El Càntic dels Càntics està format per una col·lecció de poemes d'amor. El títol reflecteix una de les formes del superlatiu hebreu i significa: ‘el més bell, el millor dels càntics’. La col·lecció ha estat posteriorment relacionada amb Salomó, segurament per la seva anomenada com a autor de càntics (1Re 5,12) i per les referències a aquest rei en el mateix Càntic (1,5; 3,7.9.11; 8,11-12).

Malgrat que el text presenta una bona colla de versets repetits (les repeticions més remarcables són: 2,6 i 8,3; 2,7, 3,5 i 8,4; 2,16, 6,3 i 7,11), els estudiosos no han arribat a posar-se d'acord sobre l'estructura del llibre. No sembla que el text segueixi un fil conductor que desenvolupi una idea unitària. Més aviat, sota una aparent forma de diàleg (no sempre clara) entre dos enamorats, es van succeint unes escenes de recerca, de trobament, de llunyania.

Així, doncs, l'obra es proposa descriure l'amor entre un home (ELL) i una dona (ELLA) que s'intercanvien expressions afectuoses i mostres de tendresa. Alguns estudiosos han pensat que en el rerefons hi pot haver algun record de celebracions mitològiques agrícoles, o bé que es tracta simplement de cants d'amor usats durant les festes de noces. Per a d'altres, el llibre proposa una teologia i una antropologia clares: Déu ha fet bo i bell l'amor. Alguns entenen el Càntic com un ressò i un comentari del relat de la creació (Gn 2,23-25). Altres creuen que el llenguatge amorós acosta el llibre a la predicació profètica de l'aliança, descrita amb el llenguatge del matrimoni (com, p.e., en Is 54,5-8 i Os 2,16-22). Amb tot, en el Càntic aquesta perspectiva profètica tan sols s'hi troba de manera implícita. L'amor entre els dos enamorats és absolutament gratuït i de vegades té fins i tot un caràcter eròtic ben marcat. És a dir, no es pot concebre l'amor si no és anant més enllà del «contracte» i de l'«estipulació». Per això les tradicions jueva i cristiana, que han interpretat el llibre al·legòricament, afirmen que el Càntic parla de l'amor entre Déu i el seu poble, o bé de l'amor entre Crist i l'Església, o, encara, entre Crist i l'ànima.

En el judaisme, el Càntic es llegeix durant la gran festa de Pasqua. En el cànon dels Setanta o antiga versió grega, el Càntic forma part dels «llibres poètico-didàctics».

El llibre conté algunes paraules i expressions de regust antic, però el conjunt del seu llenguatge denota un origen tardà. Probablement cal datar-lo entre els segles V i III aC.

El Càntic és una exaltació de l'amor humà autèntic, entès com un do de Déu i una expressió del seu mateix amor a la humanitat. Quan les tradicions jueves volen defensar la incorporació del Càntic al cànon bíblic, ho fan presentant-lo com una manifestació privilegiada de la presència del Senyor: «El Càntic dels Càntics és semblant a la Llei; ell sol podria guiar la humanitat.» O bé: «Per culpa dels pecats dels homes, la presència de Déu s'havia anat allunyant del món, però amb el Càntic dels Càntics ha tornat a la terra.»