Societat Bíblica de Catalunya

Antic Testament
Pentateuc
Gènesi
Èxode
Levític
Nombres
Deuteronomi
Llibres profètics
Josuè
Jutges
1r Samuel
2n Samuel
1r Reis
2n Reis
Isaïes
Jeremies
Ezequiel
Osees
Joel
Amós
Abdies
Jonàs
Miquees
Nahum
Habacuc
Sofonies
Ageu
Zecaries
Malaquies
Escrits
Salms
Job
Proverbis
Rut
Càntic
Cohèlet
Lamentacions
Ester
Daniel
Esdres
Nehemies
1r Cròniques
2n Cròniques
Llibres deuterocanònics
Ester grec
Judit
Tobit
1r Macabeus
2n Macabeus
Saviesa
Siràcida
Baruc
Carta Jeremies
Daniel grec
Nou Testament
Mateu
Marc
Lluc
Joan
Fets Apòstols
Romans
1a Corintis
2a Corintis
Gàlates
Efesis
Filipencs
Colossencs
1a Tesalonic.
2a Tesalonic.
1a Timoteu
2a Timoteu
Titus
Filèmon
Hebreus
Jaume
1a Pere
2a Pere
1a Joan
2a Joan
3a Joan
Judes
Apocalipsi


BIBLIJA.net   - La Bíblia a Internet
Buscar Referència     Buscar Paraula
Passatge:   

Menú compacte
 BCI Escollir entre totes les versions   Sobre les versions Ajuda
Idioma

Job 1,1-42,17

Job :Introducció 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42

Job
Pròleg (1-2)
Presentació de Job
1
Hi havia un home a la terra d'Us que es deia Job. Era un home íntegre i recte, que reverenciava Déu i s'apartava del mal. Tenia set fills i tres filles. Posseïa set mil ovelles, tres mil camells, cinc-centes parelles de bous, cinc-centes someres i tota una gentada que treballava per a ell. Era l'home més poderós de les terres d'orient.
Cada un dels fills organitzava festes amb els seus germans per torn a casa seva, i convidava també les tres germanes a menjar i beure amb ells. Acabades les festes, Job els feia venir perquè es purifiquessin, i de bon matí oferia un holocaust per cada un d'ells, ja que pensava: «Potser els meus fills, sense adonar-se'n, han pecat i han ofès Déu en el seu cor.» Job ho feia així cada vegada.
Primera prova
Un dia es va reunir la cort celestial a la presència del Senyor. Entre ells també hi va anar l'Acusador.
El Senyor li preguntà:
--I tu, d'on véns?
Ell respongué:
--De fer voltes per la terra i recórrer-la.
El Senyor li va dir:
--¿T'has fixat en el meu servent Job? No hi ha cap home com ell en tota la terra: és íntegre i recte, em reverencia i s'aparta del mal.
L'Acusador va contestar:
--¿És que Job reverencia Déu de franc? 10 ¿No és cert que l'has envoltat d'un clos per protegir-lo, a ell, la seva família i tots els seus béns? Tu l'has beneït en tot el que ha emprès, i els seus ramats es multipliquen sobre la terra. 11 Però, només que aixequis la mà i toquis els seus béns, et juro que et maleirà a la cara!
12 Llavors el Senyor digué a l'Acusador:
--Poso a les teves mans tot el que té, però a ell no el toquis.
I l'Acusador es va retirar de la presència del Senyor.
13 Un dia que els fills i les filles de Job menjaven i bevien a casa del germà gran, 14 es va presentar a casa de Job un missatger amb aquesta notícia:
--Mentre els bous llauraven i les someres pasturaven, 15 ens han caigut al damunt uns bandolers de Saba que han mort els mossos i s'han endut el bestiar. Només jo m'he pogut escapar per fer-t'ho saber.
16 Encara parlava, que n'arribà un altre i digué:
--Ha caigut foc del cel sobre els ramats i els pastors i els ha deixat carbonitzats. Només jo m'he pogut escapar per fer-t'ho saber.
17 Encara parlava, que n'arribà un altre i digué:
--Tres bandes de caldeus s'han llançat sobre els camells i te'ls han robat, després de matar els camellers. Només jo m'he pogut escapar per fer-t'ho saber.
18 Encara parlava, que n'arribà un altre i digué:
--Els teus fills i les teves filles menjaven i bevien a casa del germà gran 19 quan, de sobte, una ventada del desert ha envestit la casa per tots quatre cantons. La casa s'ha esfondrat i tots els joves han mort. Només jo m'he pogut escapar per fer-t'ho saber.
20 Llavors Job es va aixecar, s'esquinçà el vestit i es va rapar el cap en senyal de dol. Seguidament es prosternà fins a terra 21 i digué:
--Vaig sortir nu de les entranyes de la mare i nu hi tornaré. El Senyor ho dóna, ell mateix ho pren. Beneït sigui el seu nom!
22 Enmig de tot això, Job no va pecar dient cap paraula de revolta contra Déu.
Segona prova
2
Un dia es va reunir la cort celestial a la presència del Senyor. Entre ells també hi va anar l'Acusador.
El Senyor li preguntà:
--I tu, d'on véns?
Ell respongué:
--De fer voltes per la terra i recórrer-la.
El Senyor li va dir:
--¿T'has fixat en el meu servent Job? No hi ha cap home com ell en tota la terra: és íntegre i recte, em reverencia i s'aparta del mal. M'has incitat a arruïnar-lo i no has aconseguit res: encara es manté ferm en la seva integritat.
L'Acusador va contestar:
--No és res, això de Job: per salvar la pell, l'home s'ho juga tot. Però, només que aixequis la mà i toquis la seva persona, et juro que et maleirà a la cara!
Llavors el Senyor digué a l'Acusador:
--El poso a les teves mans, però respecta-li la vida.
L'Acusador es va retirar de la presència del Senyor i va afligir Job amb una úlcera maligna que l'afectà de cap a peus. Job, assegut a la cendra, s'anava gratant amb un tros de terrissa. La seva dona li deia:
--¿Encara et mantens ferm en la teva integritat? Maleeix Déu i mor d'una vegada!
10 Job li va respondre:
--Parles com qui no té seny. Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d'acceptar els mals?
Enmig de tot això, Job no va pecar amb cap paraula.
Els tres amics de Job
11 Job tenia tres amics: Elifaz, de Teman, Bildad, de Xúah, i Sofar, de Naamà. Assabentats de les desgràcies de Job, van venir, cada un del seu país, i decidiren de visitar-lo plegats per plànyer-lo i consolar-lo.
12 Primer se'l miraven de lluny i no el reconeixien. Però després s'esquinçaren els vestits, amb grans plors, i tiraven terra enlaire sobre els seus caps. 13 Set dies i set nits es van estar al seu costat, asseguts a terra, sense dir ni un mot, perquè veien que el dolor de Job era molt gran.
Diàleg entre Job i els seus amics (3-31)
Primer poema de Job
3
1-2 A la fi, Job trencà el silenci i maleí el dia del seu naixement:
Que mori el dia que vaig néixer
Que mori el dia que vaig néixer
i la nit que s'adonà que era concebut un home!
Que, des de dalt, Déu oblidi aquell dia;
que es torni fosc i no rebi mai més llum!
Que el reclamin la tenebra i la fosca de la mort,
que un núvol espès el cobreixi,
que el sol, apagant-se, l'espanti!
Que la tenebra s'endugui aquella nit
i no entri en el recompte dels dies i mesos de l'any!
Que sigui una nit estèril
i no senti crits de goig!
Que els bruixots la maleeixin,
ells que desvetllen el monstre Leviatan!
Que, a trenc d'alba,
els seus estels es tornin foscos,
que esperi la llum en va
i no torni mai a veure les parpelles de l'aurora!
10 Nit que no em tancà les portes a la vida,
nit que no em privà de veure el sofriment!
Tant de bo fos mort
11 Per què no vaig morir en el si matern
o no vaig expirar acabat de néixer?
12 Per què una falda m'acollí
i uns pits em van alletar?
13 Ara jauria tranquil,
dormint el son de la mort,
14 igual que els monarques i antics consellers
que alçaren tombes en llocs solitaris;
15 igual que els prínceps, carregats d'or,
que omplien de plata els seus mausoleus.
16 Seria com l'avortó colgat a terra,
com l'infant que mor sense veure la llum.
17 En el país dels morts, els malvats no mouen brega,
els extenuats hi troben repòs.
18 També hi descansen, segurs, els captius,
sense sentir els crits dels capatassos.
19 Grans i petits, allà tots són iguals,
allí l'esclau queda lliure del seu amo.
Val la pena de viure?
20 Per què donar la llum al qui sofreix,
i la vida a l'amargat?
21 Esperen en va que la mort arribi,
la busquen amb ànsia més que un tresor.
22 Quan troben la seva tomba
ho celebren plens de goig.
23 Sóc un home que no sap on anar:
Déu m'ha acorralat per totes bandes.
24 El meu pa pren regust dels meus sospirs
i els gemecs del meu dolor brollen com l'aigua.
25 M'arriba el que em feia més por,
em cau al damunt el que més m'esgarrifa.
26 No tinc pau ni assossec,
no trobo repòs, m'assalta el neguit.
Primer poema d'Elifaz
4
Llavors Elifaz de Teman va prendre la paraula i digué a Job:
Seguir els propis consells
Potser estàs massa abatut
per a intentar una conversa.
Però, qui podria callar?
Tu has donat consells a molta gent,
has envigorit mans decaigudes.
Les teves paraules han sostingut el qui ja queia,
has dreçat genolls que es doblegaven.
Ara això et passa a tu, i ja t'enfonses!
Cau el cop damunt teu, i has perdut l'esma!
¿Ja no confies en la teva pietat?
¿Ja no et dóna esperança el teu bon camí?
Fes memòria, si et plau.
Quin innocent s'ha perdut mai?
¿Has vist esfumar-se els justos?
Jo sempre he constatat
que els qui llauren perfídia i sembren malícia,
després les recullen ells mateixos.
Déu els desfà d'una alenada,
d'una bufada desapareixen;
10 rugien tan fort com els lleons,
però Déu els trenca les dents;
11 moren per falta de presa
i es dispersen els seus cadells.
Reconèixer-se un home com els altres
12 Ha entrat dins meu un oracle,
la meva orella n'ha copsat la remor
13 entre fantasies de visions nocturnes,
quan el pes de la son cau sobre els homes.
14 M'agafa un tremolor d'espant,
s'estremeixen els meus ossos.
15 Sento un aire fred que em passa a frec de galta,
el meu cos s'esborrona.
16 Algú s'atura. No reconec el seu aspecte.
Una figura davant els meus ulls!
Es fa un gran silenci i escolto una veu:
17 «Un home, ¿pot ser més just que Déu?
¿Pot ser més pur que el seu creador?
18 Adona-te'n: Déu no es fia dels seus propis servents,
voldria més seny dels seus àngels.
19 Què serà dels qui habiten
un cos que és una casa de fang,
dels qui tenen la pols per fonament!
Una arna és tan fàcil d'esclafar!
20 Al matí són plens de vida
i al vespre s'han enrunat.
Ja no en fa cas ningú: desapareixen per sempre.
21 Tu els desfàs les cordes de la tenda
i moren sense haver entès res.»
5
Vinga, doncs, presenta el plet!
¿Hi haurà qui te l'accepti?
A quin àngel recorreràs?
Mira, el despit mata el neci,
l'enuig fa morir el ximple.
Jo veig un neci que posa arrels
i tot seguit sé la fi de casa seva.
No hi ha ajuda per als seus fills;
els tracten injustament en els tribunals
i ningú no els defensa.
Qualsevol famolenc se'ls menja la collita,
els l'agafa fins i tot d'entre els cards;
la maldat els xucla tot el que tenen.
Acceptar la lliçó del Totpoderós
No! La misèria de l'home
no surt pas de la terra,
la pena no li ve de fora:
se la forja ell mateix,
com les guspires salten del foc.
Jo, de tu, m'adreçaria a Déu,
posaria a les seves mans la meva causa.
Ell fa coses grans, inabastables,
meravelles que ni es poden comptar.
10 Dóna la pluja a la terra,
reparteix l'aigua pels camps.
11 Enalteix els humils,
posa en lloc segur els afligits.
12 Desbarata els plans dels astuts
i queden reduïts a la impotència.
13 Atrapa els saberuts en la seva pròpia astúcia,
fa relliscar el consell dels tortuosos:
14 de dia ensopeguen enmig de la fosca,
van a les palpentes en ple sol, com si fos nit.
15 Però salva el pobre
de les astúcies d'ells i de la mà prepotent.
16 Tapa la boca a la injustícia
i el dèbil recobra l'esperança.
17 Feliç l'home que Déu corregeix!
No rebutgis la lliçó del Totpoderós!
18 Perquè ell, si et fa mal, t'embena les ferides;
si et dóna un cop, et cura amb la seva mà.
19 Una vegada i una altra et traurà del perill
i, finalment, el mal no caurà més damunt teu.
20 En temps de fam et rescata de la mort,
i en ple combat, del poder de l'espasa.
21 Et posa a cobert de l'atac de males llengües:
no tindràs por quan arribi un desastre.
22 Et burlaràs del saqueig i de la fam,
no temeràs els animals feréstecs.
23 Les pedres no faran nosa als teus camps
i les bèsties et respectaran les collites.
24 Fruiràs de pau a casa teva
i, quan vagis a la pleta, no hi mancarà res.
25 Veuràs com els teus fills es multipliquen
i es propaguen com l'herba dels prats.
26 Arribaràs al sepulcre en plena maduresa,
com el gra que garberen al temps de la collita.
27 Aquest és el fruit de la nostra experiència.
Les coses són així: fixa-t'hi i comprova-ho tu mateix!
Segon poema de Job
6
Job va replicar:
Per què parlo així?
Tant de bo que es poguessin pesar
la meva ràbia i el meu infortuni
i els posessin plegats a les balances!
Serien més feixucs que la sorra de la mar!
Per això, quan parlo, se m'escanyen les paraules.
Tinc clavades les fletxes del Totpoderós
i el meu esperit en xucla el verí.
Els terrors de Déu m'encerclen,
disposats en ordre de batalla.
¿Brama l'ase vora l'herba tendra?
¿Mugeix el bou davant el seu farratge?
¿Es pot menjar sense sal una vianda?
¿Qui es beuria de gust una clara d'ou?
Jo no vull ni tocar la meva pena,
aquest menjar meu repugnant.
No puc aguantar més
Tant de bo que es complís el meu prec
i Déu satisfés el meu desig:
que es decidís a esclafar-me,
que estengués la mà i em tallés la vida!
10 Seria, si més no, el meu consol,
el final del dolor implacable,
i jo no hauria renegat de les paraules del Déu sant.
11 Quina força em queda per a continuar esperant?
Cap on va la meva vida perquè la vulgui allargar?
12 ¿Tinc la força de les roques?
¿Són de bronze els meus braços?
13 No, no tinc qui m'ajudi,
he perdut tota sortida.
No puc confiar en vosaltres
14 El qui és abandonat pel seu proïsme
s'aparta del temor del Totpoderós.
15 Els meus germans són traïdors com un torrent,
com el llit de les rieres que es desborden.
16 El glaç, fonent-se, les omple fins a dalt,
la neu les engrosseix fins que sobreïxen.
17 Però, quan ja no plou, s'estronquen,
la secada d'estiu eixuga el seu llit;
18 les marques del seu curs es dispersen,
s'endinsen en el desert i s'esborren.
19 Se les miraven les caravanes de Temà,
hi confiaven els combois de Saba:
20 han avançat, encegats per l'esperança,
arriben fins allí i es troben defraudats.
21 ¿No sou també així vosaltres?
Veieu el meu desastre i teniu por.
22 ¿Us he demanat res?
No us he pas dit que fóssiu generosos,
23 que em traguéssiu de la mà de l'opressor
o em redimíssiu del poder dels usurers!
Digueu-me on he fallat
24 Aclariu-me les coses i callaré.
Si he fallat, mostreu-me en què.
25 Les paraules justes tenen molta força,
però els vostres arguments, què poden demostrar?
26 ¿Preteneu de criticar les meves paraules?
Les paraules del desesperat se les emporta el vent!
27 Vosaltres us jugaríeu un orfe,
fins i tot us vendríeu un amic!
28 I ara, em voleu mirar?
¿És que us menteixo a la cara?
29 Retracteu-vos, us ho prego!
No feu una injustícia! Retracteu-vos!
La meva honradesa encara és al seu lloc.
30 ¿És que tinc llengua d'escurçó
o un paladar insensible al regust de les intrigues?
Estic desfet
7
L'home, a la terra, ¿no treballa de valent?
¿No viu els seus dies sota el jou?
Es deleix per l'ombra igual que un esclau,
espera el seu sou com un jornaler.
També a mi m'ha tocat de passar el temps inútilment;
la paga que rebo són les nits en blanc.
Me'n vaig al llit i ja em ve la pregunta:
Quan em llevaré?
La nit es fa llarga,
el neguit m'omple fins que neix l'albada.
La meva carn, plena de cucs, és una crosta terrosa,
la pell se'm clivella i supura.
Els meus dies passen volant,
més ràpids que la llançadora,
i no em queda gens de fil;
se m'ha acabat l'esperança.
Déu meu, parlaré per queixar-me
Recorda, Déu meu, que la meva vida és un buf;
els meus ulls no esperen de veure més la felicitat.
Si tu em mires, no em veuràs;
posaràs els ulls en mi i no hi seré.
Com un núvol que passa i es desfà,
així és qui baixa al país dels morts: ja no en puja!
10 No torna altra vegada a casa seva,
no el veuran mai més els seus.
11 Però ara jo no vull callar.
Amb l'esperit afligit,
amb el cor ple d'angoixa,
parlaré per queixar-me.
12 ¿És que sóc l'Oceà o el Drac de la mar
perquè em posis una guàrdia?
13 Si em dic: «El llit m'alleujarà,
el son em donarà ànims»,
14 tu m'aterreixes amb somnis,
m'esveres amb visions nocturnes.
15 Valdria més que m'escanyessis!
M'estimo més la mort que els propis ossos!
16 N'estic tip, no he de viure pas per sempre!
Deixa'm tranquil, que els meus dies són un buf.
17 Què és l'home perquè en facis tant de cas
i no el perdis mai de vista,
18 vigilant-lo dia rere dia,
escorcollant-lo a cada instant?
19 Quan acabaràs d'espiar-me?
Quan deixaràs que, almenys,
pugui empassar-me la saliva?
20 Què et pot fer el meu pecat, espieta dels homes?
Per què sóc el sac dels cops?
En què et resulto una càrrega?
21 ¿No podries suportar el meu pecat,
passar per alt la meva falta?
Perquè, ara, m'ajauré a la pols,
i ja em podràs buscar, que no hi seré.
Primer poema de Bildad
8
Llavors Bildad de Xúah va prendre la paraula i digué a Job:
Déu és just
Fins quan has de parlar així,
amb paraules vehements com la ventada?
¿És que Déu pot torçar el dret?
El Totpoderós, ¿falsejarà la justícia?
Els teus fills van pecar contra ell
i per això els posà en mans dels seus propis crims.
Però tu, si cerques Déu,
si demanes el favor del Totpoderós,
si ets pur i recte,
llavors ell vetllarà per tu
i et construirà una llar honorable:
la farà tan gran i esplendorosa
que et semblarà petita la primera!
L'experiència dels antics
Pregunta-ho als antics,
fes cas del saber dels seus pares,
que nosaltres, nats d'ahir, no tenim experiència;
el nostre temps a la terra és tot just com una ombra.
10 Les seves paraules t'instruiran,
t'oferiran aquestes reflexions:
11 «¿Pot brostar un papir sense aiguamolls?
¿Va creixent un jonc fora de l'aigua?
12 Tot just ha florit, ja es marceix,
s'asseca abans que el cullin,
primer que les altres plantes.»
13 També aquest és el camí dels qui s'obliden de Déu;
així s'acaba l'esperança de l'impiu.
14 La seva confiança s'esfondra,
s'aguanta en una teranyina:
15 s'hi arrepenja, però li falla;
s'hi aferra, però no el sosté.
16 L'arbre frondós plantat a la solana
cobreix el jardí amb el seu brancatge,
17 les arrels s'entrellacen amb les roques
i exploren els forats de les pedres;
18 però si l'arrenqueu de la terra,
ningú no podrà dir que l'hagi vist.
19 Així és també el goig de l'impiu:
al lloc on era, altres hi arrelen.
20 Déu no rebutja l'home honrat
ni enforteix la mà dels malfactors.
21 Ell t'omplirà encara la boca de rialles,
i els llavis, de crits d'alegria.
22 Els qui t'odien quedaran avergonyits,
la casa dels impius s'esvairà.
Tercer poema de Job
9
Job va replicar:
Sé que Déu és gran
Ja sé prou que és així:
com pot l'home ser just contra Déu?
I si volia tenir raó,
Déu li faria mil preguntes
i ell no en respondria cap ni una.
Déu és savi i poderós.
¿Qui pot plantar-li cara i continuar vivint en pau?
Quan s'indigna, capgira les muntanyes,
les canvia de lloc amb el seu enuig.
Fa tremolar la terra
i els seus pilars trontollen.
Si li ho mana, el sol no surt,
pot tancar amb pany i clau les estrelles.
Ell, tot sol, desplega el cel
i camina per les ones de la mar.
Ha fet l'Óssa i Orió,
les Plèiades i les Cambres del Sud.
10 Fa coses tan grans que no es poden abastar,
no es poden comptar els seus prodigis.
11 Passa pel meu costat i no el veig,
em passa a frec i no me n'adono.
12 Si vol prendre alguna cosa,
qui li ho pot impedir?
Qui gosaria dir-li: Què fas?
13 Quan Déu s'indigna, ningú no l'atura:
ni Rahab i els seus aliats
que ara li fan d'escambell!
Contra Déu no hi ha res a fer
14 ¿Sóc jo qui li he de respondre?
¿Buscaré arguments en contra d'ell?
15 Per més que sóc innocent, no puc replicar.
¿He de demanar gràcia al qui em condemna?
16 Si el convoqués i ell ho acceptava,
no crec que escoltés el meu clam.
17 Ell, que seu enmig de la tempesta,
em llança per terra
i m'omple de ferides sense cap motiu.
18 No em deixa ni respirar,
i encara em sadolla d'amargor.
19 ¿Recorreré a la força? Ell la té tota!
¿El convocaré a judici? Qui el citarà!
20 Sóc just, i la meva boca em condemna;
ell em declara culpable, malgrat que sóc innocent.
21 Però, ¿sóc innocent? Ni jo mateix no ho sé!
La vida em fa fàstic.
22 Hi ha un sol camí, per més que jo parli:
ell aniquila tant culpables com innocents.
23 Quan un flagell causa la mort,
ell encara es riu de la desgràcia dels innocents.
24 Ell tapa els ulls dels jutges
quan un país cau en mans d'un dictador.
¿Qui ho fa, doncs, sinó ell?
25 Els meus dies corren més que els missatgers,
fugen sense conèixer la felicitat.
26 Passen llampant com les barques de papir,
com una àguila que es llança sobre la presa.
27 Si em dic: «Oblidaré la tristesa,
canviaré d'aspecte i faré cara alegre»,
28 ja veig venir nous dolors:
sé que no em declararà innocent.
29 A mi em toca ser culpable!
Per què fatigar-me en va?
30 Ni que em banyés amb aigua de neu
i em rentés les mans amb lleixiu,
31 ell em capbussaria en la brutícia
i fins els meus vestits tindrien fàstic de mi.
Tam sols sóc un home
32 Jo tan sols sóc un home. Ell no ho és pas.
Per això no li puc replicar,
no puc anar amb ell a judici.
33 Si hi hagués un àrbitre entre ell i jo,
que tingués autoritat sobre tots dos,
34 em trauria del damunt la seva vara,
m'alliberaria del terror que m'espanta
35 i llavors jo parlaria sense por.
Però no és així, estic ben sol.
T'agrada fer-me mal?
10
Viure em fa fàstic,
vull desfogar-me a còpia de planys,
vull parlar, ple d'aflicció.
Vull dir a Déu:
No em tractis com un culpable,
fes-me entendre què tens contra mi.
¿T'agrada fer-me mal,
rebutjar l'obra de les teves mans
i afavorir els plans dels malvats?
¿Són ulls de carn els teus ulls,
hi veus només com un home?
¿Els teus dies són curts com els nostres,
dures els pocs anys d'un mortal?
Per què t'afanyes a buscar el meu crim
i a investigar el meu delicte?
Saps prou bé que no he pecat
i que ningú no m'arrencarà de tu.
Les teves mans m'han format,
m'han afaiçonat amb tot detall:
¿i ara em voldries destruir?
Recorda que m'has modelat com l'argila:
¿i ara em tornes a la pols?
10 M'has fet rajar com la llet
i quallar com el formatge.
11 M'has vestit de pell i carn,
m'has teixit d'ossos i nervis.
12 M'has infós vida i amor,
vetlles pel meu alè.
13 T'ho portaves amagat,
però sé que això és cosa teva:
14 vigiles si caic en pecat,
no em deixes passar cap falta.
15 Ai de mi si sóc culpable!
I si sóc just, ni goso alçar el cap,
embriac d'aflicció, saciat d'ignomínia!
16 Si alcés el cap, m'atraparies com un lleó,
tornaries a mostrar en mi la teva força;
17 portaries contra mi nous testimonis,
multiplicaries la teva indignació,
m'atacaries sense deixar-me respirar.
18 Per què m'has fet sortir de les entranyes de la mare?
Hauria mort sense que ningú em veiés!
19 Seria com si no hagués existit,
m'haurien portat de les seves entranyes al sepulcre.
20 Per ventura em queda molt temps per a viure?
Doncs acaba d'una vegada!
Deixa'm estar i reposaré una mica,
21 abans que me'n vagi, per a no tornar,
al país de la fosca i la tenebra,
22 país d'ombres i desordre,
on l'aurora és foscor, i la claror, negra nit.
Primer poema de Sofar
11
Llavors Sofar de Naamà va prendre la paraula i digué a Job:
L'home no pot tenir els coneixements de Déu
¿No rebrà resposta, aquest que parla tant?
¿Haurem de donar la raó al més xerraire?
¿Vols deixar tothom bocabadat
amb la teva xerrameca?
¿Vols riure't dels altres sense que ningú et contradigui?
Tu has dit: «Jo jugo net,
no em pots reprotxar res.»
Tant de bo que Déu parlés
per contestar-te ara mateix
i posés al teu davant els secrets de la saviesa
que fascinen els més entesos!
Llavors sabries que Déu passa per alt
bona part dels teus pecats.
¿Pretens de conèixer la profunditat de Déu?
¿Has descobert la perfecció del Totpoderós?
Com t'ho faràs, si és més alta que el cel?
Què en pots saber,
si és més fonda que el país dels morts,
si és més llarga que la terra
i més ampla que la mar?
10 Quan Déu passa i et deté
i et porta al tribunal,
qui li ho pot impedir?
11 Ell coneix els mentiders
i no s'ha d'esforçar per veure la maldat.
12 L'insensat posarà seny
el dia que un ase salvatge es deixi domesticar.
L'únic camí és la conversió
13 Si adreces el teu cor a Déu
i alces les mans cap a ell,
14 si les neteges de tota culpa
i no aculls la malícia a casa teva,
15 llavors aixecaràs el front net de pecat
i et mantindràs ferm, res no et farà por.
16 Oblidaràs les teves penes,
seran com record d'aigua passada.
17 La teva vida lluirà més que el migdia,
la fosca es tornarà com un matí.
18 Viuràs segur i ple d'esperança;
et sabrà greu el que vas fer, però dormiràs en pau.
19 Ningú no destorbarà el teu descans
i molts et diran coses boniques.
20 Però els ulls dels impius es consumeixen
i no troben refugi enlloc.
La mort és la seva única esperança.
Quart poema de Job
12
Job va replicar:
Tot el que dieu, ja ho sé
Sou ben bé uns pous de ciència!
Amb vosaltres morirà la saviesa!
Però jo també tinc seny, com vosaltres;
no em considero pas més ximple!
¿Qui no coneix arguments com els vostres?
Sóc la riota dels amics
quan clamo al Déu que abans sempre em responia:
un home just i honrat és la riota!
«Trepitgeu el desventurat!»,
crida la gent que viu tranquil·la
però fa caure els qui trontollen.
Cert, són segures les coves dels lladres,
estan tranquils els qui provoquen Déu
i els qui volen utilitzar-lo.
Pregunta, doncs, a les bèsties i t'instruiran,
o bé als ocells, i seràs instruït.
Parla amb la terra i aprendràs,
t'ho explicaran els peixos de la mar.
¿Qui no sap, d'entre tots ells,
que «és la mà del Senyor qui ho ha fet»?
10 Ell té a la mà tots els vivents
i l'alè de tots els homes.
11 Diu el proverbi: «L'oïda distingeix paraules,
com el paladar un bon plat.
12 Les persones grans tenen seny,
en els vells hi ha experiència.»
13 Però és en Déu que hi ha consell i intel·ligència,
la saviesa i el poder per a actuar.
14 Allò que ell ensorra, ja no es restaura;
a l'home que ell tanca, ningú no l'obre.
15 Reté les aigües i ve la secada,
les deixa lliures i capgiren la terra.
16 Són d'ell la força i l'encert;
té a la mà el seduït i el seductor.
17 Fa divagar els consellers
i embulla el parer dels jutges.
18 Treu l'autoritat als reis
i els faixa amb roba d'esclau.
19 Fa divagar els sacerdots
i abat els qui sempre manen.
20 Treu la paraula als grans oradors
i lleva el seny als ancians.
21 Deshonra la gent il·lustre
i deixa indefensos els valents.
22 Treu a la claror el cor de les tenebres,
fa sortir a la llum la fosca de la mort.
23 Engrandeix les nacions, i després les aniquila;
eixampla els pobles, i més tard els deporta.
24 Fa perdre el seny als dirigents,
els esgarria per un desert sense camins:
25 van a les palpentes, sense llum,
els fa tentinejar com embriacs.
13
Els meus ulls han vist tot això,
ho han sentit les meves orelles
i ho tinc ben entès.
Ho sé tan bé com vosaltres,
no em considero pas més ximple!
Però ara vull parlar amb el Totpoderós,
és amb Déu que desitjo discutir.
¿Voleu ser advocats de Déu?
Vosaltres no sou més que uns quincallaires,
uns metges de per riure.
¿Qui us farà callar d'una vegada?
Potser així arribaríeu a ser savis!
Escolteu la meva defensa,
pareu atenció als meus arguments.
Com goseu parlar en nom de Déu amb la mentida?
¿Voleu posar l'engany a favor d'ell?
¿És així que penseu donar per ell la cara?
¿Així voleu ser advocats de Déu?
Què passaria si ell us escorcollés?
¿El podríeu ensarronar com s'ensarrona un home?
10 Sapigueu que us demanarà comptes,
si d'amagat preneu partit!
11 ¿No us esvera la seva majestat?
¿No us cau al damunt el seu terror?
12 Les vostres lliçons són proverbis de cendra,
els vostres raonaments són de fang.
Parla, que respondré
13 Calleu! Deixeu-me!
Parlaré, poc m'importa què em pugui passar!
14 M'hi jugo la pell,
arrisco la vida.
15 Sé que em pot matar, però no espero més.
Vull defensar-me a la seva presència.
16 Això sol em salvaria,
perquè ell no admet cap falsari.
17 Escolteu bé les meves paraules,
pareu l'orella al meu al·legat.
18 He preparat la defensa
i sé que sóc innocent.
19 ¿Hi ha algú capaç d'acusar-me?
Si és així, callaria i moriria ara mateix.
20 Estalvia'm, només, dues coses
i davant teu no m'hauré d'amagar:
21 treu la mà del meu damunt
i no m'esveris amb el teu terror.
22 Després parla, que respondré,
o bé parlaré jo, i tu replica'm!
23 Quines són les meves culpes i els meus pecats?
Fes-me conèixer les meves faltes!
24 Per què t'amagues de mi
i em tens per enemic teu?
25 ¿Vols atrapar la fulla que cau,
la palla seca que el vent s'emporta?
26 Dictes contra mi càstigs amargs,
em retreus pecats de jove,
27 m'engrillones els peus,
vigiles tots els meus passos,
examines les meves petjades!
28 Jo em desfaig com fusta podrida,
com un vestit que s'arna.
Per què sotges els homes?
14
L'home neix de les entranyes de la mare,
viu un instant i s'atipa de neguits.
S'obre com les flors i es marceix,
passa com una ombra i no s'atura.
Però tu no deixes de sotjar-lo!
I a mi em fas acudir al teu judici!
Qui trobaria res de pur
en el qui neix impur?
Ningú!
Si ets tu qui fixes els dies de l'home
i el nombre dels seus mesos
i li marques una fita que no pot ultrapassar,
deixa'l viure tranquil
fins que acabi la jornada.
L'arbre conserva una esperança:
si el tallen, torna a brotar,
no para de treure llucs.
Fins si l'arrel envelleix a la terra
i la soca queda morta a la pols,
l'arbre que ensuma l'aigua rebrota,
treu branques com un plançó.
10 Però l'home mor i s'esvaeix.
On fa cap, doncs, quan expira?
11 L'aigua podria sortir de la mar,
i els rius escolar-se i quedar secs,
12 però l'home no s'alçarà de la tomba.
Primer s'acabarà el cel abans que ell es desperti,
abans que es desvetlli d'aquest son.
13 Tant de bo que m'amaguessis al país dels morts
fins que passés el teu enuig,
i que fixessis un temps per a recordar-te de mi!
14 Però, ¿pot un mort tornar a la vida?
Jo suportaria un temps de feixuguesa
fins que m'arribés el relleu!
15 Em cridaries, i jo et respondria,
miraries amb afecte l'obra de les teves mans.
16 Ni que ara comptis els meus passos,
llavors no et fixaries en els meus pecats:
17 tancaries dins un sac la meva falta,
amagaries la meva culpa.
18 Les muntanyes cauen i s'esberlen,
les roques llisquen del lloc on són,
19 l'aigua es menja les pedres
i obre córrecs als camps.
Així desfàs l'esperança de l'home!
20 El destrosses per sempre i se'n va,
el desfigures i el llances fora.
21 Si els seus fills són honorats, no ho sabrà mai;
tampoc no sabrà si els humilien.
22 Només sent el seu dolor,
només plany la pròpia sort.
Segon poema d'Elifaz
15
Llavors Elifaz de Teman va prendre la paraula i digué a Job:
L'home no ho sap pas tot
Un savi no respon amb lliçons buides,
no infla el pit amb raons sense valor;
no empra arguments que no serveixen
ni parla per parlar.
Tu mines el temor de Déu
i tires per terra allò que d'ell puguem dir,
perquè parles amb malícia
i tries el llenguatge dels astuts.
Et condemna la teva boca, no pas jo:
t'acusen els teus llavis.
¿Et van infantar el primer?
¿Vas néixer abans que les muntanyes?
¿Assisteixes al consell de Déu
i acapares la seva saviesa?
Què saps tu que no sapiguem nosaltres?
Què coneixes que nosaltres ignorem?
10 Entre nosaltres hi ha savis i experts,
amb més edat que el teu pare.
11 ¿Et sembla poc que Déu et consoli
i que nosaltres et parlem dolçament?
12 Per què perds la calma
i se t'encenen els ulls
13 quan et revoltes contra Déu
i enraones sense fre?
14 Un home, ¿pot ser pur?
¿Pot creure's just un nat de dona?
15 Si Déu no es fia dels seus sants,
si ni el cel no és pur als seus ulls,
16 encara menys ho serà un home,
rebel i repugnant,
que engoleix el mal com si fos aigua.
Les lliçons dels savis
17 Escolta'm i t'instruiré;
et diré el que conec per experiència,
18 allò que expliquen els savis:
ells no amaguen res.
Ho han après dels seus pares,
19 d'aquells a qui fou donat el país
sense que cap estranger s'infiltrés enmig d'ells.
20 La vida del malvat és un turment continu:
els seus anys estan tots comptats.
21 Sempre sent veus que l'esglaien,
el Devastador l'assalta mentre està en pau.
22 No confia escapar de la tenebra:
viu entre l'espasa i la paret.
23 Veu al seu davant el bec dels voltors,
no s'escaparà de la desfeta.
El jorn de la tenebra l'aclapara,
24 l'envaeixen el temor i l'angoixa,
l'acorralen com el rei que prepara l'escomesa.
25 Ha volgut alçar la mà contra Déu!
Ha gosat desafiar el Totpoderós!
26 Avança amb el coll tibat
darrere el seu escut enorme,
27 perquè té la cara robusta
i l'esquena plena de força.
28 Habita en viles destruïdes,
en cases on ningú no viuria,
condemnades a ser una ruïna.
29 Un home així no es farà ric,
no mantindrà el seu patrimoni,
la seva hisenda no prosperarà.
30 No podrà sortir de la tenebra,
la xardor rostirà els seus rebrots,
encesos per l'alè de Déu.
31 Confia en l'engany, i s'equivoca,
perquè l'engany serà el seu salari,
32 que es consumirà abans d'hora:
el seu brancam no reverdirà.
33 Serà com un cep amb raïm agre,
com un oliver que perd la flor.
34 Les colles d'impius són bordes;
el foc crema les seves cases,
perquè les han bastides amb suborn.
35 Qui engendra malícia, infanta maldat.
Aquest, dintre d'ell, cova l'engany!
Cinquè poema de Job
16
Job va replicar:
No aguanto el vostre consol
De coses així, n'he sentides massa:
no es pot aguantar el vostre consol.
Quan acabareu de dir coses sense solta?
Què us obliga a replicar-me?
Si us trobéssiu en el meu cas,
jo també parlaria com vosaltres:
us faria un gran sermó
movent, comprensiu, el cap.
Us consolaria amb bones paraules,
m'afanyaria a dar-vos conhort.
Déu em fereix i em torna a ferir
Però si parlo, continuo sofrint,
i, si callo, què m'estalvio?
Ara Déu m'ha deixat abatut,
m'ha pres els qui m'envoltaven,
m'ha marcat la cara d'arrugues
que testimonien contra mi,
i el cos, aflaquit, m'acusa.
El seu enuig m'esquartera,
m'empaita amb cruixit de dents,
em clava uns ulls d'enemic.
10 La gent s'aplega contra mi,
m'humilia amb insults i bufetades.
11 Déu m'ha lliurat als perversos,
m'ha llançat a les mans dels malvats.
12 Jo vivia tranquil i m'ha sacsejat:
m'ha agafat pel clatell, m'ha desconjuntat.
M'ha convertit en un blanc
13 i tira contra mi les seves fletxes.
Em forada les entranyes sense pietat
i escampa el meu fel per terra.
14 Em fereix i em torna a ferir,
com el guerrer que enfonsa un mur.
15 No em trec de damunt la pell el vestit de sac
i enfonso el front a la pols.
16 Els plors m'han encès la cara,
en els meus ulls ronda l'ombra de la mort.
17 Però jo no tinc les mans brutes de violència,
i la meva pregària és pura!
Ets garant i testimoni
18 Oh terra, no amaguis la meva sang!
Que el meu clam no trobi refugi!
19 Ara tinc al cel un testimoni,
un que parla allà dalt a favor meu.
20 Els meus amics m'escarneixen,
però jo ploro davant de Déu
21 perquè em defensi contra ell mateix que m'ataca,
com un amic en defensa un altre.
22 És cert que tinc els anys comptats
i me'n vaig pel camí que no té retorn.
17
El meu alè s'esgota,
els meus dies s'acaben,
tinc un peu a la tomba.
Els burletes m'envolten,
el seu menyspreu em treu la son.
Accepta, Senyor, de ser el meu garant!
Qui es comprometria, sinó tu, a favor meu?
Tu, que els has tancat l'enteniment,
no deixaràs pas que triomfin.
¿Ets com el qui convida els amics
mentre els propis fills han de menjar amb els ulls?
Sóc la riota de tothom
M'has convertit en la riota de la gent,
en la claveguera de les seves injúries.
La pena apaga els meus ulls,
no sóc més que l'ombra de mi mateix.
Els homes respectables n'estan tots sorpresos,
la gent d'ordre em retreu de ser un impiu.
Però el qui és just manté la seva ruta,
el qui té les mans netes augmenta el coratge.
10 Veniu, doncs, veniu tots vosaltres!
No en trobo cap que sigui savi!
11 Els meus dies van passant,
els meus plans i esperances s'esvaeixen.
12 ¿Preteneu que la nit sigui dia?
¿Voleu fer creure que la llum s'acosta,
quan de fet arriba la tenebra?
13 Espero viure al país dels morts,
estendre el meu jaç a la fosca.
14 Dic al sepulcre: «Ets el meu pare!»
I als cucs: «Sou per a mi mare i germanes!»
15 On és, doncs, la meva esperança?
Qui en pot veure una espurna?
16 Ella baixa amb mi al país dels morts,
caiem plegats a la pols.
Segon poema de Bildad
18
Llavors Bildad de Xúah va prendre la paraula i digué:
L'impiu acaba malament
Poseu fi a tantes paraules!
Reflexioneu, i després parlarem clar!
Per què hem de permetre que ens tractin com a bèsties?
¿Penseu que som tan beneits?
Tu amb la teva ràbia et trosseges.
¿Vols buidar d'homes la terra
o fer lliscar les roques del lloc on reposen?
La llum de l'impiu s'apaga.
No brilla la flama de la seva llar,
l'oli de la llàntia se li acaba,
la seva vida queda a les fosques.
Els seus passos ferms, ara trontollen,
caurà a la pròpia trampa:
ja té els peus al forat,
camina sobre les branques,
un llaç li enganxa el taló,
queda atrapat al parany.
10 La corda s'amagava sota terra,
el filat l'esperava al camí.
11 L'envaeixen els terrors pertot arreu,
el persegueixen pas a pas.
12 La seva força s'esgota per la fam,
la misèria es planta al seu costat.
13 La pitjor malaltia, filla de la mort,
li podreix la pell i els membres.
14 L'arrenquen de la pau del seu recer
i l'arrosseguen al reialme del terror.
15 S'apoderen de la seva mansió,
escampen sofre damunt la seva heretat.
16 És un arbre d'arrels seques
i de branques mortes i tallades.
17 El seu record desapareix del país,
el seu nom ja no sona per enlloc.
18 El llancen de la llum a les tenebres,
l'expulsen de la terra habitada.
19 No deixa fills ni parents entre el seu poble,
no sobreviu ningú de casa seva.
20 De llevant fins a ponent,
tothom queda esborronat escoltant la seva fi:
21 «Això resta de l'estatge de l'injust,
aquesta és la llar del qui no coneix Déu.»
Sisè poema de Job
19
Job va replicar:
Per què m'humilieu?
Fins quan em parlareu
per afligir-me i humiliar-me?
Ja m'heu insultat massa vegades!
¿No us avergonyiu de maltractar-me així?
Si fos cert que anés errat,
l'error seria cosa meva.
Però vosaltres em mireu de dalt a baix
i em tireu en cara el meu dolor.
Sapigueu, doncs, que és Déu qui m'oprimeix
i m'atrapa amb el seu filat.
Estic encerclat i abandonat
Si crido perquè m'ajudin, ningú no em respon;
si demano auxili, ningú no em fa justícia.
Déu m'ha barrat el camí, i no puc passar:
omple de tenebra les meves rutes.
M'ha despullat d'allò que m'honorava,
m'ha llevat la corona del prestigi.
10 Em soscava per tots cantons i trontollo,
arrenca, com un arbre, la meva esperança.
11 Arbora contra mi el seu enuig,
em tracta com si fos un enemic.
12 Les seves tropes arriben totes juntes,
construeixen terraplens per atacar-me,
acampen encerclant la meva tenda.
13 Déu allunya de mi els meus germans,
els coneguts em tracten com un foraster;
14 ja no em visiten els amics,
els parents s'han oblidat de mi.
15 Fins els hostes i les serventes de casa meva
em tracten com un estrany:
als seus ulls sóc un intrús.
16 Crido el meu servent i no en fa cas,
ni que el supliqui amb veu dolça.
17 La meva esposa no aguanta el meu alè
i faig fàstic als meus propis germans.
18 Fins els marrecs em menyspreen:
quan provo d'alçar-me, es burlen de mi.
19 Em detesten els millors amics,
els qui més m'estimaven em giren la cara.
20 Només tinc la pell i l'os,
faig cara de mort en vida.
21 Tingueu pietat de mi, amics meus,
que la mà del Senyor m'ha colpejat!
22 Per què em perseguiu com Déu em persegueix?
¿Encara no m'heu masegat prou?
23 Tant de bo que les meves paraules quedessin escrites,
gravades en una inscripció,
24 fixades amb cisell d'acer
i resseguides amb plom,
entallades per sempre a la roca!
El meu defensor intervindrà
25 Però jo sé que el meu defensor viu
i que a la fi s'alçarà de la pols.
26 I, després que m'arrenquin la pell
i em quedi sense carn, jo contemplaré Déu.
27 Jo mateix el contemplaré,
el veuran els meus ulls, no els d'un altre:
el meu cor se'n deleix dintre meu.
28 Vosaltres dieu: «Com el perseguirem?»
Però quina raó trobeu en mi per a acusar-me?
29 Compte, que l'espasa no us atrapi,
perquè seria la pena que mereixeu.
Sapigueu que hi ha algú que jutja!
Segon poema de Sofar
20
Llavors Sofar de Naamà va prendre la paraula i digué a Job:
L'impiu s'ho passa malament
Em poses neguitós
i se m'acaba la paciència!
La teva reprensió m'insulta,
però la meva raó m'inspira la resposta.
¿No saps que des de sempre,
d'ençà que hi ha homes a la terra,
és breu l'alegria dels malvats,
i el goig de l'impiu dura un instant?
Ni que sigui alt fins al cel
i el seu cap arribi als núvols,
acabarà com els seus excrements.
Els qui el coneixien diran: On ha anat, aquest?
Vola com un somni, sense deixar rastre,
s'esvaneix com una visió nocturna.
Els qui el veien, ja no el veuen,
s'ha esfumat del lloc on era.
10 Els seus fills hauran de tornar als pobres
les riqueses que ell els va robar.
11 El vigor que omplia els seus ossos
ara jau amb ell a la pols.
12 La malícia endolceix la seva boca
i ell l'amaga sota la llengua:
13 l'assaboreix sense deixar-la,
la degusta i paladeja lentament.
14 Però és un menjar que li regira l'estómac
i se li torna verí de serp a les entranyes.
15 Vomita els béns que ha robat,
Déu fa que els tregui del ventre.
16 Ha xuclat un cap de serp
i el mata la fiblada d'escurçó.
17 No gaudirà de l'abundància,
dels rius i torrents de mel i mató.
18 Els seus guanys reglotiran, no se'ls empassarà,
no li faran profit els seus negocis.
19 Com que oprimeix i menysté els pobres,
roba cases en lloc de construir-ne
20 i mai no està content el seu desig,
no salvarà cap dels seus tresors.
21 Res no escapa de la seva ambició;
per això el seu benestar no té durada.
22 Quan neda en l'abundor troba la misèria,
li cau al damunt tot el pes del desastre.
23 És a punt d'omplir-se l'estómac,
i llavors el sacia l'enuig de Déu,
que li plou al damunt com si fos aliment.
24 Si fuig de l'espasa de ferro
el traspassa l'arc de bronze.
25 S'arrenca la fletxa
que li surt per l'esquena,
treu del seu fel la punta esmolada
i el terror cau damunt seu.
26 El seu destí és la negra nit.
Un foc que ningú no atia, el consumeix
i crema les despulles de casa seva.
27 El cel destaparà el seu crim
i la terra s'alçarà per acusar-lo.
28 La riuada s'emportarà els seus béns,
se'ls endurà el dia que Déu passi comptes.
29 Aquesta és la part
que Déu reserva a l'impiu,
la sort que ell mateix li ha preparat.
Setè poema de Job
21
Job va replicar:
Jo dic que l'impiu s'ho passa bé
Si em volguéssiu escoltar d'una vegada,
rebria de part vostra el millor consol!
Tingueu paciència mentre parlo,
i després ja us en podreu riure.
¿És que em queixo d'algun home?
Per què, doncs, no hauria de perdre la paciència?
Presteu-me atenció i us esgarrifareu;
quedareu muts, amb la boca tancada.
Quan hi penso, m'esborrono,
m'agafen tremolins per tot el cos.
Per què els impius continuen vivint
i envelleixen augmentant la força i el poder?
Veuen créixer segurs els seus fills
i contemplen els seus néts.
Cap temença no desfà la pau de casa seva,
la vara de Déu no els toca mai.
10 Els seus toros són sempre fecunds,
les seves vaques no perden mai les cries.
11 Els seus fills corren com anyells,
els seus infants juguen satisfets.
12 Toquen la lira i el tamborí,
s'alegren al so de la flauta,
13 frueixen alegrement dels seus dies
i davallen en pau al país dels morts.
14 Han dit a Déu: «Deixa'ns en pau!
No ens interessa conèixer els teus camins!
15 Per què hem de servir el Totpoderós?
Què en traurem d'invocar-lo?»
16 Però els impius no són pas amos de la seva felicitat,
i jo no puc acceptar les seves raons!
17 Tanmateix, ¿quan s'apaga la llàntia de l'impiu
i li cau al damunt la desgràcia?
¿Quan li fa sentir Déu el seu enuig?
18 ¿És potser com la palla davant el vent
o com el boll a cavall de l'huracà?
19 ¿O és que Déu castigarà els fills de l'impiu?
És ell, el culpable, qui mereix l'escarment!
20 Que vegi ell mateix el seu fracàs
i tasti la indignació del Totpoderós!
21 Què li importa el que passi després d'ell
quan s'hagin acabat els seus dies?
22 ¿Qui pot donar lliçons a Déu,
a aquell qui judica en les altures?
23 L'un mor en plena salut,
ben tranquil, sense neguits,
24 amb el ventre tot llustrós
i amb el moll dels ossos tendre.
25 I l'altre mor amargat,
sense tastar mai el goig.
26 Ara jeuen plegats a la pols,
tots dos revestits de cucs.
27 Conec les vostres opinions,
els parers que manteniu sobre el meu cas.
28 Dieu: «On és la casa del tirà?
On és l'habitatge dels impius?»
29 Per què no ho pregunteu als vianants?
Estaríeu al corrent del que conten:
30 el malvat s'escapa del desastre
i queda estalvi el dia del càstig.
31 ¿Qui li tira en cara la conducta?
¿Qui li passa comptes dels seus actes?
32 Ve l'hora que el porten al sepulcre
i fan vetlla al voltant de la seva tomba:
33 fins la terra l'acull amb suavitat!
Els qui l'acompanyen en l'enterrament
no es poden ni comptar.
34 És absurd que em vulgueu consolar.
Els vostres arguments són fal·laços!
Tercer poema d'Elifaz
22
Llavors Elifaz de Teman va prendre la paraula i digué a Job:
¿Pot un home ser útil a Déu?
Qui té seny és útil a si mateix!
El Totpoderós, ¿treu profit de la teva justícia?
Què hi guanya si et comportes rectament?
¿És per la teva pietat que et corregeix
i et crida al seu judici?
¿No deu ser pel teu grapat de maldats,
pels teus delictes sense fi?
Job ha obrat malament
Has fet empenyorar il·legalment el teu germà,
li has pres els vestits, l'has deixat nu;
no donaves aigua al qui tenia set,
has negat el pa al qui tenia fam.
Tu, home fort, posseïes la terra;
t'hi vas instal·lar de manera arrogant.
Despatxaves les viudes amb les mans buides
i deixaves els orfes sense ajuda.
10 Per això t'encerclen per totes bandes,
t'esvera un pànic improvís.
11 Tot és tenebra, no pots veure res,
t'inunda un aiguat terrible.
12 Déu és al capdamunt del cel
i veu sota d'ell les estrelles més altes.
13 I tu goses dir: «Què coneix Déu?
Com pot jutjar a través de la tempesta?
14 El vel dels núvols no li deixa veure res
quan, caminant, fa el tomb del cel.»
15 ¿Vols seguir l'antiga ruta
que petjaren els malvats?
16 A ells se'ls endugueren abans d'hora,
la riuada s'emportà els seus fonaments.
17 Van dir a Déu: «Fuig del costat nostre!»
I, doncs, què els pot fer el Totpoderós?
18 Omplir-los la casa de benestar!
Però jo no puc pas acceptar les raons dels impius!
19 Ho veuran els justos i se n'alegraran,
l'innocent es burlarà d'ells:
20 «Com desapareixen els nostres adversaris!
El foc crema tot el que els queda!»
Cal fer les paus amb Déu
21 Val més, doncs, que facis les paus amb Déu,
i tornaràs a posseir la felicitat.
22 Acull l'ensenyament dels seus llavis,
posa les seves paraules en el teu cor.
23 Si et converteixes al Totpoderós,
ell et redreçarà.
Allunya de casa teva la injustícia,
24 llança els teus tresors a la pols,
l'or d'Ofir, al mig dels còdols.
25 Llavors el Totpoderós serà el teu tresor,
l'argent que més apreciïs;
26 fruiràs del Totpoderós,
miraràs Déu amb confiança.
27 Ell escoltarà la teva pregària
i tu compliràs les prometences.
28 Tindràs èxit en tot el que et proposis,
la llum brillarà en el teu camí.
29 Podràs donar ànims als abatuts,
perquè Déu salva els qui abaixen els ulls.
30 Déu alliberarà fins i tot el culpable:
ho farà per la puresa de les teves mans.
Vuitè poema de Job
23
Job va replicar:
Tant de bo que jo sabés on trobar Déu
Encara avui és rebel la meva queixa,
tot i que encadeno el meu gemec.
Tant de bo que jo sabés on trobar Déu!
M'arribaria fins al seu soli,
exposaria davant d'ell la meva causa,
la meva boca s'ompliria d'arguments.
Coneixeria les seves respostes,
em faria càrrec de la seva rèplica.
I ell, ¿pledejaria contra mi amb tot el seu poder?
No, tan sols m'escoltaria amb atenció.
Ell tindria al seu davant un home honrat
i jo em deslliuraria per sempre del meu jutge.
Però, si vaig a llevant, no hi és;
a ponent, no l'hi veig.
Si es mou pel nord, no me n'adono;
s'amaga cap al sud i no l'albiro.
El Totpoderós m'esfereeix
10 Ell, en canvi, sap per on camino:
si em prova en el gresol, en sortiré com l'or.
11 Els meus peus segueixen els seus passos,
segueixo el seu camí sense desviar-me.
12 No m'aparto mai dels seus preceptes,
guardo sempre al cor els seus decrets.
13 Déu té un parer: ¿qui el pot fer canviar?
Ell sempre porta a terme els seus projectes.
14 Ell executarà la sentència que em pertoca,
com tantes altres que ha decidit.
15 Per això m'esfereeix la seva presència.
Com més hi penso, més por li tinc.
16 Déu m'ha omplert el cor de basarda,
el Totpoderós em té esfereït.
17 Encara no m'he perdut en la tenebra,
però ell m'ha cobert de foscor.
24
Per què no fixa el Totpoderós
una data per als seus judicis?
Ni els qui el coneixen no preveuen els seus terminis.
Veig la maldat dels impius
Els impius desplacen les fites dels camps
i pasturen els ramats que han robat.
S'emporten l'ase dels orfes
i fan empenyorar el bou de la viuda.
Bandegen els pobres fora del camí,
els indigents no saben on refugiar-se.
Com els ases salvatges al desert,
els pobres surten de bon matí a la seva feina,
a buscar el seu aliment.
L'estepa és el rebost dels seus petits.
Espigolen el farratge del camp,
esgotimen la vinya dels impius.
Passen la nit despullats, sense cap cobertor,
sense cap abrigall que els resguardi del fred.
Queden xops dels ruixats de les muntanyes
i per falta d'aixopluc s'arrapen a la roca.
L'orfe és arrencat del pit de la viuda;
als pobres, tothom els exigeix penyores.
10 Privats de roba, han d'anar nus;
estan afamats i han de carregar garbes.
11 Tresquen a ple sol enmig dels olivers,
tenen set i han de trepitjar raïms.
12 Dins la ciutat, la gent gemega,
els oprimits alcen els seus clams.
Però Déu fa el sord a tanta crueltat!
13 Els qui odien la llum
desconeixen els camins de Déu,
no freqüenten les seves rutes.
14 L'assassí s'alça a trenc d'alba,
mata el pobre i l'indefens,
i a la nit es torna lladre.
15 L'ull de l'adúlter espia el crepuscle
i, pensant que així no el veurà ningú,
es posa un vel a la cara.
16 De nit rebenten les cases,
de dia s'hi tanquen a dins.
Són enemics de la llum.
17 El matí és per a ells densa tenebra,
estan avesats al terror de la nit.
18 Viuen com un suro damunt l'aigua,
la seva heretat és maleïda per la gent:
ja no podran anar-hi tranquils pel camí de les vinyes.
19 Com la secada i la calor eixuguen l'aigua de neu,
així el país dels morts engoleix el pecador.
20 S'oblida d'ell la pròpia mare,
els cucs en fan un banquet,
ningú no el recorda mai més.
Els impius queden estellats com un arbre.
21 Freqüenten l'estèril que no pot infantar,
però no donen descendència a la viuda.
22 Déu té força per a expulsar els tirans:
quan ell s'alça, ningú no té la vida segura.
23 Encara que els deixi tranquils,
vigila tots els seus passos.
24 Es redrecen un moment però aviat no hi són:
es dobleguen com la flor que es marceix,
quedaran segats com una espiga.
25 Sapigueu que això és així! Qui em contradirà?
Qui podrà anul·lar els meus arguments?
Tercer poema de Bildad
25
Llavors Bildad de Xúah va prendre la paraula i digué a Job:
Petitesa de l'home
Déu és poderós i temible
i posa la pau dalt al cel.
Qui podria comptar el seu exèrcit?
Sobre qui no brilla la seva llum?
Com pot ser just un home i anar contra Déu?
Com pot ser pur un nat de dona?
Si fins i tot la lluna no és prou clara
i als ulls de Déu s'entelen els estels,
què direm de l'home, pobre cuc,
d'un mortal, larva fugaç!
Novè poema de Job
26
Job va replicar:
Les teves paraules no m'ajuden
Com en saps, d'ajudar el feble,
d'assistir el qui no té forces!
Sí que en saps, d'aconsellar un indecís!
Ets molt llest, tens molta competència!
A qui s'adreça el teu discurs?
De qui ve la teva inspiració?
Déu té més poder del que pensem
Sota la mar i els qui l'habiten
tremolen de por els qui són ombres.
El país dels morts està nu davant de Déu,
cap vel no cobreix els abismes.
Déu estén el nord del cel damunt el buit,
penja la terra sobre el no-res.
Tanca les aigües dins els núvols
i, amb tot el pes, els núvols no es rebenten.
Amaga el seu tron a les mirades:
desplega el seu núvol davant d'ell.
10 Dibuixa l'horitzó damunt les aigües
com a fita entre la llum i les tenebres.
11 Els suports del cel tremolen,
s'espanten quan ell els amenaça.
12 Amb el seu poder ell parteix l'oceà,
amb el seu enginy esclafa Rahab.
13 Amb el seu alè esboira el cel,
la seva mà enferra la serp esmunyedissa.
14 Aquest és l'esbós de les seves obres,
el feble ressò que nosaltres en percebem.
Qui es farà càrrec de la seva omnipotència?
Desè poema de Job
27
Job continuà així el seu discurs:
Sóc innocent
Pel Déu vivent, que em nega la justícia,
pel Totpoderós, que m'omple d'amargor,
juro que, mentre em quedi un glop de vida
i conservi als meus narius l'alè de Déu,
els meus llavis no diran res d'injust
ni amb la llengua trairé la veritat!
Lluny de mi donar-vos la raó!
Defensaré la meva innocència mentre visqui.
M'aferro fermament a la meva justícia,
cap dels meus dies no increpa el meu cor.
Que el meu enemic acabi com l'impiu,
i el qui s'alça contra mi, com el malvat!
Quina esperança té l'impiu
quan Déu li talla el fil de la vida?
¿Escolta Déu el seu clam
quan l'angoixa li cau al damunt?
10 Si hagués fruït del Totpoderós,
hauria invocat Déu en tot moment.
Conec el destí del malvat
11 Jo us mostraré el poder de Déu,
no vull amagar els designis del Totpoderós.
12 I si tots vosaltres ja els heu comprovat,
per què feu sermons sense sentit?
13 Aquesta és la sort que Déu reserva al malvat,
l'herència que el tirà rep del Totpoderós:
14 si té molts fills, l'espasa els matarà;
no tastarà el pa la seva descendència.
15 La pesta enterrarà els supervivents,
i les viudes no els podran ni plorar.
16 Encara que acumuli plata com la pols
i amuntegui vestits com qui apilona argila,
17 serà el just qui es posarà aquesta roba,
el fidel, qui fruirà d'aquella plata.
18 Construeix la seva casa com un capoll d'arna,
com la cabana que es fa un guardatermes.
19 S'adorm ric, però és ja el final:
quan obre els ulls, tot s'ha esfumat.
20 El terror l'atrapa com la riuada,
de nit se l'emporta un temporal.
21 El vent de llevant l'alça i l'empeny,
l'arrenca de casa seva amb violència,
22 el sacseja sense compassió,
mentre ell intenta d'evitar els seus embats;
23 li cauen al damunt els seus cops,
xiula darrere seu onsevulla que es trobi.
On es pot trobar la saviesa?
28
N'hi ha que excaven mines de plata
i troben llocs on rentar l'or.
De la terra en treuen ferro;
de les pedres foses, el coure.
L'home il·lumina la fosca
i explora fins molt endintre
les pedres més amagades.
Obre pous lluny de les viles,
treballa penjat al buit,
oscil·lant, lluny dels altres humans.
La terra, pel damunt, fa sortir el blat
i, per sota, sembla trasbalsada pel foc;
el safir surt de les pedres,
també s'hi troba pols d'or.
El falcó desconeix aquests camins,
no els albira ni l'ull del voltor;
no els han petjat les feres altives
ni el lleó hi ha passat.
Però l'home treballa el sílex,
capgira de soca-rel les muntanyes,
10 talla galeries a les roques
i veu tot el que hi ha de preciós,
11 asseca les deus d'aigua
i treu a la llum els tresors amagats.
12 Però, on es troba la saviesa?
On resideix la intel·ligència?
13 L'home ignora el preu que té,
perquè no es troba en aquest món.
14 L'Abisme crida: «Jo no la tinc pas!»
L'Oceà declara: «Amb mi no hi és.»
15 No es pot comprar amb or massís
ni es pot pagar a pes de plata.
16 No es canvia per l'or d'Ofir
ni pel safir o per l'ònix.
17 Val més que l'or i el cristall,
no l'hauries amb un vas d'or fi
18 ni amb el coral o el cristall de quars.
La saviesa val molt més que les perles.
19 No la iguala el topazi de Cuix
ni es canvia per l'or més refinat.
20 D'on ve, doncs, la saviesa?
On resideix la intel·ligència?
21 Resta amagada als ulls de tothom,
no la veuen ni els ocells del cel.
22 L'Abisme i la Mort declaren:
«N'hem sentit parlar només d'oïda.»
23 Però Déu coneix el camí que hi mena,
ell sap on podem trobar-la.
24 Ell contempla el món d'un cap a l'altre
i veu tot el que hi ha sota el cel.
25 Quan fixava el pes del vent
i mesurava el volum de l'aigua,
26 quan marcava els cicles de les pluges
i el camí de les tempestes,
27 llavors mirava i sospesava la saviesa:
ell la va fonamentar i va escrutar-la a fons.
28 I després va dir a l'home:
«Venerar el Senyor és la saviesa,
apartar-se del mal és la intel·ligència.»
Onzè poema de Job
29
Job continuà així el seu discurs:
Abans jo era molt feliç
Si jo pogués reviure els temps passats,
aquells dies en què Déu em protegia,
quan brillava damunt meu la seva llum
i la seva claror em guiava en la fosca,
quan em trobava en la plenitud de la vida
i Déu, l'amic, em guardava la casa!
El Totpoderós era encara vora meu
i els meus fills m'envoltaven.
Podia banyar-me els peus amb llet,
del terreny pedregós en treia rius d'oli.
Quan sortia a la porta de la ciutat,
quan prenia seient a la plaça,
els joves m'obrien pas en veure'm
i els ancians es posaven drets.
Els prohoms paraven d'enraonar,
tenien la boca closa.
10 Els governants abaixaven la veu,
la llengua se'ls encastava al paladar.
11 La gent que em sentia em felicitava,
tothom qui ho veia en donava testimoni:
12 jo salvava el pobre suplicant
i l'orfe sense empara.
13 Els agonitzants em beneïen.
Jo tornava el goig al cor de la viuda.
14 Per vestit em posava la justícia,
el dret em feia de mantell i diadema.
15 Jo era els ulls del cec
i els peus del coix,
16 era el pare dels pobres
i l'advocat dels estrangers.
17 Jo trencava les barres del malvat
i li treia la presa de les dents.
18 Pensava: «Moriré dintre el meu niu,
amb tants dies com grans de sorra.
19 Tinc les arrels plantades vora l'aigua,
la rosada fa nit a les meves branques.
20 El meu prestigi augmenta i es renova,
em rejoveneixo com un arc tensat.»
21 Tothom m'escoltava amb atenció,
acollien en silenci el meu consell.
22 Ningú no objectava res al que jo deia,
el meu discurs els amarava gota a gota.
23 M'esperaven com s'espera la pluja,
com qui es deleix pels ruixats de primavera.
24 Jo somreia als qui no tenien confiança,
la llum del meu rostre els sostenia.
25 Era el seu cabdill i els mostrava el camí,
seia com un rei entre la tropa,
jo, el consolador dels afligits.
Ara sóc desgraciat
30
Però ara es riuen de mi
uns brètols més joves que no pas jo:
els seus pares no haurien trobat lloc
ni entre els gossos del meu ramat!
Ni la força dels seus braços no em servia,
havien perdut tot el seu vigor.
Consumits per la fam i la misèria,
rosegaven el botjar de la garriga,
una terra arruïnada de fa temps.
Collien el fonoll d'enmig dels esbarzers
i es nodrien de les arrels de ginestera.
Eren gent mal vista per tothom,
els escridassaven com als lladres.
Cercaven recer en barrancs tenebrosos,
en cavernes i esquerdes de la roca.
Bramaven entre les bardisses,
s'amuntegaven sota els cards.
Gent desgraciada i sense nom,
expulsada del país a garrotades.
Doncs ara jo sóc tema de les seves burles,
el motiu de les seves sàtires.
10 Em rebutgen, s'aparten de mi,
fins i tot m'escupen a la cara.
11 Com que Déu m'afebleix i m'humilia
no es refrenen davant meu.
12 Al meu costat s'alça una xusma
que em fa la traveta
i envesteix contra mi per perdre'm.
13 Em tallen la retirada
i busquen la meva ruïna:
no cal que ningú els ajudi!
14 Irrompen com per la bretxa d'un mur,
s'esmunyen entre l'enderroc.
15 El terror es gira contra mi,
s'enduu, com el vent, la meva pau;
el meu benestar s'esvaneix com un núvol.
16 Mentrestant la vida se m'escapa,
els dies d'aflicció s'apoderen de mi.
17 La nit em mina els ossos,
el dolor que em rosega no dorm.
18 La pell em tiba amb violència,
m'estreny com el coll d'una túnica.
19 Déu m'ha llançat al fang
i jo m'he tornat pols i cendra.
20 Jo t'imploro, Déu meu, i no em respons!
Estic davant teu, tu veus el que em passa.
21 T'has tornat cruel envers mi,
m'empaites amb la força de la teva mà.
22 Em carregues a la gropa del vent
i em sacseja la tempesta.
23 Sé que em portes a la mort,
el lloc reservat a tots els vivents.
24 ¿Qui no allarga la mà quan tot és ruïna?
¿A qui no fa cridar auxili el dolor?
25 ¿No he plorat pel qui vivia en la desgràcia?
¿No he sentit compassió davant el pobre?
26 Jo esperava el benestar
i ha vingut el desastre,
anhelava la llum
i ha arribat la foscor.
27 Se'm remouen les entranyes sense parar,
tinc al davant dies d'aflicció.
28 Camino tot trist, sense escalf.
M'alço en l'assemblea i crido auxili.
29 M'he convertit en germà dels xacals
i en company dels estruços.
30 La pell se'm torna negra al meu damunt
i els meus ossos, enfebrats, cremen i s'assequen.
31 La meva lira acompanya cants de dol,
i la flauta, la tonada dels qui ploren.
Declaro que sóc innocent
31
Havia fet pacte amb els meus ulls
de no desitjar cap donzella.
Quina és la part que Déu dóna des del cel,
l'heretat que el Totpoderós fixa allà dalt?
¿No és el desastre per al malvat,
l'adversitat per als malfactors?
¿No ho veu Déu, per on camino?
¿No compta tots els meus passos?
¿He fet camí amb la mentida?
¿He corregut cap al frau?
Que Déu em pesi amb balances justes
i reconeixerà la meva integritat!
Si el meu pas s'ha apartat del bon camí,
si el meu cor s'ha deixat endur pels ulls
i m'he tacat les mans,
que un altre mengi el que jo he sembrat
i arrenqui de soca-rel els meus plançons!
Si el meu cor ha desitjat la dona d'algú,
si l'he espiada a la seva porta,
10 que la meva dona molgui per un altre
i que d'altres dormin amb ella!
11 Això seria un pecat,
un crim castigat pels jutges,
12 un foc de perdició que em devoraria
i que consumiria totes les meves collites!
13 Si he desatès el dret dels servents i les serventes
quan es planyien contra mi,
14 què podria fer quan Déu em judiqués?
Què li respondria quan ell demanés comptes?
15 ¿No ens ha fet Déu a tots iguals?
¿No ens ha teixit en les entranyes d'una mare?
16 ¿M'he tancat als precs dels pobres,
he permès el plor de les viudes?
17 ¿He menjat sol el meu pa
sense compartir-lo amb l'orfe?
18 Li he fet de pare des de la meva joventut.
Des de les entranyes de la mare he estat el seu guia.
19 ¿He vist algú mort de fred sense vestit,
un pobre sense roba per a cobrir-se,
20 i no han acabat beneint-me les seves espatlles,
calentes amb la llana dels meus xais?
21 Si he alçat la mà contra un orfe,
quan veia a favor meu el tribunal,
22 que se'm desllorigui l'espatlla
i el braç se'm trenqui pel colze!
23 El flagell de Déu m'horroritza,
no puc res davant la seva majestat.
24 ¿He posat en l'or la meva confiança,
com si fos allò que em donava seguretat?
25 ¿M'he alegrat per la meva gran fortuna,
pel munt de béns que he pogut guanyar?
26 Si, quan he vist el sol que resplendia
i la lluna que avançava radiant,
27 el meu cor els ha adorat en secret
i la meva mà els ha enviat un petó,
28 també això ho castigaria el meu jutge,
perquè hauria renegat del Déu del cel.
29 ¿M'he alegrat quan el meu enemic queia,
m'he congratulat quan l'ha ferit el mal?
30 La meva boca ni tan sols ha pecat
desitjant-li la mort amb una maledicció.
31 Tots els meus hostes donen testimoni
que s'han atipat de la carn que els repartia.
32 L'estranger no ha fet mai nit a la plaça,
la meva porta ha estat oberta al qui passava.
33 ¿He encobert, com Adam, el meu pecat,
he amagat dins el pit la meva culpa?
34 No em fa cap por l'opinió de la gent,
ni m'espanta el rebuig dels familiars,
ni estic callat sense gosar sortir a la porta.
35 Tant de bo que algú m'escoltés!
Jo signo tot el que he dit!
Que el Totpoderós respongui!
On és l'acta del meu acusador?
36 L'alçaré damunt la meva espatlla,
me la posaré per corona.
37 Li donaré comptes dels meus passos,
m'hi presentaré com un príncep.
38 Si els meus camps m'acusen,
si ploren els seus solcs
39 perquè he menjat de franc els fruits
amb la suor dels qui els conreen,
40 que hi creixin cards en lloc de blat,
i l'herbassar en comptes d'ordi!
Aquí s'acaben les paraules de Job.
Els discursos d'Elihú (32-37)
32
Elifaz, Bildad i Sofar ja no replicaren més a Job en veure que es tenia per just.
Però Elihú, fill de Baraquel, el buzita, de la família de Ram, es va enfurismar contra Job perquè pretenia ser més just que Déu. També es va enfurismar contra els tres amics perquè no havien sabut respondre a Job i, malgrat això, l'havien acusat d'impiu.
Elihú havia guardat silenci mentre Job i els altres parlaven, perquè ells eren homes de més edat. Però quan veié que els tres amics de Job ja no sabien què respondre, es va indignar.
Primer discurs d'Elihú
Elihú, fill de Baraquel, el buzita, va prendre la paraula i digué:
Els arguments d'un jove
Jo sóc jove i vosaltres ja sou vells;
per això he dubtat i he tingut por
d'exposar les meves reflexions.
Jo em creia que parlaria l'edat
i que els molts anys mostrarien saviesa.
Però el que fa intel·ligent l'home
és l'alè, el buf del Totpoderós.
Ni l'edat garanteix la saviesa
ni la vellesa fa entendre el que és just.
10 Per això dic: «Escolteu-me,
també jo vull exposar les meves reflexions.»
11 Jo estava atent a les vostres paraules,
escoltava els vostres arguments,
el raonament que anàveu exposant.
12 He sondejat els vostres parers,
però no heu aportat cap prova contra Job,
no li heu donat cap resposta.
13 No digueu com a últim recurs:
«El pot refutar Déu, però no un home!»
14 Les paraules de Job, a mi no m'afecten,
no l'impugnaré pas amb les vostres raons.
15 Aquests tres estan acabats, no poden contestar,
ja no els queden més paraules.
16 ¿M'hauré de quedar esperant, ja que ells no parlen,
ja que no tenen més respostes?
17 Contestaré! Jo també vull dir-hi la meva,
vull exposar les meves reflexions.
18 Estic ple de paraules
i l'esperit em bull dintre meu:
19 sembla vi fermentat, sense sortida,
en bots nous a punt de rebentar.
20 Deixeu-me parlar i m'esbravaré,
obriré els llavis per respondre.
21 No prendré partit a favor de ningú,
em guardaré prou d'adular els homes;
22 no és aquest el meu estil,
i el Creador tot seguit m'esventaria.
Déu no vol la mort dels homes
33
Ara, Job, fes el favor d'escoltar-me,
estigues atent a les meves paraules.
Ja començo a moure els llavis,
la meva llengua està a punt.
Et parlaré amb cor sincer,
els meus llavis seran purs i fidedignes.
L'alè de Déu m'ha creat,
el buf del Totpoderós em dóna vida.
Replica'm, si pots fer-ho!
Mostra'm els teus arguments, prepara't!
Davant de Déu, tu i jo som iguals:
també a mi m'ha pastat del fang!
De mi no has de témer res,
jo no et forçaré pas.
Mira, retinc el que has dit,
encara escolto el so de les teves paraules:
«Jo sóc pur, sense pecat;
sóc innocent, no tinc cap culpa.
10 Però Déu em carrega de greuges,
em pren per enemic seu,
11 posa grillons als meus peus,
vigila tots els meus passos.»
12 Jo et dic que en això no tens raó,
perquè Déu és més gran que l'home.
13 Per què vols discutir amb ell
si no dóna cap resposta?
14 Tanmateix, Déu parla de moltes maneres,
però no hi posem atenció.
15 Parla en somnis i visions
quan el pes del son cau sobre els homes,
mentre dormen al seu llit.
16 Llavors els destapa les oïdes
i hi segella els seus advertiments,
17 perquè l'home canviï els seus actes
i amagui el seu orgull.
18 Així l'allibera de la tomba,
el salva de la mort violenta.
19 També el corregeix amb malalties:
la febre li crema el cos,
20 li fa fàstic menjar pa,
rebutja els plats preferits;
21 es queda amb la pell i l'os,
és un esquelet vivent.
22 Ja té un peu a la fossa,
els missatgers de la mort són a la porta.
23 Però llavors a favor d'ell intervé un àngel,
un entre els mil que ens ajuden
i ensenyen el bon camí,
24 i, compadint-se, diu a Déu:
«No el facis baixar a la fossa,
que li he trobat un rescat.»
25 Llavors la seva carn recobra el vigor,
retorna als anys de joventut.
26 Prega a Déu i ell l'acull,
entra davant seu amb cants de goig,
ja que ara ell li torna a concedir el seu favor.
27 I entona davant els homes aquest cant:
«Havia pecat, havia deixat el bon camí,
però Déu no m'ha tractat com mereixia.
28 A la vora de la fossa m'ha salvat,
puc viure a plena llum.»
29 Déu fa tot això per a l'home,
una vegada i una altra,
30 per apartar-lo de la fossa
i fer-lo resplendir de vida.
31 Presta atenció, Job, escolta'm!
Guarda silenci i deixa'm parlar.
32 Si tens res a dir, replica'm;
parla, que et donaré la raó;
33 però si no has de dir res, escolta'm.
Guarda silenci i t'ensenyaré la saviesa.
Segon discurs d'Elihú
34
Elihú va continuar parlant i digué:
Job no sap el que es diu
Escolteu, savis, les meves paraules,
pareu l'orella, homes doctes!
L'oïda distingeix les paraules,
com el paladar assaboreix el menjar.
Escollim, doncs, el que és just per a nosaltres,
reconeguem entre nosaltres el que està bé!
Job ha dit: «Jo sóc just,
però Déu em nega la justícia,
i si la hi reclamo, passo per mentider.
Estic ferit de mort sense haver pecat.»
I vosaltres dieu:
«Quina mena d'home és Job?
Es beu la burla com l'aigua.
S'ajunta amb els malfactors
i camina amb els impius,
perquè diu: No hi guanya res un home
de cercar el seu goig en Déu.»
La justícia del Totpoderós
10 Escolteu-me, doncs, homes de seny:
Lluny de Déu obrar amb maldat!
Lluny del Totpoderós la injustícia!
11 Déu paga a cadascú segons les seves obres,
el fa anar pel camí que s'ha triat.
12 Certament, Déu no fa el mal,
el Totpoderós no viola mai el dret.
13 ¿És que algú li ha confiat la terra?
Qui, sinó ell, ha establert el món sencer?
14 Si Déu només pensés en ell mateix
i es reservés el seu buf i el seu alè,
15 tots els vivents expirarien alhora,
els humans tornarien a la pols.
16 Si tens coneixement, escolta això,
para l'orella a les meves paraules:
17 ¿Podria governar un enemic del dret?
¿Goses, doncs, condemnar el Just, el Poderós?
18 Ell que diu a un rei: «Malvat!»,
i als grans senyors: «Criminals!»,
19 no té preferències pels nobles,
ni fa passar el ric davant el pobre;
perquè tots són obra de les seves mans.
20 Aquells moren de sobte, a mitjanit.
El poble es revolta i ells desapareixen:
un tirà s'elimina sense gaire esforç.
21 Déu escruta el camí de l'home,
observa tots els seus passos.
22 No hi ha fosca ni tenebra
on pugui amagar-se el malfactor.
23 Déu no necessita gaire temps
perquè l'home comparegui al seu judici.
24 Sense indagar, esmicola els poderosos
i en posa d'altres al seu lloc.
25 Com que coneix les seves obres,
els capgira i els esclafa en una nit.
26 Els castiga a cops de verga,
com malfactors, a la vista de tothom,
27 perquè van deixar la seva companyia,
van ignorar els seus camins
28 i han fet que arribi a ell el clam dels pobres.
I ell escolta el clam dels oprimits!
29 ¿Qui pot blasmar el silenci de Déu?
¿Qui pot adonar-se si s'amaga?
Què poden fer homes i pobles
30 si els posa al tron un impiu
dels qui embauquen la gent?
Job és un rebel
31 Però si algú diu a Déu:
«Sofreixo el meu càstig, no pecaré més;
32 ensenya'm tot allò que no puc veure;
si he comès el mal, no hi tornaré»,
33 ¿a tu et sembla que Déu l'ha de castigar?
Ja ho sé, que n'estàs tip!
Però ets tu qui decideixes, i no jo!
Digues, almenys, què en penses!
34 Els savis que m'escoltin
i la gent de seny em diran:
35 «Job no sap el que es diu,
parla sense solta ni volta.
36 L'hem d'examinar a fons,
perquè replica com un descregut.
37 S'entesta en el seu pecat
i l'escampa entre nosaltres:
no para de girar-se contra Déu.»
Tercer discurs d'Elihú
35
Elihú va continuar parlant i digué:
Cal mantenir l'esperança en Déu
¿Et sembla que tens raó
quan afirmes que ets més just que Déu,
quan li dius: «A tu, poc t'importa,
i jo, quin profit en trec, de no pecar?»
Doncs jo donaré una resposta
a tu i als teus amics.
Alça els ulls al cel i guaita,
mira els núvols, lluny de tu!
Si peques, quin mal causes a Déu?
Si multipliques les culpes, què li fas?
Si ets just, què li dónes?,
què rep de la teva mà?
A homes com tu afecta el teu pecat,
i quan fas el bé, són els humans qui se'n gaudeixen!
Sota el pes de l'opressió, la gent protesta,
criden auxili contra el jou dels tirans.
10 Però no diuen: «On és el Déu que ens va fer,
que inspira cants dins la nit,
11 el qui ens fa més instruïts que les bèsties de la terra,
més savis que els ocells del cel?»
12 La gent crida, però Déu no respon
per culpa de l'orgull dels malvats.
13 Ben cert! Déu no escolta raons buides,
el Totpoderós no en fa mai cas!
14 Tu, Job, també dius que no te'n fa cas,
però ell té present la teva causa
i has de tenir esperança.
15 I si dius que no s'indigna
i no es fixa en les teves reflexions,
16 sàpigues que no l'encertes,
parles però no saps què dius.
Quart discurs d'Elihú
36
Elihú va continuar encara i va dir:
Déu fa justícia i salva
Tingues paciència i t'instruiré,
encara he de parlar a favor de Déu.
Faré servir tots els meus coneixements
per a donar la raó al meu creador.
T'asseguro que no diré res de fals:
tens al davant un savi de cap a peus!
Déu té el poder i no n'abusa,
és poderós i decideix amb fermesa.
No deixa viure l'impiu
i fa justícia als oprimits.
No es desentén dels justos;
els posa amb els reis dalt el tron,
els hi fa seure per sempre.
Però ells s'enorgulleixen
i, llavors, queden presos en cadenes,
capturats pels lligams de l'aflicció.
Déu els mostra el mal que han fet,
la seva culpable prepotència;
10 els fa parar l'orella a la correcció,
els diu que es converteixin de la maldat.
11 Si escolten i obeeixen,
passen els seus dies en el goig,
acaben en pau la seva vida.
12 Però si no escolten, moren amb violència,
expiren sense haver entès res.
13 Aquesta gent de mala fe s'encenen,
no supliquen quan Déu els afligeix.
14 Moren en plena joventut,
acaben la vida en el deshonor.
15 Però Déu salva el pobre amb la pobresa,
li fa parar l'orella amb l'aflicció.
16 També a tu, Déu et sostreia
de l'estretor de l'angoixa
i et portava a un espai de llibertat:
la teva taula era plena de menjar.
17 Ara el mal que has fet t'omple de càstigs,
el judici i la sentència t'aclaparen.
18 No et deixis vèncer per la ràbia,
ni vagis darrere un fort suborn:
19 no te'n sortiràs ni amb or ni amb els teus béns
ni amb tots els recursos de la força.
20 No confiïs en la nit,
perquè els pobles s'hi esfumen!
21 No et decantis cap al mal
preferint-lo a l'aflicció!
Déu és savi i poderós
22 Déu té força i majestat.
¿Qui pot ser mestre com ell?
23 ¿Qui pot dir-li com ha d'obrar?
¿Qui li retraurà un mal fet?
24 Recorda't de lloar les seves obres,
que tots els homes proclamen.
25 Tothom les pot contemplar
ni que les miri de lluny.
26 Déu és gran, inabastable,
no es poden comptar els seus anys.
27 Ell atrau les gotes d'aigua
i, llavors, d'aquesta boira en fa pluja,
28 que els núvols del cel aboquen
i escampen sobre els humans.
29 ¿Qui comprèn que els núvols planin
i que el tro retrunyi a la volta del cel?
30 Ell desplega el seu llampec sobre la mar,
la vesteix de llum fins als peus.
31 Així vetlla sobre els pobles,
dóna menjar en abundància.
32 Amb les mans branda el llampec
i l'envia contra el blanc.
33 El so del tro l'anuncia,
fins i tot els ramats el pressenten.
37
Per tot això el meu cor batega
com si s'escapés del pit.
Escolteu bé l'esclat del seu tro,
el retruny que surt de la seva boca;
el descarrega sota el cel
i etziba el seu llampec
d'un cap a l'altre de la terra.
Després ve el bramul del tro,
la veu de Déu majestuosa.
Ningú no li pot seguir el rastre
quan fa sentir el seu brogit.
Quan trona aquesta veu, esclaten meravelles,
ell fa coses grans que no podem comprendre.
Diu a la neu que davalli a la terra,
i al xàfec, que sigui impetuós.
Talla de cop l'activitat dels homes
perquè tots reconeguin que això és obra d'ell.
L'animal entra al cau
i s'aclofa en el seu jaç.
L'huracà arriba del seu amagatall
i el fred entra des del nord.
10 El buf de Déu forma el gel
i en tota l'amplària es glacen les aigües.
11 Déu carrega els núvols d'humitat
i el seu llamp els escampa.
12 Es mouen d'ací d'allà,
complint les seves ordres,
observant els seus decrets
sobre la faç de la terra.
13 Ell hi envia les pluges
per beneir-la o castigar-la.
14 Presta tota l'atenció, Job,
medita les meravelles de Déu.
15 ¿Saps com ell les realitza,
com brilla el llamp en el núvol?
16 ¿Coneixes com planen els núvols,
meravella de perfecta intel·ligència?
17 Tu, que t'acalores sota els vestits
quan el vent del sud escalfa la terra,
18 ¿has ajudat Déu a forjar el cel blau,
sòlid com un mirall de bronze?
19 Ensenya'ns què li hem de dir!
Però si no podem dir res de la fosca estant!
20 Quan jo parlo, ¿l'ha d'informar algú?
¿Li han de fer saber que un altre parla?
21 Tot d'una no es veu el sol
que s'amaga entre els núvols,
però arriba el vent i els escombra.
22 Del nord ve la llum daurada
i envolta Déu de terrible majestat.
23 No podem abastar el Totpoderós,
immens en força i justícia;
ell, ric en bondat,
no viola mai el dret.
24 Per això els homes l'han de respectar:
Déu no fa cas dels aprenents de savi!
Diàleg entre Déu i Job (38,1-42,6)
Primera intervenció del Senyor
38
Llavors el Senyor va interpel·lar Job des del mig de la tempesta i va dir:
Qui és aquest que enfosqueix els meus plans
amb paraules d'ignorant?
Vinga! Prepara't com un home,
que jo et preguntaré i tu m'instruiràs!
Les meravelles de l'univers
On eres tu quan jo posava els fonaments de la terra?
Explica-m'ho, tu que ho saps tot!
¿Saps qui tirava el cordill
i fixava els límits del món?
¿Saps on s'assenten els pilars de la terra?
¿Saps qui va posar la seva pedra principal
mentre els estels del matí cantaven
i cridava d'entusiasme
tot l'estol dels fills de Déu?
I quan la mar brollava del si matern,
¿qui la clogué amb dos batents?
Jo la vaig vestir de núvols,
la vaig embolcallar amb bromada.
10 Jo li he marcat els límits
amb dos batents i un travesser,
11 dient-li: «Fins aquí, ni un pas més!
Aquí se't desfarà l'orgull de les onades!»
12 Al llarg dels teus anys,
has manat mai que el dia s'alci?
¿Has ordenat mai a l'aurora
13 que agafi la terra per les puntes
i n'espolsi els malvats?
14 Llavors, com argila modelada,
la terra mostra els relleus,
marcats com els plecs d'un vestit.
15 Llavors la llum dels malvats s'apaga
i el braç prepotent es trenca.
16 ¿Has visitat les fonts de la mar,
has caminat pel fons de l'oceà?
17 ¿Has descobert les portes de la Mort,
l'entrada del país de la foscor?
18 ¿Tens idea de l'amplària de la terra?
Vés-ho dient, tu que ho saps tot!
19 ¿Saps a quin cantó la llum fa estada
i de quin lloc arriba la tenebra?
20 ¿Saps com guiar-les al lloc on viuen,
com les has d'encaminar a casa seva?
21 Bé ho deus saber, si ja havies nascut
i és tan gran el nombre dels teus anys!
22 ¿Has entrat als dipòsits de la neu,
has vist els magatzems de calamarsa,
23 que reservo per al temps del desastre,
per al dia de lluita i de combat?
24 Per quin camí la llum s'escampa
i el vent de llevant s'estén sobre la terra?
25 ¿Qui obre un pas als ruixats
i camins a les tempestes,
26 per fer ploure en el desert,
en llocs on no viu ningú,
27 per amarar terres desolades,
i fer-hi germinar l'herbei?
28 ¿Qui és el pare de la pluja?
¿Qui engendra la rosada?
29 ¿De quin ventre surt el glaç?
¿Qui infanta les gebrades?
30 Llavors l'aigua s'endureix com una roca
i es congela la faç de l'oceà.
31 ¿Pots lligar les Plèiades amb cordes
i desfer el Cinyell d'Orió,
32 o fer sortir el Zodíac al seu temps
i guiar l'Óssa amb els seus petits?
33 ¿Coneixes les lleis del cel
i les fas complir a la terra?
34 ¿En tens prou de cridar els núvols
perquè un xàfec et deixi xop?
35 ¿Dónes ordres als llampecs de fer camí
i et responen: «Aquí ens tens!»?
36 ¿Qui anuncia a l'ibis que el Nil creix
o fa saber al gall que ve la pluja?
37 ¿Qui és l'entès que compta els núvols
i aboca els odres del cel
38 quan la terra, empedreïda, s'aclivella
i els terrossos s'aglomeren?
Les meravelles del món animal
39 ¿Portes tu la presa a la lleona?
¿Satisfàs tu la fam dels lleons
40 quan s'ajupen en els seus amagatalls
o es posen a l'aguait entre els matolls?
41 ¿Qui prepara un mos al corb
quan criden a Déu les seves cries
vagant d'ací d'allà sense menjar?
39
¿Saps quan crien els isards?
¿Vetlles el part de les cérvoles?
¿Comptes els seus mesos de gestació?
¿Coneixes el temps en què pareixen?
S'ajupen, deslliuren les seves cries
i s'acaben els seus dolors.
Els seus petits s'enforteixen,
es fan grans a l'aire lliure,
se'n van i no tornen més.
¿Qui deixa lliure l'ase salvatge?
¿Qui el desferma i el fa marxar?
Li he dat l'estepa per casa,
campa en un terreny salnitrós.
Se'n riu, del brogit de la ciutat,
no sent els renecs del traginer.
Pastura per la muntanya,
hi busca tot el que és verd.
¿Et voldrà servir el bou salvatge,
el faràs dormir a l'estable?
10 ¿L'enganxaràs a l'arada,
el posaràs a llaurar les valls?
11 ¿Et fiaràs d'ell perquè és fort,
li confiaràs les teves feines?
12 ¿Comptes que et tragini el blat
i te l'entri dins el graner?
13 L'ala de l'estruç bat alegrement
amb plomes maternals com de cigonya,
14 però abandona els ous per terra
perquè els escalfi la pols.
15 No pensa que els poden trepitjar,
que els pot esclafar qualsevol fera.
16 Abandona els petits com si no fossin seus,
tant li fa que el seu treball resulti inútil.
17 És que jo l'he privat de saviesa,
no li ha tocat gens d'enteniment.
18 Però, quan s'alça i es posa a córrer,
es riu del cavall i del genet.
19 ¿Dónes tu la força al cavall,
li vesteixes el coll amb la crinera,
20 el fas saltar com la llagosta?
El seu renill altiu espanta,
21 piafa a la vall amb altivesa
i es llança impetuós a la batalla;
22 es riu de la por, no s'esvera,
no retrocedeix davant l'espasa.
23 Sobre d'ell ressonen els buiracs,
llambregen javelines i llances.
24 Devora l'espai amb fúria estrepitosa
i no es pot contenir quan toca el corn.
25 A cada toc fa un renill,
des de lluny ensuma la batalla,
el renou dels generals i els crits de guerra.
26 ¿Ensenyes a l'esparver a aixecar el vol
i a desplegar cap a migjorn les seves ales?
27 ¿Manes que l'àguila s'enlairi
i posi el seu niu a dalt dels cims?
28 Basteix la seva llar damunt les roques,
sobre una agulla de muntanya inaccessible.
29 D'allà dalt espia la presa,
els seus ulls fiten de molt lluny.
30 Els seus pollets xarrupen sang;
on hi ha cadàvers, allà el trobes.
Déu demana a Job una resposta
40
Llavors el Senyor va interpel·lar Job i va dir:
¿Vols litigar encara, censor del Totpoderós?
Què respons, crític de Déu?
Primera resposta de Job
Job va adreçar aquesta resposta al Senyor:
Jo sóc ben poca cosa. Què puc replicar?
Amb la mà em tapo la boca!
He parlat massa i no vull respondre.
No hi afegiré res més.
Segona intervenció del Senyor
Llavors el Senyor va interpel·lar Job des del mig de la tempesta i va dir:
Vinga! Prepara't com un home,
que jo et preguntaré i tu m'instruiràs!
¿Vols invalidar el meu judici?
¿Et vols justificar culpant-me a mi?
¿Tens la força del meu braç,
trona la teva veu com la meva?
10 Revesteix-te, doncs, de glòria i de grandesa,
embolcalla't d'esplendor i de majestat!
11 Llança els llamps del teu furor,
humilia els superbs amb la mirada!
12 Doblega'ls tots amb l'esguard,
ajup els malvats allà on es trobin!
13 Enfonsa'ls plegats a la pols,
tanca'ls a la presó de la mort!
14 Llavors jo mateix et lloaré
pel triomf de la teva mà!
Behemot, l'hipopòtam
15 Fixa't en el monstre Behemot:
igual que tu, és criatura meva;
menja l'herba com el bou.
16 Quina força té als lloms,
quin vigor en els músculs del seu ventre!
17 Serva la cua tesa, com un cedre,
té els nervis de les cuixes ben trenats.
18 Els seus ossos són canons de bronze,
i ferro forjat les costelles.
19 És l'obra mestra de Déu,
i només jo, que l'he fet, el domino.
20 Les muntanyes li forneixen la pastura,
els animals feréstecs juguen al seu voltant.
21 S'ajaça dins els lotus espinosos
i s'amaga als canyissars dels aiguamolls.
22 Els lotus espinosos li fan ombra
i l'envolten els salzes del torrent.
23 Si la riuada l'envesteix, no s'hi amoïna,
no es mou ni amb l'aigua fins al musell.
24 Però algú se li enfrontarà i el capturarà,
li travessarà els narius amb una argolla!
Leviatan, el cocodril
25 ¿Pots atrapar amb l'ham Leviatan
i subjectar-li la llengua amb el fil?
26 ¿Li passaries una corda pels narius,
li foradaries amb garfis les maixelles?
27 ¿És que et suplicaria amb insistència
i et diria paraules tendres?
28 Per ventura et signarà un contracte?
O bé serà el teu esclau tota la vida?
29 ¿Hi jugues com si fos un ocell
o el lligues amb un cordill
perquè el treguin a passeig les teves filles?
30 ¿El subhasten els pescadors,
el venen a trossos els comerciants?
31 ¿Li crivelles la pell amb fitores
o el cap amb un arpó?
32 Posa-li la mà al damunt
i, quan et recordis d'aquest combat, no hi tornaràs!
41
La certesa d'atrapar-lo és il·lusòria,
només de veure'l, ja et desmaies.
Ningú no gosaria provocar-lo!
Per tant, qui s'arriscaria a fer-me front?
¿Qui m'ha deixat res, que jo li ho hagi de tornar?
Sota la capa del cel, tot és meu.
Contempla encara el cocodril,
fixa't en els seus membres,
el seu vigor i la seva àgil construcció.
¿Qui ha obert pel ventre el seu vestit?
¿Qui penetra la seva doble cuirassa?
¿Qui força els batents del seu musell,
encerclats de dents terribles?
La seva esquena són fileres d'escuts,
engalzats i segellats,
tan compactes l'un amb l'altre
que ni l'aire no hi passaria.
S'ajusten tots entre ells,
formen un bloc sense esquerdes.
10 Els seus esternuts són cascades lluminoses,
els seus ulls, pupil·les de l'aurora;
11 del seu musell en surten flamarades,
en brollen espurnes de foc.
12 Pels narius escup una fumada,
com l'olla que arrenca el bull.
13 El seu alè encén les brases,
surt foc del seu musell.
14 En el coll hi té la força,
i davant d'ell, l'esglai tremola.
15 Té la carn del cos espessa,
adherida a l'os, inamovible.
16 El seu cor és dur com la roca,
com la mola de sota en un molí.
17 Quan s'aixeca, els déus s'espanten;
reculen esgarrifats.
18 Contra ell no hi valen espases,
ni dards, ni fletxes, ni llances.
19 Per a ell, el ferro és palla,
i el bronze, fusta podrida.
20 No el fan fugir els trets de l'arc,
per a ell són com pallús les pedres de la fona.
21 La maça li sembla un bri
i se'n riu quan brunz la javelina.
22 Amb puntes de test al ventre,
ell solca el fang com el trill.
23 Fa bullir el gorg com una olla,
el mar, com un calder d'aromes.
24 Al seu darrere deixa un solc lluminós,
una cabellera blanca enmig de l'oceà.
25 No té parió sobre la terra,
jo l'he fet el més intrèpid.
26 Planta cara a tots els arrogants,
és el rei dels animals ferotges.
Segona resposta de Job
42
Job va adreçar aquesta resposta al Senyor:
Reconec que tu ho pots tot,
que no t'és impossible cap projecte.
Tu has dit:
«¿Qui és aquest per a enfosquir els meus plans
sense cap coneixement?»
És cert! He parlat en la ignorància
de coses grans que no puc entendre.
Has dit encara:
«Escolta'm, doncs, i et parlaré;
jo et preguntaré i tu m'instruiràs.»
Jo només et coneixia d'oïda,
però ara t'he vist amb els meus ulls.
Per això ara em retracto,
penedit sobre la pols i la cendra.
Epíleg (42,7-17)
Déu blasma els tres amics de Job
Quan el Senyor hagué parlat així a Job, s'adreçà a Elifaz de Teman i li digué:
--Estic indignat amb tu i els teus dos amics, perquè no heu dit la veritat sobre mi, com ho ha fet Job, el meu servent. Ara, doncs, preneu set vedells i set moltons, porteu-los a Job, el meu servent, oferiu-los en holocaust, i que ell intercedeixi per vosaltres. Només en atenció a Job us perdonaré la pena que mereixeu perquè no heu dit la veritat sobre mi, tal com ho ha fet ell.
Elifaz de Teman, Bildad de Xúah i Sofar de Naamà van fer allò que el Senyor els havia ordenat, i ell va escoltar la intercessió de Job.
Déu retorna la prosperitat a Job
10 Quan Job hagué pregat pels seus amics, el Senyor li va retornar la felicitat perduda i li va duplicar els béns. 11 Tots els seus parents i coneguts es reuniren i menjaren amb ell a casa seva. Li donaven conhort i el consolaven de totes les penes que el Senyor li havia enviat. Cadascú li va oferir una peça de plata i un anell d'or.
12 El Senyor va beneir els últims anys de Job més encara que els primers. Job arribà a posseir catorze mil ovelles, sis mil camells, mil parelles de bous i mil someres. 13 Tingué set fills i tres filles. 14 A la filla gran li va posar Colometa, a la segona l'anomenà Flor de Canyella, i a la petita, Ombra dels Ulls. 15 En tot el país no hi havia noies més boniques que elles, i el seu pare els va donar la mateixa part d'herència que als seus germans.
16 Després d'això, Job va viure encara cent quaranta anys. Veié els seus fills i els seus néts fins a la quarta generació, 17 i morí després d'una llarga vida.

Copyright © 1993 Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret i Societats Bíbliques Unides





Darrera actualització del programa: 10/10/2016
visitor stats