquesta és l'aliança que jo pactaré amb el casal d'Israel després d'aquells dies, diu el Senyor: Posaré les meves lleis en el seu interior, les escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. 11 Ja no caldrà que ningú instrueixi el seu veí ni el seu germà dient: «Coneix qui és el Senyor», perquè tots em coneixeran, des del més petit fins al més gran. 12 Perdonaré les seves culpes, no em recordaré més dels seus pecats. 13 Des del moment que Déu parla d'una aliança nova, declara vella la primera; i tot allò que es torna vell i antic està destinat a desaparèixer.
El culte antic, insuficient
9
La primera aliança tenia un ritual per al culte i un santuari terrenal. El tabernacle que es va construir tenia una primera estança, anomenada «el lloc sant», on hi havia el canelobre, la taula i els pans d'ofrena. Passada la segona cortina, hi havia l'altra estança del tabernacle, que s'anomenava «el lloc santíssim» i que contenia un altar d'or, per a cremar-hi l'encens, i l'arca de l'aliança, tota recoberta d'or. Dins l'arca hi havia una gerra d'or plena de mannà, la vara d'Aaron i les taules de l'aliança. Damunt l'arca hi havia els querubins que assenyalaven la presència gloriosa de Déu i que amb les ales feien ombra sobre la coberta de l'arca. Però ara no és el moment de parlar-ne en detall.
Disposat tot tal com hem dit, els sacerdots entren sempre que cal a la primera estança del tabernacle per dur-hi a terme les funcions del culte, però a la segona tan sols hi entra el gran sacerdot una vegada l'any, i no deixa mai d'oferir la sang pels seus propis pecats i pels del poble. Amb això l'Esperit Sant ha volgut fer comprendre que, mentre subsisteix el primer tabernacle, encara no s'ha manifestat el camí d'accés al santuari. El primer tabernacle és, doncs, un símbol referit al temps present; allí s'ofereixen dons i sacrificis incapaços de portar a la plenitud la consciència dels qui tributen aquell culte. 10 Els seus ritus terrenals, basats en menjars, begudes i purificacions diverses, han estat imposats fins al moment de la renovació.
El sacrifici de Crist
11 Però Crist ha vingut com a gran sacerdot del món futur que ara comença i ha entrat al santuari a través del tabernacle més gran i més perfecte, no fet per mans d'home, ja que no pertany al món creat. 12 Hi ha entrat una vegada per sempre, sense servir-se de la sang de bocs i de vedells, sinó valent-se de la seva pròpia sang; així ens ha redimit per sempre més. 13 La sang dels bocs i dels vedells i la cendra de la vedella, aspergida sobre els qui són impurs, els santifica i purifica corporalment. 14 Però la sang de Crist, que per l'Esperit etern s'ha ofert ell mateix a Déu com a víctima sense cap defecte, amb molta més raó purificarà la nostra consciència de les obres que porten la mort, i podrem donar culte al Déu viu.
La nova aliança segellada amb la sang de Crist
15 Així, doncs, el Crist és mitjancer d'una nova aliança, perquè ha mort en rescat dels pecats comesos sota la primera; així els qui són cridats reben l'herència eterna que els havia estat promesa. 16 En efecte, perquè un testament entri en vigor, ha de constar la mort del testador; 17 un testament sols és efectiu si el testador ha mort, ja que, mentre viu, el testament no val.
18 Per això, també la primera aliança va ser inaugurada amb vessament de sang. 19 Quan Moisès hagué promulgat a tot el poble cada un dels manaments de la Llei, prengué la sang dels vedells i dels bocs, juntament amb aigua, i aspergí amb llana escarlata i amb hisop tant el llibre com tot el poble, 20 dient: Això és la sang de l'aliança que Déu ha prescrit per a vosaltres; 21 igualment, aspergí amb aquella sang el tabernacle i tots els objectes del culte. 22 Segons la Llei, gairebé tot s'ha de purificar amb sang, i sense vessament de sang no hi ha perdó. 23 Per tant, si allò que és imitació de les realitats celestials s'ha de purificar d'aquesta manera, és clar que les mateixes realitats celestials exigeixen sacrificis més excel·lents que aquells.
L'entrada de Crist a la presència de Déu
24 Crist no ha entrat en un santuari fet per mans d'home, que és còpia del santuari veritable, sinó que ha entrat dins el cel, i ara es presenta davant de Déu intercedint per nosaltres. 25 El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en canvi, no s'ha d'oferir moltes vegades; 26 si fos així, hauria hagut de sofrir la passió una vegada i una altra des de la creació del món. Ara, però, a la fi dels temps, s'ha manifestat una vegada per sempre, per abolir el pecat mitjançant el seu sacrifici. 27 Als homes ens toca de morir una sola vegada, i després de la mort ve el judici; 28 semblantment, Crist, que es va oferir una sola vegada i prengué damunt seu els pecats de tots, apareixerà per segona vegada, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar els qui viuen esperant-lo.
Jesucrist, salvador etern
10
La Llei de Moisès conté tan sols una ombra del món renovat i no la realitat mateixa. Per això és del tot incapaç de portar a la plenitud els qui participen cada any en els mateixos sacrificis oferts una vegada i una altra. De fet, si els qui tributen aquest culte haguessin estat purificats d'una vegada per sempre i ja no haguessin tingut consciència de ser pecadors, haurien deixat d'oferir aquells sacrificis. Però els sacrificis els tornen a recordar cada any que són pecadors.
En efecte, és impossible que la sang dels vedells i dels bocs esborri els pecats. Per això, quan entra al món, Crist diu a Déu: No has volgut sacrificis ni oblacions, però m'has format un cos; no t'has complagut en holocaustos ni en sacrificis pel pecat. Per això t'he dit: A tu em presento. En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, oh Déu, la teva voluntat. Primer diu: De sacrificis i oblacions i holocaustos i sacrificis pel pecat, no n'has volgut ni t'hi has complagut; encara que totes aquestes ofrenes són precisament les que prescriu la Llei de Moisès. Però després afegeix: A tu em presento; vull fer la teva voluntat. Suprimeix, doncs, el que deia primer i ho substitueix pel que diu després. 10 I precisament perquè ell ha complert la voluntat de Déu, nosaltres hem estat santificats per l'ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre.
11 Tot sacerdot oficia diàriament i ofereix moltes vegades els mateixos sacrificis, que són completament incapaços d'esborrar els pecats. 12 Però Jesucrist, després d'oferir un únic sacrifici pels pecats, s'ha assegut per sempre a la dreta de Déu, 13 i allà espera que els enemics siguin posats com a escambell dels seus peus. 14 Amb una sola oblació, ha portat per sempre a la plenitud els qui ara són santificats. 15 Fins i tot l'Esperit Sant ens en dóna testimoni. Primer diu: 16 Aquesta és l'aliança que jo pactaré amb ells després d'aquells dies. Ho diu el Senyor: Posaré les meves lleis en el seu cor, les escriuré en el seu interior. 17 I afegeix: No em recordaré més dels seus pecats ni de les seves culpes. 18 Quan el perdó ha estat concedit, ja no cal cap ofrena pel pecat.
Exhortació: Una vida cristiana renovada
19 Per tant, germans, tenim plena llibertat d'entrar al santuari gràcies a la sang de Jesús; 20 ell ha inaugurat per a nosaltres un camí nou i viu, que passa a través de la cortina del lloc santíssim, és a dir, a través de la seva humanitat. 21 En ell tenim un gran sacerdot posat al capdavant de la casa de Déu. 22 Acostem-nos-hi amb cor sincer i fe plena, ja que el nostre cos ha estat rentat amb aigua que purifica, i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa. 23 Mantinguem indefectible l'esperança que professem: Déu compleix fidelment les seves promeses. 24 Vetllem els uns pels altres per animar-nos a l'amor fratern i a les bones obres. 25 No deixem d'assistir a les reunions comunitàries, com alguns han pres per costum; més aviat exhortem-nos els uns als altres. I més ara, que veieu que s'acosta el darrer dia.
26 Perquè, si després d'haver rebut el ple coneixement de la veritat pequem voluntàriament, ja no ens queda cap sacrifici que expiï els pecats, 27 sinó tan sols l'espera terrible del judici i del foc ardent que consumirà els enemics. 28 Quan algú viola la Llei de Moisès, ha de ser condemnat a mort sense pietat, sota la declaració de dos o tres testimonis; 29 penseu, doncs, de quin gravíssim càstig es farà mereixedor el qui haurà trepitjat el Fill de Déu, haurà profanat la sang de l'aliança que l'havia santificat i haurà ultratjat l'Esperit de la gràcia. 30 Prou coneixem el qui ha dit: A mi em toca de passar comptes: jo donaré la paga. I encara: El Senyor judicarà el seu poble. 31 És terrible caure en mans del Déu viu!
32 Recordeu-vos d'aquells primers temps, quan tot just havíeu rebut la llum i ja vau sostenir un combat fort i dolorós; 33 els uns us convertíreu en espectacle per a la gent quan sofríreu oprobis i persecucions, els altres us vau fer solidaris dels qui patien aquests maltractaments. 34 Vau compartir els sofriments dels presos i vau acceptar amb goig que us espoliessin dels vostres béns, sabent que posseïu altres béns millors, que duren per sempre. 35 Per tant, no perdeu la vostra valentia, ja que per ella rebreu una gran recompensa.
36 Us cal molta constància per a complir la voluntat de Déu i obtenir així el que ell ha promès. 37 Perquè d'aquí a un moment, tan sols un moment, vindrà el qui ha de venir, no tardarà. 38 El meu just viurà per la fe, però si es fa enrere no m'hi complauré. 39 Nosaltres no som dels qui es fan enrere i es perden, sinó dels qui creuen i se salven.

Copyright © 1993 Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret i Societats Bíbliques Unides





Darrera actualització del programa: 10/10/2016
visitor stats