|
Primer poema de Sofar
11
1 Llavors Sofar de Naamà va prendre la paraula i digué a Job:
L'home no pot tenir els coneixements de Déu
2 ¿No rebrà resposta, aquest que parla tant?
¿Haurem de donar la raó al més xerraire?
3 ¿Vols deixar tothom bocabadat
amb la teva xerrameca?
¿Vols riure't dels altres sense que ningú et contradigui?
4 Tu has dit: «Jo jugo net,
no em pots reprotxar res.»
5 Tant de bo que Déu parlés
per contestar-te ara mateix
6 i posés al teu davant els secrets de la saviesa
que fascinen els més entesos!
Llavors sabries que Déu passa per alt
bona part dels teus pecats.
7 ¿Pretens de conèixer la profunditat de Déu?
¿Has descobert la perfecció del Totpoderós?
8 Com t'ho faràs, si és més alta que el cel?
Què en pots saber,
si és més fonda que el país dels morts,
9 si és més llarga que la terra
i més ampla que la mar?
10 Quan Déu passa i et deté
i et porta al tribunal,
qui li ho pot impedir?
11 Ell coneix els mentiders
i no s'ha d'esforçar per veure la maldat.
12 L'insensat posarà seny
el dia que un ase salvatge es deixi domesticar.
L'únic camí és la conversió
13 Si adreces el teu cor a Déu
i alces les mans cap a ell,
14 si les neteges de tota culpa
i no aculls la malícia a casa teva,
15 llavors aixecaràs el front net de pecat
i et mantindràs ferm, res no et farà por.
16 Oblidaràs les teves penes,
seran com record d'aigua passada.
17 La teva vida lluirà més que el migdia,
la fosca es tornarà com un matí.
18 Viuràs segur i ple d'esperança;
et sabrà greu el que vas fer, però dormiràs en pau.
19 Ningú no destorbarà el teu descans
i molts et diran coses boniques.
20 Però els ulls dels impius es consumeixen
i no troben refugi enlloc.
La mort és la seva única esperança.
|
