Alliance Biblique Universelle

Livres dans BCI:

Antic Testament
Pentateuc
Gènesi
Èxode
Levític
Nombres
Deuteronomi
Llibres profètics
Josuè
Jutges
1r Samuel
2n Samuel
1r Reis
2n Reis
Isaïes
Jeremies
Ezequiel
Osees
Joel
Amós
Abdies
Jonàs
Miquees
Nahum
Habacuc
Sofonies
Ageu
Zecaries
Malaquies
Escrits
Salms
Job
Proverbis
Rut
Càntic
Cohèlet
Lamentacions
Ester
Daniel
Esdres
Nehemies
1r Cròniques
2n Cròniques
Llibres deuterocanònics
Ester grec
Judit
Tobit
1r Macabeus
2n Macabeus
Saviesa
Siràcida
Baruc
Carta Jeremies
Daniel grec
Nou Testament
Mateu
Marc
Lluc
Joan
Fets Apòstols
Romans
1a Corintis
2a Corintis
Gàlates
Efesis
Filipencs
Colossencs
1a Tesalonic.
2a Tesalonic.
1a Timoteu
2a Timoteu
Titus
Filèmon
Hebreus
Jaume
1a Pere
2a Pere
1a Joan
2a Joan
3a Joan
Judes
Apocalipsi


BIBLIJA.net ~ la Bible sur Internet

Recherche d'un Passage     Recherche de Mot
Passage:   

Affichage Compact
Versions:  SEG  DHH  DHHn  RVR95  RVR95n  BCI  CEV  GNB  WEB  ASV  KJV  L45  RUS  VLC  VUL  RCB  SSP  SSP-Op  SSP-Ref  SSP3  JUB  EKU  CHR  DAL Moins   A propos des versions Aide
Langue

Isaïes 13.1--14.23

Isaïes :Introduction 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66

Oracles contra les nacions
Contra Babilònia
13
Presagi sobre Babilònia. Va ser revelat a Isaïes, fill d'Amós.
«Alceu l'estendard
sobre un tossal pelat,
crideu i feu senyals
perquè entrin
pels grans portals de Babilònia.
Jo mateix he donat ordres
als qui estan consagrats a mi,
he convocat els guerrers
per consumar la meva indignació,
per celebrar el triomf del meu honor.»
Escolteu quin avalot a les muntanyes:
s'assembla al d'una gran gentada!
Escolteu quin brogit de reialmes,
quina coalició de nacions!
El Senyor de l'univers
passa revista a les tropes.
Vénen d'una terra llunyana,
de més enllà de l'horitzó,
per devastar tot el país.
És el Senyor que arriba
amb els instruments del seu furor.
Xiscleu de dolor,
que el dia del Senyor s'acosta;
ve com la potent devastació
del Totpoderós.
Per això totes les mans
cauen sense força,
i a tothom se li fon el cor.
Els atenallen l'espant,
els dolors i els turments;
es retorcen com la dona quan infanta.
Es miren esglaiats els uns als altres,
amb la cara trasbalsada.
El dia del Senyor s'acosta implacable:
serà un esclat de fúria i de furor,
que convertirà el país en un desert
i exterminarà els culpables.
10 Estrelles i constel·lacions
deixaran de lluir;
el sol, quan surti, s'enfosquirà,
i la lluna ja no farà claror.
11 Ho diu el Senyor:
«Jo castigaré la depravació del món
i els crims dels malvats.
Posaré fi a l'orgull dels altius,
humiliaré l'arrogància dels tirans.
12 Els homes seran
més escassos que l'or,
més rars que l'or d'Ofir.
13 El dia que esclatarà la meva ira,
jo, el Senyor de l'univers,
ple d'indignació,
faré tremolar el cel
i sotragaré la terra.
14 Els homes,
com gaseles perseguides,
com un ramat que ningú no aplega,
tornaran cadascú al seu país,
fugiran a la seva terra.
15 Si els aconsegueixen,
els traspassaran d'una llançada;
si els capturen,
els mataran amb l'espasa.
16 Veuran com trossegen
els seus propis infants,
els saquegen les cases,
violen les seves dones.
17 Jo atiaré contra ells els medes,
gent que no fa cas de la plata
ni s'interessa per l'or.
18 Amb els seus arcs abatran els joves,
no es compadiran dels nadons
ni s'apiadaran dels infants.»
19 Babilònia, la perla dels imperis,
joiell i orgull dels caldeus,
sofrirà la mateixa destrucció
que Déu infligí
a Sodoma i Gomorra.
20 No serà habitada mai més,
restarà despoblada
per segles i segles.
Ni tan sols els nòmades
hi acamparan,
ni els pastors
hi tancaran els seus ramats.
21 Serà només un cau de gats mesquers;
els mussols ompliran les cases.
Allí viuran els estruços,
i els sàtirs hi dansaran.
22 Les hienes udolaran
en aquells palaus,
els xacals, en les grans mansions.
Aviat arribarà l'hora de Babilònia,
els seus dies estan comptats.
Els deportats tornaran
14
El Senyor es compadirà dels descendents de Jacob. Els d'Israel seran encara els seus predilectes, i els farà tornar a la seva terra. Els estrangers s'ajuntaran a ells, s'uniran al poble de Jacob.
Altres pobles prendran els d'Israel i els conduiran al seu país. Però allí, a la terra del Senyor, els israelites posseiran aquells pobles com a esclaus i esclaves. Faran presoners els qui els havien empresonat i dominaran els qui els dominaven.
Sàtira contra el rei de Babilònia
Israel, el dia que el Senyor et farà reposar després de tants sofriments i angúnies, després del dur esclavatge a què has estat sotmès, entonaràs aquesta sàtira contra el rei de Babilònia:
«Quina fi, la del tirà!
S'ha acabat la seva arrogància.
El Senyor ha trencat
el ceptre dels malvats,
la vara dels dominadors
que bastonejava els pobles
furiosament i sense parar,
que dominava amb ràbia les nacions
i les perseguia sense treva.
Ara la terra reposa tranquil·la
i esclata en crits d'entusiasme;
els xiprers i els cedres del Líban
també s'alegren i diuen:
"D'ençà que jeus a la tomba
no ve ningú més a tallar-nos."
»El país dels morts es remou
amb l'anunci de la teva arribada;
desvetlla per tu
les ombres dels morts,
les de tots els poderosos de la terra;
fa aixecar dels seus setials
els reis de les nacions.
10 Tots et saluden i et diuen:
"Ara tu també ets feble:
t'has tornat com nosaltres!"
11 La teva arrogància
s'ha enfonsat al país dels morts
al so de les teves arpes.
El teu jaç és la podridura,
i els cucs et fan de cobrellit.
12 »Com has caigut del cel,
estel brillant del matí!
Ara has de jeure a terra,
tu que dominaves les nacions!
13 Tu pensaves:
"Pujaré fins al cel,
posaré ben alt el meu tron,
per damunt de les estrelles de Déu,
i m'asseuré a la muntanya
on es reuneix la cort divina,
a tocar del cel.
14 Cavalcaré sobre els núvols
i seré com el Déu altíssim."
15 De fet, però,
has baixat al país dels morts,
al fons de tot dels inferns.
16 Els qui et veuen entrar t'observen,
et miren fixament i diuen:
"¿És aquest l'home
que feia tremolar la terra
i trontollar els reialmes?
17 ¿Aquest transformava el món
en un desert,
arrasava les ciutats
i negava la llibertat als presoners?"
18 »Tots els reis de les nacions
reposen amb honor,
cada un a la seva tomba.
19 A tu, en canvi,
t'han llançat fora del sepulcre,
com un fetus mal format,
com carronya trepitjada:
et cobreixen els cadàvers
de guerrers traspassats per l'espasa,
que han baixat
al més pregon de l'abisme.
20 Però ni dintre la tomba
t'ajuntaràs amb ells,
perquè has devastat el teu país,
has assassinat el teu propi poble.
Ningú no pronunciarà
mai més el nom
de la teva dinastia criminal.
21 Per la culpa dels pares
prepareu ara la matança dels fills:
que no s'alcin més
a conquerir la terra
i a omplir de ciutats el món sencer!
22 »Ho dic jo, el Senyor de l'univers:
M'alçaré contra Babilònia
i n'exterminaré el nom i tot vestigi,
tot rebrot i tota posteritat.
23 La convertiré en terra pantanosa,
domini dels eriçons.
L'esbandiré d'una escombrada.
Ho dic jo, el Senyor de l'univers.»
Desfeta dels assiris
24 Escolteu un jurament
del Senyor de l'univers:
«Us asseguro que es farà
el que he planejat,
que es complirà el que he decidit.
25 Esmicolaré els assiris
dins el meu país,
els trepitjaré
dalt les meves muntanyes;
així el meu poble
serà alliberat del jou,
de la càrrega amb què van afeixugar
les seves espatlles.»
26 Aquesta és la decisió
del Senyor de l'univers
per a tots els països;
la seva mà amenaça totes les nacions.
27 Quan ell pren un determini,
qui el farà fracassar?
Quan la seva mà amenaça,
qui la hi farà retirar?
Contra els filisteus
28 Aquest presagi és de l'any que va morir el rei Acaz.
29 No us alegreu, filisteus,
de veure trencat
el bastó que us feria;
si el bastó era una serp,
el rebrot serà un escurçó,
i el fruit, un drac volador.
30 Els més miserables tenien menjar,
i els pobres reposaven segurs;
ara, la fam que els enviaré
els exterminarà,
i el drac matarà els supervivents.
31 Crideu i lamenteu-vos,
ciutats fortificades!
Filistea, fon-te de por,
perquè ve del nord un núvol de fum,
un exèrcit en formació compacta.
32 Què respondrem
als ambaixadors filisteus?
Que el Senyor mateix ha fundat Sió
i que allí es refugien
els pobres del seu poble!
Contra Moab
15
Presagi sobre Moab.
Ar de Moab ha estat saquejada,
l'han arrasada en una nit!
Quirmoab ha estat saquejada,
l'han arrasada en una nit!
Dibon puja al temple,
als turons sagrats per plorar.
A Nebó i a Medebà,
Moab es lamenta.
Tothom s'ha rapat el cap
i afaitat la barba.
Pels carrers, la gent porta roba de sac
en senyal de dol,
es lamenta als terrats i a les places,
tothom es desfà en plors.
Quina cridòria a Heixbon i a Elalé:
fins a Jahas
se senten els seus clams!
Per això Moab llança
el crit de guerra,
però els seus soldats
han perdut el coratge.
Un plany em surt del cor per Moab.
Els seus fugitius arriben
a Sóar, a Eglat-Xelixià.
Ploren mentre pugen
la costa de Luhit;
pel camí d'Horonaim
se senten crits desesperats.
A les aigües de Nimrim
la terra és desolada,
els prats s'han assecat,
no hi ha més herba,
ja no hi queda res de verd.
Tothom recull les provisions,
tots els béns que els resten,
i se'ls emporten lluny,
fins al torrent dels Salzes.
El seu clam dóna la volta
per les fronteres de Moab,
els seus planys arriben
a Eglaim i a Beerelim.
Les aigües de Dimon
seran vermelles de sang.
Però jo, el Senyor,
afegiré a Moab noves dissorts:
un lleó atacarà els seus supervivents,
els qui s'hauran escapat del país.
Moab demana ajuda a Jerusalem
16
«Envieu el tribut d'anyells
al sobirà del país,
des de Sela, pel desert,
a la muntanya de la ciutat de Sió.»
Les noies de Moab,
quan passen els guals de l'Arnon,
semblen ocells esverats
que fugen del niu.
Demanen:
«Porteu a Sió aquesta súplica,
dueu-li aquesta petició. Digueu-li:
"En ple migdia fes ombra com la nit
per amagar els refugiats;
no delatis els fugitius.
Acull a casa teva
els meus fugitius, els moabites,
amaga'ls dins la ciutat,
que no els trobi el devastador.
Quan s'acabarà l'opressió
i els estralls arribaran a la fi,
quan en el país el tirà desaparegui,
el tron de la dinastia de David
es fonamentarà en l'amor.
S'hi asseurà un governant lleial,
ferm en el dret
i decidit a fer justícia."»
Resposta negativa de Jerusalem
Tots coneixem l'orgull de Moab,
la seva arrogància sense mida:
és superb, altiu, insolent,
encara que es presenti tan submís.
Ara, doncs, els moabites
es lamenten d'ells mateixos.
Tots es lamenten:
gemegant consternats,
i enyorant els pastissos de panses
de Quirharèsset.
Els conreus d'Heixbon s'han marcit;
els amos de les nacions
han destrossat
el fruit de les vinyes de Sibmà,
que arribaven a Jazer
i s'endinsaven a l'estepa.
Les seves sarments s'estenien
més enllà del Mar Mort.
«I ara jo, el Senyor,
ploro amb la gent de Jazer,
per les vinyes de Sibmà.
Us faig beure a glops
les meves llàgrimes,
Heixbon i Elalé,
perquè han emmudit els cants alegres
de les collites i les veremes.
10 S'han allunyat dels fruiterars
la joia i les festes,
no se senten a les vinyes
crits alegres i entusiastes,
als cups ja no trepitgen raïm.
Jo he fet callar els cants alegres.
11 Per això les meves entranyes,
com les cordes d'una lira,
es commouen per Moab,
vibren per Quirheres.
12 Quan veureu que la gent de Moab
s'escarrassa per pujar
als turons sagrats
i entra al seu santuari per pregar,
sapigueu que no obtindran res.»
13 Aquestes són les paraules que el Senyor va pronunciar fa temps sobre Moab. 14 I ara el Senyor declara: «D'aquí a tres anys, dia per dia, tal com els compta un jornaler, la gent important de Moab i la seva nombrosa població no comptaran per a res. El que en restarà serà ben poc: un residu insignificant.»
Contra els regnes de Damasc i d'Israel
17
Presagi sobre Damasc.
Damasc serà esborrada
d'entre les ciutats,
es convertirà en un munt de ruïnes.
Les viles d'Aroer, abandonades,
seran domini dels ramats:
s'hi ajaçaran,
i no els inquietarà ningú.
Efraïm perdrà
les ciutats fortificades,
i Damasc, la seva reialesa.
El que restarà dels arameus
no serà més important que Israel.
Ho diu el Senyor de l'univers.
Aquell dia,
Jacob perdrà pes:
gras com era, s'amagrirà.
Serà com la palla dels camps
quan han segat les espigues;
serà com les espigolalles
que resten a la vall dels Rafaïtes.
En quedarà tan sols una misèria,
com després de collir les olives,
quan només se'n veu alguna
als cimalls
i poques més a les branques.
Ho diu el Senyor, Déu d'Israel.
Aquell dia, els homes giraran els ulls al seu creador, miraran cap al Sant d'Israel. Ja no giraran els ulls cap als altars que havien construït amb les seves pròpies mans, ni miraran més cap als bosquets sagrats i als emblemes del sol que ells mateixos s'havien fabricat.
Aquell dia, les ciutats fortes del país
seran abandonades,
com ja ho foren
a l'arribada dels israelites:
quedaran abandonades
com el brancatge inútil.
Serà una desolació.
10 Tu, Israel, has oblidat Déu,
el teu salvador,
no t'has recordat de la Roca,
defensa teva.
Per això plantes jardins exòtics
amb esqueixos dedicats
a déus estrangers.
11 Avui els plantes i els veus créixer;
l'endemà ja els veus florir,
però no en colliràs res:
vindrà un dia que seràs malferit
amb un mal que no tindrà remei.
Derrota dels pobles enemics
12 Ah! Quina remor
de pobles i més pobles!
És com la remor de la mar enfurida.
És un avalot de nacions
semblant a un aiguat impetuós.
13 És un bramul de nacions
semblant al bramul
de les aigües abismals.
Però el Senyor amenaça els pobles,
i fugen de lluny estant,
com la palla a les muntanyes
quan l'encalça el vent,
com la llavor de card
que la tempesta s'emporta.
14 Quin terror a l'hora del capvespre!
Però abans de l'alba
no en quedarà res.
Aquesta és la sort
dels qui ens depreden,
el destí dels qui ens saquegen.
Advertiment als faraons etiòpics
18
Ai del país on brunzen els eixams,
situat més enllà dels rius d'Etiòpia!
Envia per mar els seus ambaixadors
que naveguen amb barques de papir.
Torneu-vos-en, ràpids missatgers,
cap aquella gent esvelta i brunyida,
poble temut
aquí i enllà de les fronteres,
nació robusta i dominadora,
gent d'una terra solcada pels rius.
Vosaltres, habitants del món,
pobladors de la terra,
mireu si s'alça
un estendard a les muntanyes,
escolteu si sona un toc de corn.
Perquè el Senyor m'ha dit:
«Des del lloc on habito
observaré amb tota calma,
la calma d'un dia lluminós i càlid,
la calma de la mullena
en temps de sega.
Abans de la verema,
quan la vinya ja ha florit
i el raïm grana,
llavors s'esporguen les sarments
i es netegen,
s'arrenquen els pàmpols.
Així, tots els invasors
quedaran a mercè
dels voltors i dels animals feréstecs.
Els voltors hi passaran l'estiu,
i els animals feréstecs, tot l'hivern.»
Aleshores duran ofrenes al Senyor, Déu d'Israel, de part d'aquell poble de gent esvelta i brunyida, d'aquell poble temut aquí i enllà de les fronteres, d'aquella nació robusta i dominadora, gent d'una terra solcada pels rius. Duran les ofrenes al santuari del Senyor de l'univers, a la muntanya de Sió.
Contra Egipte
19
Presagi sobre Egipte.
El Senyor entra a Egipte,
cavalcant un núvol lleuger.
Els ídols d'Egipte tremolen
davant d'ell,
i als egipcis se'ls fon el cor
dins les entranyes.
El Senyor diu:
«Jo instigaré els egipcis,
els uns contra els altres,
perquè combatin entre ells,
homes amb homes,
ciutats amb ciutats,
dinasties amb dinasties.
Els egipcis perdran el seny,
jo derrocaré tots els seus plans.
Llavors consultaran els ídols
i els fetillers,
els nigromants i els endevins.
Jo posaré Egipte en mans
d'un amo violent,
un rei despòtic el dominarà.»
Ho diu el Sobirà,
el Senyor de l'univers.
Les aigües del Nil s'eixugaran,
el riu quedarà sec i àrid.
Els canals faran pudor,
les aigües del delta s'escorreran
fins a estroncar-se.
Les canyes i els joncs es marciran.
Fins els joncs de la boca del riu
i els camps que el Nil rega
quedaran secs.
El vent se'ls endurà
i no en deixarà res.
Els pescadors es doldran
i es planyeran;
els qui tiraven l'ham al Nil
o hi calaven les xarxes
quedaran consternats.
Els qui treballaven el lli,
cardadors i filadors,
s'aclofaran, blancs com la cera;
10 els teixidors s'asseuran abatuts,
i els jornalers, desesperançats.
11 Quins ineptes,
els cortesans de Tanis!
Els savis del faraó
són un consell d'estúpids.
¿Com podeu dir referint-vos al faraó:
«Sóc el fill d'un savi, un descendent
dels reis de l'antigor»?
12 Però on són els teus savis, faraó?
Que t'anunciïn, si és que ho saben,
què ha decidit contra Egipte
el Senyor de l'univers!
13 Són ineptes, els cortesans de Tanis,
i els de Memfis viuen enganyats.
Ells, els governadors
de les províncies,
han desencaminat Egipte!
14 El Senyor omple el país d'un vi
que li beu l'enteniment,
i ells, els governadors,
esgarrien Egipte
en tot el que emprèn.
Egipte sembla un embriac
que no s'aguanta dret
damunt el seu propi vòmit.
15 En aquell país,
ningú no farà res de bo.
Tant és que ho comenci
el cap o la cua,
la palma o el jonc.
Esperança per a Egipte
16 Vindrà un dia que els egipcis tremolaran com les dones, esporuguits de veure que els amenaça la mà del Senyor de l'univers. 17 El país de Judà serà el terror d'Egipte. Tothom qui en parlarà tremolarà de por, pensant en allò que el Senyor de l'univers té decidit contra Egipte.
18 Aquell dia es parlarà la llengua hebrea en cinc ciutats d'Egipte, i totes cinc estaran lligades per jurament al Senyor de l'univers. Una d'elles es dirà Iraheres.
19 Aquell dia, al mig del país d'Egipte hi haurà un altar dedicat al Senyor, i a la frontera hi haurà una pedra erigida en honor d'ell. 20 Serà un senyal i un testimoni que el Senyor de l'univers és present al país d'Egipte. Quan els egipcis demanaran auxili al Senyor contra els opressors, ell els enviarà un salvador que els defensarà i els alliberarà. 21 Aquell dia el Senyor es revelarà als egipcis, i ells el reconeixeran i l'adoraran, li oferiran sacrificis i li presentaran ofrenes, li faran prometences i les compliran. 22 El Senyor, que haurà ferit greument els egipcis, ara els guarirà. Ells es convertiran al Senyor, que escoltarà els seus precs i els alleujarà.
23 Aquell dia una ruta unirà Egipte amb Assíria. Els assiris aniran a Egipte i els egipcis viatjaran a Assíria. Els uns i els altres adoraran el Senyor.
24 Aquell dia, al costat d'Egipte i Assíria hi haurà Israel, com una benedicció en el cor de la terra. 25 El Senyor de l'univers els beneirà amb aquestes paraules: «Beneït sigui Egipte, el meu poble; beneïda sigui Assíria, obra de les meves mans; beneït sigui Israel, la meva possessió.»
El senyal del profeta nu
20
Sargon, rei d'Assíria, envià el general en cap de les seves tropes a la ciutat d'Asdod. Va assetjar-la i se n'apoderà. Tres anys abans, el Senyor havia comunicat la seva paraula per mitjà d'Isaïes, fill d'Amós. Li digué:
--Treu-te la roba de sac que et cobreix de la cintura en avall i no portis més les sandàlies.
Isaïes ho va fer, i anava nu i descalç. Després el Senyor va dir:
--El meu servent Isaïes ha anat nu i descalç durant tres anys. Això és un senyal, un presagi contra Egipte i contra Etiòpia, ja que el rei d'Assíria s'endurà presoners els egipcis i deportarà els etíops. Joves i vells aniran nus i descalços, ensenyant les vergonyes. Quina infàmia per als egipcis! Tots els qui havien posat la confiança en Etiòpia i es gloriaven de l'ajuda egípcia quedaran consternats i avergonyits. Aquell dia, els habitants d'aquesta banda del mar diran: "Què se n'ha fet, de les nostres esperances! Vam córrer a demanar ajuda als egipcis perquè ens salvessin del rei d'Assíria; i ara, com ho farem per escapar-nos-en?"
Caiguda de Babilònia
21
Presagi sobre «el desert marítim».
Ve del desert,
d'una terra temible,
com els terbolins
que s'arremolinen pel Nègueb.
El Senyor m'ha revelat
una visió feixuga:
«El traïdor trairà,
el devastador devastarà.
Elamites, a l'atac,
medes, assetgeu la ciutat!
Jo posaré fi a tots els planys
que els pobles feien contra ella.»
Oh, quin dolor dintre meu!
M'agafen fiblades
com a la dona quan infanta.
Aquesta nova m'aclapara,
això que veig em trasbalsa.
Vaig perdut, tremolo de por.
Em delia pels capvespres,
i ara em causen terror.
Paraven taula per al banquet,
estenien les estores,
menjaven i bevien,
quan en sec ressona l'ordre:
«Tothom dret, oficials!
Prepareu els escuts de combat!»
Això m'ha ordenat el Senyor:
«Vés, aposta un sentinella
per anunciar el que vegi.
Si venia un carro de guerra
tirat per dos cavalls,
una caravana d'ases
o una caravana de camells,
que estigui alerta,
que pari molta atenció!»
El sentinella ha cridat:
«Senyor, no em moc tot el dia
del meu lloc de guaita,
m'estic cada nit
a la meva talaia.
Atenció! Arriba un home
en un carro tirat per dos cavalls.
Ve tot cridant:
"Ha caigut Babilònia! Ha caigut!
Totes les estàtues dels seus déus
són per terra esmicolades."»
10 Poble meu, jo t'he vist batut
com el blat a l'era;
però ara t'he anunciat
el que he sentit
de part del Senyor de l'univers,
Déu d'Israel.
Advertiment a Edom
11 Presagi sobre Dumà.
Algú em crida des de Seïr:
«Sentinella, quan acabarà la nit?
Digues-me, quan acabarà la nit?»
12 El sentinella respon:
«L'alba s'acosta,
però encara és de nit.
Si voleu fer més preguntes,
torneu a venir.»
Contra les tribus àrabs
13 Presagi sobre Aràbia.
Passeu la nit al bosc d'Aràbia,
caravanes de Dedan.
14 Habitants del país de Temà,
sortiu a rebre els assedegats
i porteu-los aigua;
aneu a trobar els fugitius
i dueu-los pa per a menjar.
15 Perquè han fugit davant l'espasa,
davant l'espasa desfermada,
davant els trets de l'arc,
davant la violència de la batalla.
16 És ben cert, m'ho ha fet saber el Senyor: «D'aquí a un any, dia per dia, tal com els compta el jornaler, s'haurà acabat tota la glòria de Quedar, 17 i el nombre dels seus valerosos arquers serà insignificant.» Ho anuncia el Senyor, Déu d'Israel.
Advertiment a Jerusalem
22
Presagi sobre la vall de la Visió.
Què et passa, Jerusalem,
que els teus habitants
han pujat tots dalt als terrats?
Què són tant de renou i cridòria
en una ciutat sempre de festa?
L'espasa no ha fet víctimes,
ningú no ha caigut en el combat.
Els caps de l'exèrcit han fugit;
sense disparar l'arc
han estat capturats.
Tots els qui l'enemic ha trobat,
els ha fet presoners;
fins els qui havien fugit lluny
han estat agafats.
Per això us dic:
«Deixeu-me estar,
que ploraré amargament.
No em vulgueu consolar
pel desastre del meu poble.
El Senyor, Déu de l'univers,
ha decretat
un dia d'espant, d'ensulsiada,
d'esfereïment.
A la vall de la Visió
es desploma la muralla,
i els crits de socors
ressonen per les muntanyes.
Els soldats d'Elam
arriben amb carros i cavalls,
armats amb fletxes i arcs;
els de Quir han preparat els escuts.
Les millors de les teves valls,
Jerusalem,
són plenes de carros de guerra,
i els soldats que els guien
han pres posicions
davant les teves portes.
Han deixat Judà al descobert.»
Aquell dia revisàveu les armes
custodiades a l'edifici del Bosc
i descobríeu molts esvorancs
a la muralla de la ciutat de David.
Vau recollir aigua a la bassa de baix,
10 vau comptar les cases de Jerusalem
i en vau demolir algunes
per reforçar la muralla.
11 Construíreu un dipòsit
entre els dos murs
per recollir-hi
l'aigua de la bassa vella.
Però no vau alçar els ulls a Déu,
que havia decidit
tot el que havia de passar.
Ell ho preparava de feia temps,
però vosaltres no ho sabíeu veure.
12 Aquell dia,
el Senyor, Déu de l'univers,
us invitava a plorar i a penedir-vos,
a afaitar-vos el cap
i a vestir-vos de sac.
13 En canvi, tot eren festes i gresca,
matàveu moltons i vedells,
us atipàveu de carn i de vi tot dient:
«Mengem i beguem,
que demà morirem.»
14 Però el Senyor de l'univers
m'ho ha revelat clarament:
«Aquest pecat no us serà perdonat,
us asseguro que morireu.»
Ho declara
el Senyor, Déu de l'univers.
Sentència contra un alt funcionari
15 Això m'ordena el Senyor,
Déu de l'univers:
«Vés a trobar Xebnà,
aquest administrador,
aquest cap del palau reial,
i digues-li:
16 "Qui ets tu aquí, què hi tens,
per a fer-te excavar una tomba
en un lloc alt,
per a fer-te obrir un sepulcre
a la roca?
17 Doncs mira, gran prohom:
el Senyor et llançarà lluny,
t'embolicarà en un farcell
18 i et farà rodolar com una bola
fins a un país tot pla.
Allí moriràs,
allí es deturaran els teus carruatges,
tu que ets la deshonra
del palau del teu senyor.
19 Jo et faré caure de la peanya,
el teu senyor et derrocarà
del pedestal.
20 Aquell dia cridaré el meu servent,
Eliaquim, fill d'Hilquiahu,
21 el revestiré amb la teva túnica,
el cenyiré amb la teva faixa
i li confiaré el poder
que tu ara posseeixes.
Serà un pare
per als habitants de Jerusalem
i per a la gent de Judà.
22 Li posaré damunt l'espatlla
la clau del palau de David.
Quan ell obri, ningú no tancarà;
quan ell tanqui, ningú no obrirà.
23 El clavaré
com una estaca en un lloc ferm,
i serà un motiu de glòria
per a la família del seu pare."
24 Però es repenjarà damunt d'ell tota la parentela, branques i fulles, tota la vaixella, des de les tasses fins a les gerres. 25 Això diu el Senyor de l'univers: «Llavors l'estaca cedirà, i s'esmicolarà tota la càrrega que sostenia.» El Senyor us ho fa saber.
Contra Tir i Sidó
23
Presagi sobre Tir.
«Xiscleu i planyeu-vos,
vaixells de Tarsis!
A Tir no hi queda ni una casa.»
Ho han descobert
quan arribaven de Quitim.
«Calleu, habitants de les costes
i mercaders de Sidó.
Els vostres proveïdors
solcaven els mars.»
A través del mar,
el gra d'Egipte, les collites del Nil,
donaven a Tir molts beneficis;
Tir era el mercat de les nacions.
I tu, Sidó, avergonyeix-te!
El mar, la fortalesa del mar, ha dit:
«Ja no infanto ningú:
no faig créixer nois ni pujo noies.»
Quan arribaran aquestes noves de Tir,
Egipte tremolarà.
«Travesseu el mar fins a Tarsis,
xiscleu i planyeu-vos,
habitants de les costes!
¿És aquesta la vostra ciutat,
tan bulliciosa i d'orígens tan antics,
que enviava els seus homes
a establir-se en terres llunyanes?»
Tir coronava reis;
els seus mercaders eren prínceps;
els seus marxants,
els poderosos del món.
Qui ha decidit la seva ruïna?
El Senyor de l'univers l'ha decidida,
per abaixar l'orgull dels honorables,
per humiliar els poderosos de la terra.
10 Estén els teus dominis,
ciutat de Tarsis,
com el Nil estén les seves aigües:
el gran port de Tir ja no existeix.
11 El Senyor ha amenaçat el mar,
ha fet tremolar els reialmes,
ha manat destruir
les fortaleses fenícies.
12 Ell ha dit:
«No t'alegraràs mai més,
ciutat de Sidó:
ets una verge violada.
Encara que passis a Quitim,
tampoc allà no trobaràs repòs.
13 Mira el país dels caldeus:
aquest poble ja no existeix.
Assíria n'ha fet un cau
d'animals feréstecs.
Hi havia alçat torres de setge:
ha destruït les seves defenses,
n'ha fet una ruïna.
14 Xiscleu i planyeu-vos,
vaixells de Tarsis;
la vostra fortalesa és destruïda.»
15 Des d'aquell dia, Tir serà oblidada durant setanta anys, que és la durada de la vida d'un rei. Passats setanta anys, a Tir li escaurà allò que diu la cançó de la prostituta:
16 «Pren la cítara,
ronda la ciutat,
prostituta oblidada.
Toca tan bé com sàpigues,
canta sense parar,
perquè es recordin de tu.»
17 Passats setanta anys, el Senyor pensarà en Tir. Ella es tornarà a enriquir prostituint-se amb tots els reialmes de la terra. 18 Però els guanys del seu comerç seran consagrats al Senyor. No els acumularà ni els guardarà; serviran perquè els qui viuen a la presència del Senyor s'alimentin fins a saciar-se i portin vestits esplèndids.
Apocalipsi d'Isaïes
El judici de Déu sobre tota la terra
24
El Senyor devastarà la terra
i l'assolarà,
capgirarà tot el món
i en dispersarà els habitants.
Tindran la mateixa fi
el sacerdot i el poble,
l'amo i l'esclau,
la mestressa i la serventa,
el venedor i el comprador,
el prestador i el qui manlleva,
el creditor i el deutor.
La terra serà del tot arrasada,
del tot saquejada.
El Senyor mateix
ha dictat aquesta sentència.
La terra decau esllanguida,
el món es marfon i decau,
els cims de la terra llangueixen.
La gent ha profanat
la terra on habita:
ha desobeït les lleis,
ha violat els preceptes,
ha trencat l'aliança eterna.
Per això la maledicció
devora la terra,
i els seus habitants en porten la pena;
per això minven els qui l'habiten,
ja hi queda poca gent.
El most s'ha perdut,
s'han esllanguit els ceps.
Els amics de diversions
ara gemeguen.
L'alegria dels tamborins
i la bullícia dels balladors
s'han acabat;
han emmudit les cítares joioses.
No se senten cançons de taverna,
els bevedors troben amarga
la beguda.
10 La ciutat, deserta, és una ruïna,
les cases tenen obstruïda l'entrada.
11 Pels carrers la gent s'exclama
perquè no hi ha vi,
s'han eclipsat les festes,
l'alegria ha abandonat el país.
12 Dins la ciutat
només hi ha desolació;
les seves portes, estellades,
són una ruïna.
13 En el país i enmig dels pobles
ha quedat tan poca cosa
com en l'olivera després de la collita,
com en el cep després de la verema.
Una alegria precipitada
14 Alguns cridaran d'alegria
aclamant la majestat del Senyor:
«Lloeu-lo des de ponent,
15 des de llevant doneu glòria al Senyor;
lloeu el nom del Senyor, Déu d'Israel,
a les illes llunyanes de la mar.
16 De l'extrem de la terra
hem sentit cantar:
Glòria al Déu just!»
Però jo dic:
«Pobre de mi, pobre de mi!
Ai de mi! Els traïdors traeixen,
els traïdors no paren de trair.»
17 El pànic, la fossa i el filat
se us tiren al damunt,
habitants de la terra.
18 Qui fugi dels crits de pànic
caurà dintre la fossa,
i si surt de la fossa,
s'enredarà a les malles del filat.
Les comportes del cel s'han obert
i els fonaments de la terra tremolen.
19 La terra s'esquerda,
s'esberla la terra,
tremola sencera;
20 fa tentines com un embriac,
sacsejada com una barraca.
Cau sota el pes de la seva apostasia,
no s'aixecarà mai més.
21 Aquell dia,
el Senyor demanarà comptes,
allà dalt, a l'estol dels astres,
i aquí baix, als reis de la terra.
22 Els amuntegaran,
encadenats, en una fossa,
els reclouran a la presó,
i molt de temps després
els judicaran.
23 La lluna es retirarà avergonyida,
el sol s'amagarà ple de confusió,
quan el Senyor de l'univers
vindrà a regnar
a la muntanya de Sió i a Jerusalem.
La seva glòria es manifestarà
als seus ancians.
El Senyor, refugi dels pobres
25
Senyor, tu ets el meu Déu.
T'exalçaré
i proclamaré el teu nom:
has dut a terme plans admirables,
ferms i segurs,
decidits fa molt de temps.
De la gran ciutat,
n'has fet un enderroc,
de la muralla inexpugnable, una ruïna.
La fortalesa estrangera ja no és ciutat,
i mai més no serà reconstruïda.
Per això un poble fort reconeix
la teva glòria,
et tem la capital dels pobles tirans,
perquè has estat
el refugi dels febles,
el refugi dels pobres en l'infortuni,
l'aixopluc en els aiguats,
l'ombra enmig de la calor.
La fúria dels tirans
és com l'embat de la tempesta
contra una muralla,
com l'ardor del sol
contra una terra eixarreïda.
Però tu ofegues
l'avalot dels estrangers,
com l'ombra d'un núvol
ofega el sol ardent.
Els cants triomfals dels tirans
emmudiran.
Un banquet per a tots els pobles
En aquesta muntanya,
el Senyor de l'univers
oferirà a tots els pobles
un banquet de plats gustosos
i de vins selectes:
de plats gustosos i suculents,
de vins selectes i clarificats.
Farà desaparèixer
en aquesta muntanya
el vel de dol que cobreix
tots els pobles,
el sudari que amortalla les nacions;
engolirà per sempre la mort.
El Senyor, Déu sobirà,
eixugarà totes les llàgrimes
i esborrarà arreu de la terra
la humiliació del seu poble.
El Senyor mateix ho afirma.
Aquell dia diran:
«Aquí teniu el vostre Déu!
Havíem posat en ell l'esperança
i ens ha alliberat.
És el Senyor, en qui teníem posada
l'esperança!
Alegrem-nos i celebrem
que ens hagi salvat.»
La fi de Moab
10 La mà del Senyor reposarà
sobre aquesta muntanya,
però Moab serà trepitjat allà on és,
com es trepitja la palla
a la bassa del femer.
11 Allí mourà els braços
com si volgués nedar,
però el Senyor vinclarà
la seva arrogància
i l'esforç dels seus braços.
12 Abatrà els bastions inaccessibles
de les teves muralles, Moab;
els derrocarà,
els farà caure a terra, a la pols.
Càntic de la ciutat fortificada
26
Aquell dia, en el país de Judà cantaran aquest càntic:
«Tenim una ciutat fortificada,
envoltada de defenses,
muralles i baluards.
Obriu les seves portes
i hi entrarà un poble just,
que guarda la fidelitat
i manté ferm el seu cor.
El guardes en pau
perquè confia en tu, Senyor.
Confieu sempre en el Senyor,
que és la roca eterna:
ell abat els qui habiten dalt als cims,
arrasa la ciutat inaccessible,
l'arrasa fins a terra,
l'ajeu a la pols.
Els peus dels pobres la trepitgen,
els febles hi passen pel damunt.»
Pregària dels darrers temps
El just troba un camí pla:
tu li fas planera la ruta.
El camí que assenyalen
les teves decisions
ens fa esperar en tu, Senyor.
Anhelem únicament
de proclamar el teu nom.
De nit et desitjo amb tota l'ànima,
em deleixo per tu del fons del cor.
Quan executes a la terra
les teves decisions,
els habitants del món
aprenen a ser justos.
10 Si concedissis gràcia als dolents,
mai no aprendrien a fer el bé;
farien el mal
entre gent irreprensible,
no reconeixerien
la teva grandesa, Senyor.
11 Ells no s'adonen, Senyor,
que la teva mà els amenaça.
Que vegin, avergonyits,
amb quin amor ardent
defenses el teu poble.
Els devorarà aquell foc
que devora els teus enemics.
12 Senyor, dóna'ns la pau;
el fruit mateix del nostre treball
és obra teva.
13 Senyor, Déu nostre,
uns altres amos ens han dominat,
però nosaltres tan sols volem
proclamar el teu nom.
14 Aquells ara són morts,
no tornaran a viure;
són ombres, no s'aixecaran més.
Tu els has judicat i exterminat,
sense deixar-ne cap record.
15 Però tu, Senyor, has fet créixer
aquest poble;
l'has fet créixer,
li has mostrat la teva glòria,
has eixamplat
les fronteres del seu territori.
16 En el perill, Senyor, recorrien a tu.
Mormolaven una pregària
quan els afligia el teu càstig.
17 Hem estat, Senyor, davant teu,
com la dona a punt d'infantar
que, en els seus dolors,
crida i es retorça.
18 Hem patit dolors com ella,
però no hem infantat res.
No hem portat la salvació al país
ni nous habitants al món.
19 Que visquin els teus morts, Senyor,
que ressuscitin les seves despulles!
Vosaltres que jaieu a la pols,
desvetlleu-vos i crideu de goig:
la teva rosada, Senyor,
és rosada de llum,
i el país de les ombres infantarà.
Càstig a la terra i en el mar
20 Poble meu, corre,
entra a casa teva,
tanca-t'hi amb pany i clau,
amaga-t'hi un moment,
fins que passi de llarg
la indignació del Senyor.
21 Ell sortirà del lloc on resideix
per castigar els crims
dels habitants de la terra.
La terra no encobrirà la sang vessada
ni amagarà mai més cap víctima.
27
Aquell dia, el Senyor,
amb la seva espasa
dura, gran i forta,
actuarà contra Leviatan,
la serp esmunyedissa i tortuosa,
i matarà aquest Drac de la mar.
La cançó de la vinya deliciosa
Aquell dia, entoneu la cançó
de la vinya deliciosa:
«Sóc jo, el Senyor, qui la guarda
i qui la rega sovint.
La vetllo de nit i de dia
perquè no se n'apoderin.
Ja no estic indignat contra ella:
si hi veiés espines i esbarzers,
els faria la guerra fins a calar-los foc.
Però qui vulgui la meva protecció,
que faci la pau amb mi.
Cert, haurà de fer amb mi la pau!»
Perdó per als descendents de Jacob
Temps a venir,
el poble de Jacob arrelarà,
Israel florirà, traurà brotada,
i el món s'omplirà dels seus fruits.
¿És que el Senyor ha ferit els seus
com va ferir els qui els ferien a ells?
¿O els ha matat
com va matar els qui els mataven?
No! Tan sols els ha jutjat
expulsant-los, fent-los fora del país.
Els ha tret amb una bufada terrible
en un dia de vent.
Així serà esborrat el crim de Jacob,
i aquest serà el fruit
del perdó del seu pecat:
esbocinar totes les pedres dels altars
com s'esmicola la pedra de calç,
i no plantar més bosquets sagrats
ni emblemes del sol.
La ciutat abandonada
10 No hi ha ningú a la ciutat fortificada:
és com una estepa,
un indret despoblat, abandonat.
Els vedells hi pasturen, s'hi ajacen,
esbrosten el brancatge;
11 quan les branques
s'assequen i es trenquen,
vénen les dones
i les recullen per cremar.
Aquest poble no té coneixement.
Per això el seu creador
no se'n compadeix,
no se n'apiada el qui l'ha format.
El gran retorn dels exiliats
12 Aquell dia,
el Senyor batrà el gra,
des del riu Eufrates
fins al torrent d'Egipte.
I a vosaltres, fills d'Israel,
us recollirà un per un.
13 Aquell dia,
a un toc del gran corn,
els qui viuen perduts per Assíria
o dispersats per Egipte vindran
i es prosternaran davant el Senyor
a la muntanya santa de Jerusalem.
Altres oracles sobre Israel i Judà
Tempesta sobre Samaria
28
Ai de Samaria,
la corona superba
dels embriacs d'Efraïm!
El seu esplèndid ornament
són ara flors marcides
esteses sobre una vall de fartaners,
de gent destrossada pel vi.
Vet aquí un home fort i poderós
que ve de part del Senyor.
Ve com una pedregada,
com una tempesta devastadora,
com una pluja torrencial
que fa desbordar les aigües.
D'un cop de mà
tirarà a terra la ciutat.
La corona superba
dels embriacs d'Efraïm
serà trepitjada per terra;
l'esplèndid ornament
es convertirà en flors marcides
esteses sobre una vall de fartaners.
Serà com una figa primerenca:
el primer que la veu,
tot just la cull, se l'empassa.
Aquell dia, el Senyor de l'univers
serà ell mateix corona d'ornament
i diadema esplèndida
per a la resta del seu poble.
Ell donarà un esperit de justícia
als qui seuran al tribunal,
i valor als qui rebutjaran
l'atac de l'enemic
a les portes de la ciutat.
Embriacs i burletes
N'hi ha que de tant de vi
s'entrebanquen,
fan tentines de tanta beguda:
són sacerdots i profetes
els qui s'entrebanquen de tant beure.
El vi els consumeix,
la beguda els fa tentinejar.
S'entrebanquen amb les visions,
ensopeguen quan donen sentències.
Totes les taules són plenes de vòmits,
no hi ha net ni un racó.
Em diuen: «A qui vol ensenyar
aquest la doctrina?
A qui vol explicar revelacions?
A criatures deslletades?
Als qui tot just han desmamat?
10 Escolteu-lo:
"P-a-pa, p-a-pa,
t-a-ta, t-a-ta,
una mica aquí, una mica allà."»
11 Doncs ara el Senyor
parlarà a aquest poble
per boca d'una gent escarnidora
i en una llengua estrangera.
12 Ell els havia dit:
«Aquí trobareu repòs,
feu reposar els cansats;
és un recer tranquil.»
Però ells no han volgut escoltar.
13 Per això el Senyor els parlarà així:
«P-a-pa, p-a-pa,
t-a-ta, t-a-ta,
una mica aquí, una mica allà.»
Així, tot caminant,
cauran d'esquena malferits,
els agafaran en un parany
i els capturaran.
La pedra angular
14 Escolteu la paraula del Senyor,
homes sarcàstics
que governeu el poble de Jerusalem:
15 «Vosaltres dieu:
"Hem pactat amb la mort,
hem fet aliança
amb el país dels morts.
Quan passi la riuada, no ens agafarà,
perquè hem pres per refugi
la mentida,
la falsedat per amagatall."
16 Escolteu, doncs,
què diu el Senyor, Déu sobirà:
"Poso a Sió una pedra,
una pedra de toc,
una pedra angular, preciosa,
ben assentada
perquè serveixi de fonament:
el qui cregui no s'esfondrarà.
17 Poso el dret com a plomada,
la justícia per cordill."»
Però la pedregada escombrarà
el refugi de la mentida,
l'aiguat s'endurà el vostre amagatall.
18 El vostre pacte amb la mort
serà abolit,
l'aliança amb el país dels morts
no es mantindrà.
Quan passarà la riuada,
us deixarà assolats.
19 Cada cop que passi, se us emportarà;
anirà passant cada matí,
passarà de nit i de dia.
Quin esglai
quan entendreu això que us dic!
20 Serà cert el que diu el proverbi:
«El llit és massa curt
per a estirar-s'hi,
i la flassada, massa estreta
per a tapar-se.»
21 Com en el turó de Perassim,
el Senyor irromprà,
s'irritarà com a la vall de Gabaon.
Acomplirà la seva obra,
però quina obra tan insòlita!
Farà la seva tasca,
però quina tasca tan singular!
22 Mentrestant, deixeu-vos de sarcasmes
i mireu que no s'estrenyin
les vostres cadenes;
perquè el Sobirà,
el Senyor de l'univers,
m'ha fet saber que ha decidit
destruir tot el país.
La saviesa de Déu
23 Estigueu atents, escolteu-me!
Escolteu bé això que us diré!
24 Tots sabeu que el camperol,
quan vol sembrar,
no llaura tot el dia,
removent la terra i fent-hi solcs.
25 Quan ha replanat la terra,
escampa la pebreta i el comí,
sembra en un bon indret
el blat i l'ordi,
i, en els marges, l'espelta.
26 El seu Déu, que l'instrueix,
li ensenya com cal treballar.
27 La pebreta no es pot batre
amb el trill,
ni es poden passar els corrons
sobre el comí;
la pebreta es bat amb una vara,
i el comí, amb un bastó.
28 També el blat s'ha de batre,
però no fins a arribar a trinxar-lo.
El bou dóna tombs per l'era,
però sense aixafar el gra.
29 Tot això ve del Senyor de l'univers.
Els seus designis són admirables,
és gran la seva saviesa.
Amenaça i ajut inesperat per a Jerusalem
29
Ai Ariel, Ariel,
ciutat que David assetjà!
Que passi un any rere l'altre
i rodi el cicle de les festes:
jo assetjaré Ariel, diu el Senyor,
i tot seran planys i plors.
Tu seràs per a mi
com l'ariel de l'altar,
on es consumeixen les víctimes.
Plantaré al teu voltant el campament,
t'encerclaré amb estacades
i alçaré contra tu terraplens.
Abatuda, parlaràs
des del fons de la terra.
La teva paraula, esmorteïda,
sortirà de la pols.
La teva veu semblarà la d'un esperit,
la teva paraula sonarà
com un murmuri.
Els estrangers seran
com grans de pols,
t'inundaran els tirans
com un núvol de pallús.
Però tot d'una, d'improvís,
intervindrà el Senyor de l'univers
amb una tronada
eixordadora i terrible,
amb un vent tempestuós
i amb les flames d'un foc devorador.
La munió de pobles
que atacaven Ariel,
els qui la combatien,
l'envoltaven d'estacades
i estrenyien el setge,
s'esvaniran com un somni.
A la munió de pobles que combatia
contra la muntanya de Sió,
els passarà com quan un afamat
somia que menja
i es desperta sense res a la boca,
o com quan l'assedegat
somia que beu
i es desperta extenuat,
amb la gola eixuta.
Hipocresia i encegament
Esteu desorientats i atordits,
teniu els ulls entelats, no veieu res.
Aneu com embriacs, però no de vi,
us entrebanqueu sense haver begut.
10 És que el Senyor us ha fet caure
en un son profund;
us ha clos els ulls
a vosaltres, els profetes;
us ha cobert la cara amb un vel
a vosaltres, els vidents.
11 Per a vosaltres, les visions profètiques són com les paraules escrites en un document tancat i segellat. Quan el donen a un que sap llegir i li diuen: «Llegeix això», respon: «No ho puc llegir perquè està segellat.» 12 I si el donen obert a un que no sap llegir i li diuen que el llegeixi, ell respon: «No sé llegir.»
13 El Senyor diu:
«Aquest poble se m'acosta de paraula,
m'honora amb els llavis,
però el seu cor es manté lluny de mi.
La veneració que em tenen
és tan sols un precepte humà,
una rutina apresa.
14 Per això continuaré meravellant-lo
amb fets prodigiosos i sorprenents:
fracassarà la saviesa dels seus savis,
la intel·ligència dels més intel·ligents
s'eclipsarà.»
15 Ai dels qui volen amagar
els seus projectes al Senyor!
Tot ho tramen en l'obscuritat
i pensen: «Ningú no ens veu
ni sap què fem.»
16 Aneu ben errats!
Voleu igualar l'argila i el terrisser?
Com si una obra
pogués dir del qui l'ha feta:
«No m'ha fet pas.»
Com si el càntir pogués dir
del terrisser:
«No hi entén gens.»
La gran renovació
17 D'aquí a poc temps, molt poc temps,
els boscos del Líban
es tornaran un fruiterar,
i el Carmel serà un gran bosc.
18 Aquell dia els sords
entendran la lectura del llibre,
i els ulls dels cecs hi veuran,
alliberats de la foscor.
19 Els desvalguts celebraran de nou
festes en honor del Senyor,
els més pobres dels homes
s'alegraran del Sant d'Israel.
20 Serà la fi dels violents i escarnidors,
seran exterminats
els qui miren de fer mal,
21 els qui calumnien els altres,
els qui posen paranys als jutges
i fan condemnar sense causa
els innocents.
22 Pel que fa al casal de Jacob,
això diu el Senyor,
que va rescatar Abraham:
«Des d'ara els de Jacob
ja no s'hauran d'avergonyir,
no els pujaran els colors a la cara.
23 Quan els seus descendents
veuran el que he fet entre ells,
reconeixeran que jo sóc sant,
que jo sóc el Sant de Jacob,
temeran el Déu d'Israel.
24 Els qui van perduts
sabran comprendre,
els qui remuguen aprendran la lliçó.»
Egipte, recer il·lusori
30
«Ai de vosaltres, fills rebels!
Us ho dic jo, el Senyor.
Feu projectes sense el meu consell
i concerteu aliances que jo no inspiro.
Així acumuleu un pecat
darrere l'altre.
Sense haver-m'ho consultat,
baixeu a Egipte
per refugiar-vos
sota el poder del faraó
i trobar un recer
a l'ombra d'aquell país.
Però el poder del faraó
us avergonyirà,
el recer que cerqueu
a l'ombra d'Egipte
us deixarà en ridícul.
Els vostres oficials ja són a Tanis,
els vostres ambaixadors
arriben a Hanés,
però se sentiran decebuts
d'aquell poble inútil:
no els servirà de socors ni d'ajut,
sinó de vergonya i de riota.»
Presagi sobre els animals que travessen el Nègueb.
Per una regió hostil i malastruga
de lleons i lleones,
d'escurçons i dracs voladors,
transporten les riqueses i els tresors
a l'esquena dels ases
i sobre el gep dels camells
cap aquell poble inútil:
l'ajut dels egipcis serà una il·lusió.
Per això els anomeno
«Rahab, l'estaquirot».
El Senyor em va manar:
«Vés i escriu públicament això
en una tauleta,
i grava'n una còpia
en un rotlle de coure;
que es conservi per al dia de demà,
i més enllà, per sempre.»
El poble rebel
Aquest poble és rebel,
són uns fills caragirats,
que no volen escoltar
l'ensenyament del Senyor.
10 Diuen als vidents:
«No tingueu més visions»,
i als profetes:
«Guardeu-vos les veritats,
expliqueu-nos coses plaents,
profetitzeu fantasies,
11 abandoneu el camí dret,
desvieu-vos de la bona ruta
i traieu-nos del davant
el Déu sant d'Israel.»
12 Ara, doncs, això us fa saber
el Déu sant d'Israel:
«Ja que refuseu això que dic,
ja que confieu
en el poder de l'opressió
i us refieu de les intrigues,
13 aquesta falta serà per a vosaltres
com l'esquerda que baixa
en un pany de muralla:
es va obrint,
i tot d'una el mur s'esfondra.
14 Serà com una gerra esmicolada,
trencada sense remei:
no n'aprofitareu cap bocí
per a recollir brases del foc
o per a treure aigua de la pica.»
15 Això us fa saber
el Senyor, Déu sobirà,
el Sant d'Israel:
«Us salvareu si us convertiu
i deixeu d'inquietar-vos.
Trobareu la força
en la calma i en la confiança.
Però això, vosaltres no ho voleu,
16 sinó que dieu:
"De cap manera! Fugirem a cavall!"
Doncs ja ho crec que fugireu!
Dieu encara: "Galoparem rabents."
També galoparan
els vostres perseguidors!
17 Davant un home, en fugiran mil,
fugireu davant l'amenaça
de cinc homes;
i si en quedava algun,
serà com un pal
a la punta d'una muntanya
o un estendard
plantat dalt d'un turó.»
Déu es compadirà del seu poble
18 Però el Senyor espera,
perquè vol compadir-se de vosaltres;
s'alçarà i es mostrarà misericordiós,
ja que ell és el Déu just.
Feliços els qui esperen en ell!
19 Poble de Sió, que vius a Jerusalem,
ja no ploraràs mai més.
El Senyor es compadirà de tu,
tan bon punt li arribi el teu clam.
Així que et senti, et respondrà.
20 El Senyor us donarà a mans plenes
el pa i l'aigua que necessitàveu;
el qui t'instrueix ja no s'amagarà,
el veuràs amb els teus propis ulls.
21 Quan hauràs d'anar
a dreta o a esquerra,
sentiràs que et diuen pel darrere:
«Aquest és el camí, segueix-lo.»
22 Tindràs per metall impur
la plata que recobria els teus ídols,
l'or que adornava les teves estàtues.
Els llençaràs com a cosa immunda
tot dient: «Fora d'aquí!»
23 El Senyor donarà la pluja
a la llavor sembrada a la terra.
El pa que produiran els camps
serà bo i substanciós.
Aquell dia el teu bestiar
pasturarà en prats immensos.
24 Els bous i els ases
que treballen la terra
menjaran farratge salat,
ventat amb pales i forques.
25 El dia de la gran mortaldat,
quan s'esfondraran les torres,
a les muntanyes més altes
i als turons més elevats
hi haurà recs amb aigua abundant.
26 El dia que el Senyor
embenarà les ferides del seu poble
i el guarirà dels cops rebuts,
la lluna brillarà com el sol,
i el sol serà set vegades més brillant,
com si concentrés en un sol dia
la llum d'una setmana.
El Senyor castigarà els assiris
27 El Senyor en persona ve de lluny:
és ardent el seu respir,
treu el fum a glopades,
els seus llavis esclaten de fúria,
la seva llengua és un foc devorador,
28 el seu bufec és un torrent desbordat
que cobreix fins al coll.
Passarà els pobles
per un sedàs foradat,
els tibarà la brida
i els farà desbocar.
29 Mentrestant, vosaltres cantareu
com en les vetlles de les grans festes;
estareu contents
com qui s'encamina, al so de la flauta,
cap a la muntanya del Senyor,
Roca d'Israel.
30 El Senyor farà sentir
la seva veu majestuosa,
i mostrarà com descarrega
el seu braç
amb tota la violència
i amb flames devoradores,
amb un temporal d'aigua
i una gran pedregada.
31 Quan sentiran el crit del Senyor,
els assiris s'esborronaran.
Ell els escometrà a bastonades,
32 i cada vegada que els colpegi
l'acompanyaran tamborins i arpes.
El Senyor combatrà contra ells
amb batalles violentes.
33 Fa temps que la foguera ja és a punt,
també per al rei.
És ampla i fonda,
amb molta llenya,
a punt per a cremar:
una bufada del Senyor,
com un torrent de sofre,
hi calarà foc.
Els egipcis no són més que homes
31
Ai dels qui baixen a Egipte
a pidolar ajuda!
Esperen que els salvin els cavalls;
confien en els carros de guerra
i en les seves fortes dotacions,
però no alcen els ulls
al Déu sant d'Israel,
no consulten l'oracle del Senyor.
Però ell sap prou el que fa:
ha convocat el desastre
i no retira l'amenaça.
S'alçarà contra el partit
dels qui fan el mal
i contra aquells malèfics
a qui es demana socors.
Els egipcis són homes, i no déus;
els seus cavalls són de carn i ossos,
no pas esperits.
Quan el Senyor estendrà la mà,
caurà el qui venia a socórrer,
i el qui n'esperava ajuda
rodarà per terra:
tots dos tindran la mateixa fi.
El Senyor protegirà Jerusalem
Això m'ha fet saber el Senyor:
«Com el lleó o el seu cadell
grunyen per la presa
i, quan els pastors se'ls atansen,
no els esporugueix la cridòria
ni els acovardeix l'avalot,
jo, el Senyor de l'univers,
faré el mateix
quan baixaré a combatre
a dalt de la muntanya de Sió.»
Com un ocell estén les ales
sobre la cria,
el Senyor de l'univers
protegirà Jerusalem.
La protegirà, l'alliberarà,
la rescatarà i la salvarà.
Poble d'Israel, heu eixamplat l'abisme que us separa del Senyor. Retorneu a ell! Aquell dia, que llenci cada un de vosaltres els ídols de plata i d'or que les seves mans culpables havien fabricat!
Els assiris cauran
sota els cops d'una espasa
que no és d'homes;
una espasa que els devorarà.
Els assiris fugiran,
i els seus millors guerrers
seran sotmesos a treballs forçats.
De pànic, desertarà
el rei, la seva roca,
i els alts oficials, acovardits,
abandonaran l'estendard.
Ho diu el Senyor,
que té un foc a Sió,
una fornal a Jerusalem.
Un rei just
32
Vindrà un rei
que regnarà amb justícia,
i els qui amb ell governin
governaran rectament.
Tots seran com un abric
contra el vent,
com un recer contra la pluja,
com recs d'aigua en el desert,
com l'ombra d'un penyal
en terres àrides.
Els ulls dels qui hi veuen
no estaran closos,
estaran atentes
les orelles dels qui hi senten.
Els esvalotats posaran seny
i els tartamuts parlaran amb fluïdesa.
Dels insensats no en diran nobles,
ni tractaran els farsants de distingits.
Els insensats no diuen més
que ximpleries,
per dintre maquinen de fer el mal,
obren com els pagans
i diuen despropòsits
contra el Senyor.
Deixen els famolencs sense menjar,
i sense aigua els qui tenen set.
Els farsants són perversos:
ordeixen intrigues
per enfonsar amb calúmnies
els desventurats i els pobres
que es defensen amb raó.
Però l'home noble
va amb nobles intencions
i s'alça a defensar
les causes nobles.
Advertiment a les dones de Jerusalem
Dones despreocupades,
aixequeu-vos i escolteu-me.
Noies refiades,
estigueu atentes al que us diré:
10 D'aquí a un any i pocs dies
tremolareu,
vosaltres que viviu tan refiades,
perquè no hi haurà verema,
no arribarà pas la collita.
11 Estremiu-vos, dones despreocupades,
tremoleu, noies refiades!
Traieu-vos els vestits
i, en senyal de dol,
poseu-vos la roba de sac.
12 Doneu-vos cops al pit.
Ploreu pels camps ufanosos
i per les vinyes fèrtils,
13 per les terres del meu poble
que els cards envaeixen,
per les cases on es divertia
la ciutat alegre.
14 Els palaus estan abandonats,
la ciutat bulliciosa és deserta.
El barri de l'Ófel
amb la seva torre de guàrdia
serà per sempre més
un camp de ruïnes
on jugaran els ases
i on els ramats pasturaran.
El desert serà un jardí
15 Fins que el Senyor, des de dalt,
abocarà l'esperit sobre nosaltres.
Llavors l'estepa es convertirà
en un jardí,
i el jardí serà un gran bosc.
16 El dret habitarà a l'estepa,
en el jardí regnarà la justícia.
17 El fruit de la justícia serà la pau,
la calma i la seguretat
en seran per sempre la collita.
18 El meu poble viurà
en un estatge de pau,
en indrets segurs i de repòs tranquil.
19 La pedregada assolarà els boscos,
i les ciutats seran arrasades.
20 Però feliços de vosaltres,
que sembrareu arran de l'aigua
i deixareu anar desfermats
l'ase i el bou!
Contra el devastador
33
Ai de tu,
devastador mai devastat,
traïdor encara no traït!
Quan acabaràs de devastar i de trair,
tu seràs el devastat i el traït.
Senyor, compadeix-te de nosaltres.
Esperem en tu.
Sigues cada matí
la força del teu poble,
salva'ns a l'hora del perill.
Els pobles fugen
quan s'acosta la teva remor,
les nacions es dispersen
quan t'aixeques.
La gent es llança sobre el botí
com una plaga de llagosta,
s'hi abraona
com un núvol de saltarel·les.
El Senyor és excels,
resideix a les altures;
omple Sió de dret i de justícia
i fa segura la teva vida.
Qui és savi i coneix Déu,
té la riquesa que salva:
venerar el Senyor és el seu tresor.
La intervenció del Senyor
La gent valenta
s'exclama pels carrers,
els missatgers de pau
ploren amargament:
«No passa ningú pels camins,
les rutes són desertes;
han violat l'aliança,
trepitgen els testimonis
i no respecten ningú.»
El país està trist i esllanguit,
el Líban és mústic i ressec,
Saron sembla una estepa,
els boscos de Basan i del Carmel
han quedat pelats.
10 «Doncs ara vinc jo —diu el Senyor—,
ara m'alçaré, ara seré enaltit.
11 Concebreu palla i infantareu rostoll;
el vostre propi buf
atiarà el foc que us consumirà.
12 I els altres pobles seran calcinats
com s'abranda l'argelaga
que han tallat.
13 Escolteu, els de lluny, això que he fet,
i els de la vora,
reconeixeu el meu poder.»
14 A Sió els pecadors s'han esfereït,
els injustos tremolen de por:
«Qui de nosaltres pot viure
dins aquest foc que devora?
Qui de nosaltres pot estar-se
a les flames eternes?»
15 El qui obra com cal i diu la veritat,
el qui refusa d'enriquir-se
amb violències,
el qui no es deixa comprar
amb obsequis,
no fa cas de propostes criminals
i acluca els ulls
per no mirar la maldat.
16 Aquest home residirà a les altures,
viurà segur en castells
dalt de les roques.
Tindrà el pa de franc
i l'aigua no li faltarà.
Jerusalem, alliberada
17 Els teus ulls veuran el rei
en la seva esplendor
i contemplaran el país
d'un cap a l'altre.
18 Tot recordant terrors passats, diràs:
«On és ara el qui comptava?
On és el qui cobrava?
On és el qui vigilava
les fortificacions?»
19 No hauràs de veure més
el poble arrogant
de llengua incomprensible,
de parlar ridícul que ningú no entén.
20 Contempla Sió,
la ciutat de les nostres festes!
Els teus ulls veuran Jerusalem,
estatge tranquil, tenda incommovible:
no li arrencaran mai més les estaques
ni en deslligaran una sola corda.
21 El Senyor ens mostrarà
la seva grandesa
en un país de rius i canals
de gran amplada,
on no navegaran vaixells de guerra
ni hi passaran les grans naus.
22 El Senyor ens governa,
el Senyor ens dóna les lleis.
El Senyor és el nostre rei:
és ell qui ens salva.
23 Les cordes pengen
dels teus vaixells, Egipte,
ja no en sostenen els pals,
no es poden desplegar els estendards.
Llavors es repartirà un enorme botí;
fins els coixos es llançaran al pillatge.
24 Cap habitant de Sió no dirà
que està malalt:
al poble que hi viu,
li és perdonada la culpa.
Petita apocalipsi d'Isaïes
Càstig de les nacions
34
Acosteu-vos, nacions,
per escoltar!
Pobles, estigueu atents!
Que escolti la terra
i tot el que s'hi mou,
el món i tot el que hi germina!
El Senyor s'indigna
contra les nacions
i contra els seus exèrcits.
Els destina a l'extermini
i al carnatge.
Les seves víctimes
seran llançades arreu,
pujarà la fetor dels cadàvers,
la sang s'escolarà per les muntanyes.
Es fondrà tota l'estelada,
el cel s'enrotllarà
com un full de paper.
Tots els astres es decandiran
com es decandeixen les fulles del cep
o les figues secallones.
Un gran carnatge a Edom
«La meva espasa —diu el Senyor—
s'ha embriagat dalt al cel
i s'abat de cop sobre Edom,
sobre aquest poble
condemnat a l'extermini.»
L'espasa del Senyor és xopa de sang
i coberta de greix,
com quan maten anyells i bocs,
com quan treuen els ronyons
als marrans.
El Senyor immola la gent de Bosrà,
fa un gran carnatge al país d'Edom.
Cauen al mateix temps els búfals,
els vedells i els toros.
La terra d'Edom s'embriaga de sang,
la seva pols s'impregna de greix.
És el dia de la justícia del Senyor,
l'any de demanar comptes
als enemics de Sió.
L'aigua dels torrents d'Edom
es convertirà en quitrà,
es tornarà sofre la seva pols.
Tot el país serà com un quitrà encès,
10 que no s'apagarà ni de nit ni de dia:
la fumarada s'alçarà per sempre.
De segle en segle,
el país serà un desert,
mai més no hi passarà ningú.
11 En prendran possessió
l'eriçó i el mussol;
el duc i el corb hi habitaran.
El Senyor hi tibarà el cordill del caos
i la plomada de la desolació.
12 No hi haurà nobles
per a proclamar rei,
no hi restarà ni un sol governant.
13 Els palaus quedaran envaïts
amb matolls d'espines;
ortigues i cards
ompliran les fortaleses;
seran cau de xacals,
domini dels estruços.
14 Els gats mesquers s'hi reuniran
amb les hienes,
i els sàtirs es cridaran l'un a l'altre.
Allà reposarà la fantasma Lilit,
allà hi trobarà recer.
15 La serp hi niarà, hi pondrà els ous
i els vetllarà fins que s'obrin.
Allà també es reuniran els voltors
els uns amb els altres.
16 Si cerqueu en el llibre del Senyor,
podreu llegir-hi:
«De tots ells, no en manca cap,
s'han trobat els uns amb els altres,
perquè el Senyor ho ha manat
a través meu,
el seu esperit els ha aplegat.
17 Ell ha sortejat la part de cada un,
la seva mà els ha repartit el país:
el posseiran per sempre més,
l'habitaran per segles i segles.»
Retorn a Sió
35
Que s'alegrin el desert
i la terra eixuta,
que l'estepa exulti i floreixi!
Que s'ompli de flors primerenques,
que salti i cridi de goig i d'alegria!
Li són donades la glòria del Líban,
l'esplendor del Carmel i de Saron.
Tots veuran la glòria del Senyor,
la majestat del nostre Déu.
Enrobustiu les mans cansades,
afermeu els genolls vacil·lants.
Digueu als qui defalleixen:
«Sigueu valents, no tingueu por!
Aquí teniu el vostre Déu,
que ve per fer justícia;
la seva paga és aquí.
Ell mateix us ve a salvar.»
Llavors es desclouran
els ulls dels cecs,
i les orelles dels sords s'obriran.
Llavors el coix saltarà com un cérvol
i la llengua del mut cridarà de goig,
perquè l'aigua ha brollat al desert,
han nascut torrents a l'estepa.
La terra ardent és ara un estany,
el país de la set
és ple de fonts d'aigua.
En el clos on jeien els xacals,
ara hi creixen canyes i joncs.
Allà obriran una ruta anomenada
«Via Santa»,
que cap impur no trepitjarà.
El Senyor mateix els hi guiarà,
ni els menys espavilats
no s'hi perdran.
No s'hi veurà cap lleó
ni s'hi atansaran les bèsties ferotges:
no n'hi trobaran cap.
Serà el camí dels qui el Senyor
haurà rescatat.
10 Els seus redimits retornaran,
entraran a Sió cridant de goig,
coronats d'una joia sense fi.
Arribaran la felicitat i l'alegria,
fugiran els planys i la tristesa.
Episodis del regnat d'Ezequies
Sennaquerib amenaça Jerusalem
36
L'any catorze del regnat d'Ezequies, Sennaquerib, rei d'Assíria, va atacar totes les ciutats fortificades del regne de Judà i les va ocupar. Des de la ciutat de Laquix, el rei d'Assíria va enviar el seu ajudant de camp, amb un destacament considerable, al rei Ezequies, a Jerusalem. Es va aturar prop del canal de la bassa de dalt, en el camí del camp dels Rentadors. Llavors el cap del palau reial, Eliaquim, fill d'Hilquiahu, sortí a trobar-lo amb el canceller Xebnà, i amb Joah, fill d'Assaf, que era el cronista. L'ajudant de camp assiri els parlà així:
--Digueu a Ezequies: "Aquest és el missatge del Gran Rei, el rei d'Assíria: Com és que et sents tan segur? Jo veig que, per a fer la guerra, no tens més que paraules com a pla de batalla i força militar. Amb qui comptes per a rebel·lar-te contra mi? Confies en Egipte, però Egipte és una canya trencada que es clava i forada la mà del qui s'hi apuntala. Això és el faraó, rei d'Egipte, per a tots els qui se'n fien! Potser em respondreu: ‘Nosaltres confiem en el Senyor, el nostre Déu.’ Però, ¿no veieu que Ezequies li ha destruït tots els recintes sagrats i els altars, i ha ordenat als habitants de Judà i de Jerusalem que l'adorin tan sols davant aquest únic altar? Bé, doncs, fes una aposta amb el meu senyor, el rei d'Assíria: ell et donarà dos mil cavalls si ets capaç de trobar qui els munti! Però, com podries fer recular un de sol dels oficials inferiors del meu senyor, tu que et refies dels carros egipcis i dels guerrers que hi munten? 10 A més, ¿et penses que he vingut a atacar aquest país i a devastar-lo sense el consentiment del Senyor? És ell mateix qui m'ha dit que l'ataqués i el devastés!»
11 Llavors Eliaquim, amb Xebnà i Joah, van dir a l'ajudant de camp assiri:
--Parla'ns, si et plau, en arameu, que nosaltres també l'entenem. No ens parlis en hebreu, perquè la gent que hi ha a les muralles ho sent tot.
12 L'ajudant de camp li va respondre:
--¿Et penses que el meu senyor m'ha enviat a dir-vos això només a tu i al teu rei? Parlo sobretot a tota aquesta gent asseguda a la muralla, que, com vosaltres, es veurà obligada a menjar-se els excrements i a beure's els orins.
13 Llavors l'ajudant de camp es posà dret i va cridar fort en hebreu:
--Escolteu el missatge del Gran Rei, el rei d'Assíria: 14 "Això us diu el rei: No us deixeu enganyar per Ezequies; ell no us podrà pas salvar. 15 No us deixeu convèncer per Ezequies quan us diu: ‘Confieu en el Senyor, segur que ell ens salvarà i no deixarà caure aquesta ciutat en mans del rei d'Assíria.’ 16 No us l'escolteu! Això us diu el rei d'Assíria: Feu la pau amb mi, rendiu-vos, i cada un de vosaltres podrà menjar els fruits de la seva vinya i de la seva figuera, i beure l'aigua de la seva cisterna, 17 fins que jo vindré per portar-vos a un país com el vostre, un país de blat i vi, de pa i vinyes. 18 No us deixeu enganyar per Ezequies, que diu: ‘El Senyor ens salvarà.’ ¿És que els déus de cap altra nació han pogut alliberar, cada un el seu propi país, de les mans del rei d'Assíria? 19 On són els déus d'Hamat i d'Arpad? I els de Sefarvaim? Qui ha pogut alliberar Samaria de les meves mans? 20 Si mai cap déu d'aquests països no ha alliberat el seu propi país, per què el Senyor hauria de salvar Jerusalem?"
21 Tots van callar i no li van tornar contesta, perquè el rei Ezequies havia ordenat que no li responguessin. 22 Llavors el cap del palau reial, Eliaquim, fill d'Hilquiahu, el canceller Xebnà i el cronista Joah, fill d'Assaf, es van presentar al rei Ezequies amb els vestits esquinçats i li comunicaren el que havia dit l'ajudant de camp assiri.
Ezequies consulta el profeta Isaïes
37
Quan el rei Ezequies ho va sentir, s'esquinçà també els vestits, es posà la roba de sac i se n'anà al temple del Senyor. Al mateix temps va enviar el cap del palau reial, Eliaquim, el canceller Xebnà i els sacerdots més ancians al profeta Isaïes, fill d'Amós. Tots anaven amb vestit de sac. I li digueren:
--Això et diu el rei Ezequies: "Avui per a nosaltres és un dia d'infortuni, d'ofensa i d'ignomínia. Com se sol dir, ‘La mare no té força per a infantar, ara que la criatura està a punt de néixer’. El rei d'Assíria ha enviat el seu ajudant de camp per insultar el Déu viu. Tant de bo que el Senyor, el teu Déu, el castigui per tot el que li ha sentit a dir! Tu, prega al Senyor pels pocs que resten del seu poble."
Als homes del rei Ezequies que l'havien anat a trobar, Isaïes els va dir:
--Digueu al vostre rei això que el Senyor li fa saber: "No tinguis por del que has sentit, de les injúries que han proferit contra mi els oficials del rei d'Assíria. Jo faré que rebi unes notícies que el facin decidir a tornar al seu país; allí el faré morir assassinat."
Noves amenaces de Sennaquerib
L'ajudant de camp assiri va saber que el seu rei havia deixat Laquix per anar a combatre a Libnà, i anà a trobar-lo en aquesta ciutat. I és que el rei d'Assíria s'havia assabentat que Tirhacà, el faraó etíop, havia emprès una campanya contra ell. Quan el rei d'Assíria va rebre aquesta notícia, va enviar ambaixadors a Ezequies amb aquest missatge:
10 --Digueu això a Ezequies, rei de Judà: "Que el teu Déu, en qui confies, no t'enganyi dient que Jerusalem no caurà a les meves mans! 11 Tu mateix has sentit a dir què han fet els reis d'Assíria a tots els països, com els han aniquilat. ¿I tu et penses que te n'escaparàs? 12 Quan els meus antecessors van destruir Gozan, Haran, Rèssef i la gent d'Edèn que vivien a Telassar, per ventura els déus d'aquestes nacions les pogueren salvar? 13 On són ara els reis d'Hamat, d'Arpad, de Laïr, de Sefarvaim, d'Enà i d'Ivà?"
Pregària d'Ezequies
14 Ezequies va agafar la carta que havien portat els ambaixadors assiris i la va llegir. Després va pujar al temple, la desplegà davant el Senyor 15 i va pregar així davant d'ell:
16 --Senyor de l'univers, Déu d'Israel, que tens per tron els querubins: tu, que has creat el cel i la terra, ets l'únic Déu de tots els regnes del món. 17 Senyor, estigues atent i escolta; obre els ulls, Senyor, i mira. Escolta les paraules que Sennaquerib envia a dir per insultar-te a tu, el Déu viu. 18 És veritat, Senyor, que els reis d'Assíria han devastat tots els territoris d'aquests països 19 i han llançat al foc els seus déus. Però aquests no eren déus, sinó estàtues de fusta o de pedra fetes pels homes; per això els assiris els han pogut destruir. 20 Ara, doncs, Senyor, Déu nostre, salva'ns de les mans de Sennaquerib, i tots els reialmes de la terra reconeixeran que tu, Senyor, ets l'únic.
Isaïes transmet la resposta del Senyor
21 Isaïes, fill d'Amós, envià al rei Ezequies aquest missatge:
--Això et fa saber el Senyor, Déu d'Israel: "Tu, provocat per Sennaquerib, rei d'Assíria, has fet aquesta pregària. 22 El Senyor, doncs, anuncia això contra ell:
»La ciutat de Sió et menysprea,
es mofa de tu;
Jerusalem es riu de tu
brandant el cap.
23 Qui has insultat? Qui has injuriat?
Contra qui has alçat la veu
i aixecat, altiva, la mirada?
Contra el Sant d'Israel!
24 T'has valgut dels teus oficials
per a insultar el Senyor.
»Tu dius: ‘Amb l'estol
dels meus carros
he pujat al cim de les muntanyes,
als llocs inaccessibles del Líban,
per tallar els cedres més alts
i els millors xiprers.
Arribaré al darrer dels seus cims,
al seu bosc més frondós.
25 He excavat i obert mines i pous,
i n'he begut les aigües;
he eixugat, només posant-hi els peus,
tots els canals d'Egipte.’
26 »¿No ho sabies tu, Sennaquerib,
que vaig decidir fa temps
això que he fet,
que ho havia planejat de feia dies
i ara ho he complert?
Per això les ciutats fortificades
s'han convertit en munts de ruïnes.
27 Els seus habitants, impotents,
esglaiats i confosos,
són com l'herba dels camps,
com plantes tendres
o com l'herbei dels terrats
que el vent del desert abrusa.
28 Jo ho sé tot, de tu:
si t'aixeques o si t'asseus,
si vas a la guerra o si en tornes,
i si t'enrabies contra mi.
29 Cert, tu t'has enrabiat,
i jo he sentit les teves insolències.
Per això et posaré l'anella al nas
i la brida a la boca,
i et faré tornar
pel camí per on has vingut.
30 »A tu, Ezequies, jo et dono aquest senyal: Enguany menjareu el que produeixi el gra caigut a terra; l'any vinent, el que produeixin els camps sense sembrar-los. Però l'any següent sembreu i segueu, planteu vinyes i mengeu-ne els fruits. 31 Els supervivents del llinatge de Judà seran com una planta que enfonsarà de nou les seves arrels i llevarà bon fruit, 32 perquè de Jerusalem encara en sortirà una resta, hi haurà supervivents a la muntanya de Sió. Això és el que farà l'amor ardent del Senyor de l'univers.
33 »Al rei d'Assíria,
el Senyor li fa saber això:
No entrarà en aquesta ciutat,
no hi dispararà cap fletxa,
no l'escometrà amb batallons escudats
ni aixecarà contra ella cap terraplè.
34 Se'n tornarà pel mateix camí
per on ha vingut,
sense haver entrat en aquesta ciutat.
Ho dic jo, el Senyor.
35 Protegiré Jerusalem i la salvaré,
per consideració a mi mateix
i a David, el meu servent!"
Partença dels assiris i mort de Sennaquerib
36 Llavors va sortir l'àngel del Senyor i féu morir cent vuitanta-cinc mil homes al campament dels assiris. L'endemà al matí, a l'hora de llevar-se, tot eren cadàvers. 37 En veure-ho, Sennaquerib, el rei d'Assíria, va aixecar el campament, se'n tornà cap a Nínive i s'hi va quedar. 38 Un dia, mentre pregava en el temple de Nisroc, el seu déu, els seus fills Adrammèlec i Sarèsser el van assassinar i van fugir al país d'Ararat. Un altre dels seus fills, Assarhadon, va regnar en lloc d'ell.
Malaltia i guarició d'Ezequies
38
Per aquell temps, el rei Ezequies es va posar malalt de mort. El profeta Isaïes, fill d'Amós, el va anar a veure i li digué:
--Això et fa saber el Senyor: "Prepara-ho tot, perquè ben aviat moriràs; la teva vida s'acaba."
Llavors Ezequies es girà de cara a la paret i va fer al Senyor aquesta pregària:
--Ah, Senyor, recorda que m'he comportat davant teu amb un cor íntegre i fidel i que t'he complagut fent el bé.
I va esclatar en un gran plor.
Aleshores el Senyor va manar a Isaïes que tornés a veure Ezequies i li digués:
--Això diu el Senyor, Déu de David, el teu pare: "He escoltat la teva pregària i he vist les teves llàgrimes. Doncs bé, allargaré quinze anys la teva vida. A tu i a Jerusalem, jo us alliberaré de les mans del rei d'Assíria i continuaré protegint aquesta ciutat. Jo, el Senyor, et donaré aquest senyal per assegurar-te que compliré el que he promès: Mira, faré recular deu graons l'ombra del sol en les escales que porten a la cambra alta d'Acaz."
I el sol tornà enrere dels deu graons que havia baixat.
Càntic d'Ezequies
Càntic del rei de Judà, Ezequies, després d'haver-se guarit de la seva malaltia:
10 «Jo pensava: "A la meitat de la vida
me n'he d'anar;
m'envien a les portes
del país dels morts,
privat dels anys que em quedaven."
11 Pensava: "No veuré més el Senyor
a la terra dels vivents,
no contemplaré ningú més
d'aquest món fugisser."
12 Em desfan l'habitatge i se l'emporten
com una tenda de pastors.
He cabdellat, com un teixidor,
la meva vida,
i ell em talla l'ordit:
en un sol dia, Senyor,
faràs que m'acabi.
13 Veig que, abans de demà,
ell trencarà com un lleó
tots els meus ossos:
en un sol dia, Senyor,
faràs que m'acabi.
14 Xerrotejant com l'oreneta,
parrupant com els coloms,
es consumeixen els meus ulls
mirant al cel.
Senyor, estic atrapat,
sigues el meu fiador!
15 »Però, per què li dic això,
si ell ja ha parlat i és cosa feta?
Tot i l'amargor de la meva ànima,
continuaré caminant
els anys que em falten.
16 Senyor, els homes viuen
gràcies a les teves paraules.
Per això em mantinc amb vida:
tu em guareixes i em fas viure.
17 Ara la meva amargor
s'ha tornat salut.
Tu, que estimes la meva vida,
l'has salvada de la fossa de la mort,
perquè has llançat darrere teu
tots els meus pecats.
18 La mort no et donaria gràcies,
no et lloaria la terra dels morts;
els qui baixen a la tomba
ja no esperen en la teva fidelitat.
19 Els vius són els qui et donen gràcies,
com jo faig avui.
Els pares fan conèixer als seus fills
la teva fidelitat.
20 Tu, Senyor, m'has salvat,
i nosaltres farem ressonar les arpes
tots els dies de la nostra vida
al temple del Senyor.»
Ezequies rep els ambaixadors de Babilònia
39
Quan el rei de Babilònia Merodac Baladan, fill de Baladan, va saber que Ezequies havia estat malalt, li va escriure una carta i li féu portar un present. Ezequies es va alegrar de l'arribada dels ambaixadors de Merodac Baladan i els mostrà l'edifici on guardava el seu tresor, la plata, l'or, els perfums i els olis aromàtics. Els mostrà també el seu arsenal i tot el que hi tenia emmagatzemat. Ezequies els va mostrar tot el que hi havia al seu palau i en tots els seus dominis: no els va amagar res.
Llavors el profeta Isaïes anà a trobar el rei i li va preguntar:
--D'on venien, aquests homes? Què t'han dit?
Ezequies respongué:
--Venien d'un país llunyà. M'han vingut a veure des de Babilònia.
Isaïes li preguntà:
--Què han vist, en el teu palau?
Ezequies respongué:
--Ho han vist tot. No els he amagat cap dels meus tresors.
Llavors Isaïes va dir a Ezequies:
--Escolta què t'anuncia el Senyor de l'univers: "Vindrà un dia en què tot el que hi ha en el teu palau, tot el que els teus avantpassats han acumulat fins avui, s'ho enduran a Babilònia. No hi deixaran res —diu el Senyor. També s'emportaran alguns dels teus propis descendents perquè serveixin com a eunucs al palau del rei de Babilònia."
Ezequies li va respondre:
--M'anuncies una bona notícia de part del Senyor.
Ezequies pensava: «Almenys, mentre jo visqui, hi haurà pau i seguretat.»
Segona part (40-55)
Déu consola el seu poble
40
«Consoleu,
consoleu el meu poble»,
diu el vostre Déu.
«Parleu al cor de Jerusalem
i anuncieu-li
que s'ha acabat la seva servitud,
que li ha estat perdonada la culpa,
que ha rebut del Senyor
doble paga per tots els seus pecats.»
Escolteu una veu que crida:
«Obriu en el desert
un camí al Senyor,
aplaneu en l'estepa
una ruta per al nostre Déu.
S'alçaran les fondalades,
s'abaixaran les muntanyes i els turons,
el terreny escabrós serà una plana,
i la serralada, una ampla vall.
Llavors apareixerà
la glòria del Senyor,
i tothom veurà alhora
que el Senyor mateix ha parlat.»
Una veu diu:
«Fes una crida!»
I una altra respon:
«Quina crida he de fer?»
«Proclama
que els homes són tots herba
i que la seva bondat
és com la flor dels prats:
l'herba s'asseca i la flor es marceix
així que bufa l'alè del Senyor.
Ben cert: els pobles són herba!
L'herba s'asseca i la flor es marceix,
però la paraula del nostre Déu
dura per sempre.»
Puja en una muntanya ben alta,
tu que portes bones noves a Sió;
alça ben forta la veu,
tu que portes bones noves a Jerusalem.
Crida, no tinguis por!
Digues a les viles de Judà:
«Aquí teniu el vostre Déu!
10 El Senyor, Déu sobirà,
arriba amb poder,
amb la força del seu braç
domina tota cosa.
L'acompanya el fruit
de la seva victòria,
el precedeixen els seus trofeus.
11 Vetlla com un pastor pel seu ramat:
l'aplega amb el seu braç,
porta al pit els anyells,
acompanya les ovelles que crien.»
El Creador, sobirà del món
12 Qui ha mesurat amb la mà
tota l'aigua del món?
Qui ha apamat el cel?
Qui ha fet cabre en una mesura
tota la pols de la terra?
Qui ha pesat amb les balances
les muntanyes i els turons?
13 Qui pot abastar l'esperit del Senyor?
Qui podrà suggerir-li bons consells?
14 De qui necessita parers
per a saber si obra amb encert?
Qui li pot ensenyar el coneixement
o li pot fer veure com ha d'obrar?
15 Les nacions són per a ell
com una gota
que s'escorre d'un poal,
valen tant com grans de pols
a la balança.
Els qui viuen lluny, a les illes,
no pesen més que un tel.
16 Amb tot el Líban no en té prou
per a encendre foc,
ni els seus animals li bastarien
per a un holocaust.
17 Davant d'ell els pobles són no res,
no compten més
que el caos o la buidor.
18 Amb qui voleu comparar Déu?
Quina imatge se li pot assemblar?
19 Un ídol? L'ha fos un artesà,
un orfebre el recobreix d'or
i l'adorna amb filigranes de plata.
20 El qui no és prou ric
per a despeses com aquesta,
en té prou d'escollir un tronc
que no es podreixi
i cercar un bon escultor
que li faci un ídol que s'aguanti.
21 ¿No ho sabeu, no ho heu sentit,
no ha estat anunciat des del principi,
no heu entès com se sosté la terra?
22 És gràcies al qui té el tron
sobre la volta del cel.
Els homes, des d'allí,
semblen formigues.
Ell ha estès el cel com tela fina,
l'ha desplegat
com una tenda on habitar.
23 Redueix a no res els amos del món,
aniquila els poderosos de la terra:
24 a penes els planten,
a penes els sembren,
a penes rebroten les soques tallades,
que ell hi bufa al damunt i s'assequen,
i la terbolina se'ls emporta
com la palla.
25 Diu el Déu sant:
«A qui em compararíeu
que fos com jo?»
26 Alceu els ulls al cel
i mireu qui ha creat l'estol dels astres,
qui els fa sortir, d'un a un,
i els crida cada un pel seu nom.
És tan gran la seva força
i ferm el seu poder,
que mai no en falta cap.
27 Poble de Jacob, per què parleu així?
Per què dieu, gent d'Israel,
que el Senyor no veu la vostra sort,
que el vostre Déu
ignora la vostra causa?
28 Que no ho sabeu?
No ho heu sentit a dir mai?
El Senyor és Déu per sempre,
ha creat la terra d'un cap a l'altre.
No es cansa, no defalleix.
És insondable la seva intel·ligència.
29 Dóna noves forces als cansats,
enrobusteix els qui són febles.
30 Els joves es cansen i defalleixen,
els millors guerrers
ensopeguen i cauen;
31 però els qui confien en el Senyor
recobren les forces,
alcen el vol com les àguiles,
caminen sense cansar-se,
corren sense defallir.
El Senyor desafia els ídols
41
«Estigueu en silenci davant meu,
els qui viviu lluny, a les illes.
Nacions, revestiu-vos de coratge.
Apropeu-vos, i després parlareu.
Compareguem tots junts a judici!
»Qui ha suscitat de l'orient
aquell a qui la justícia cridava
a seguir-lo?
Li sotmet nacions
perquè domini els seus reis,
li dóna tantes espases com nombrosos
són els grans de pols,
tants arquers com incomptables
són els brins de palla esventada.
Ell persegueix les nacions
i avança segur per camins
que mai no havia trepitjat.
Qui ha realitzat aquestes gestes?
El qui anuncia el futur
des del principi.
Jo, el Senyor, sóc el primer,
i seré present fins a la fi.
Els qui viuen lluny, a les illes,
ho han vist i s'esglaien;
s'acosten plegats tremolant
els de l'extrem de la terra.»
Cadascú ajuda el company
i li diu: «Treballa ferm!»
L'escultor anima el fonedor,
el qui poleix metall
encoratja el qui forja.
I diuen de la soldadura: «Bona feina!»
Finalment, fixen l'ídol amb claus
perquè s'aguanti.
El Senyor protegeix el seu poble
«Però a tu, Israel, servent meu,
poble de Jacob que m'he escollit,
descendent d'Abraham, amic meu,
jo t'he pres de l'extrem de la terra,
t'he cridat
de les regions més llunyanes,
i t'he dit: "Ets el meu servent;
et vaig escollir i no t'he rebutjat."
10 No tinguis por, que jo sóc amb tu.
No et neguitegis,
que jo sóc el teu Déu.
Jo et dono força i t'ajudo,
et sostinc
amb la meva dreta bondadosa.
11 Tots els qui estan furiosos contra tu
quedaran confosos i avergonyits.
Els teus adversaris
seran com no res i es perdran.
12 Cercaràs els qui et combatien,
però no els trobaràs.
Seran del tot aniquilats
els qui et fan la guerra.
13 Perquè jo, el Senyor, sóc el teu Déu;
et dono la mà i et dic:
"No tinguis por, sóc jo qui t'ajuda!"
14 »Poble de Jacob, que ets com un cuc,
Israel, que ets ben poca cosa,
no tinguis por, jo t'ajudo!
Ho dic jo mateix, el Senyor.
Jo, el Sant d'Israel,
sóc el qui t'allibera.
15 Faré de tu un trill tallant,
nou, armat amb dents:
trillaràs les muntanyes i les trinxaràs,
els tossals es tornaran palla fina.
16 Els ventaràs,
i se'ls endurà la marinada,
la terbolina els dispersarà.
I tu t'alegraràs de l'obra del Senyor,
et gloriaràs del Sant d'Israel.»
El desert serà renovat
17 «Els pobres i els desvalguts
cerquen aigua i no en troben.
La set els resseca la llengua.
Però jo, el Senyor, els escolto;
jo, el Déu d'Israel, no els abandono:
18 faré néixer rius
en els tossals més àrids,
i fonts al mig de les valls.
Transformaré en estanys el desert,
en dolls d'aigua, la terra eixuta.
19 En el desert plantaré cedres,
acàcies, murtres i oliveres;
a l'estepa, al costat dels xiprers,
hi faré créixer boixos i savines,
20 perquè tothom vegi i sàpiga,
s'adoni i comprengui
que ho ha fet la mà del Senyor,
que ho ha creat el Sant d'Israel.»
El Senyor avergonyeix els ídols
21 El Senyor, rei de Jacob,
diu als déus de les nacions:
«Veniu a presentar la vostra causa,
aporteu les vostres proves.
22 Aporteu-les i anuncieu-nos
les coses que passaran.
Digueu quins eren
els vostres presagis:
hi reflexionarem
i veurem si s'han complert.
O, si no, feu-nos saber què passarà.
23 Anuncieu les coses que vindran,
i sabrem si realment sou déus.
Feu alguna cosa, bona o dolenta,
que tots puguem veure i admirar.
24 Però no! Vosaltres no sou res de res,
i les vostres obres
ni a això no arriben:
és un home detestable
el qui us escull per déus.
25 »Del nord he suscitat algú que ja ve.
Des de llevant ell invoca el meu nom:
trepitjarà els governants com el fang,
com el terrisser trepitja l'argila.
26 ¿Qui ho va predir, perquè ho sabéssim
i poguéssim dir que era cert?
Ningú no va anunciar-ho
ni en va parlar,
ningú no va sentir cap presagi vostre.
27 Primer que ningú, jo dic a Sió:
"Ja són aquí."
Jo envio a Jerusalem
el qui porta bones noves.
28 He mirat i no he vist ningú més:
ningú d'ells no és bo per a aconsellar
ni per a respondre cap pregunta.
29 Mireu-los tots plegats:
les seves obres són maleficis il·lusoris,
les seves estàtues, vent i buidor.»
El servent del Senyor
(cant primer)
42
«Aquí teniu el meu servent,
que jo sostinc,
el meu elegit,
en qui m'he complagut.
He posat damunt d'ell el meu Esperit
perquè porti la justícia a les nacions.
No crida ni alça la veu,
no la fa sentir pels carrers.
No trenca la canya esquerdada
ni apaga el ble que vacil·la.
Porta la justícia amb fermesa,
sense vacil·lar ni doblegar-se,
fins que l'haurà implantada
a la terra;
i els qui viuen lluny, a les illes,
esperaran les seves decisions.»
Això et fa saber Déu, el Senyor,
que ha creat el cel i l'ha desplegat,
que ha esplanat la terra
perquè hi germinin les llavors,
que dóna l'alè
als pobles que hi viuen,
la respiració als qui la recorren:
«Jo, el Senyor,
t'he cridat amb benvolença,
t'he pres per la mà i t'he format,
perquè siguis aliança dels pobles,
llum de les nacions.
Els cecs recobraran la vista,
els captius sortiran de la presó,
deixaran el calabós
els qui vivien a la fosca.
»Jo sóc "el Senyor",
aquest és el meu nom.
No cedeixo a ningú la meva glòria,
no cedeixo als ídols el meu honor.
S'han complert
les primeres prediccions,
i ara n'anuncio de noves;
us les faig saber
abans que despuntin.»
Himne al Senyor victoriós
10 Canteu al Senyor un càntic nou,
lloeu-lo d'un cap a l'altre de la terra,
els qui solqueu el mar
i tot allò que hi viu,
les illes amb els seus habitants.
11 Que cantin el desert
i els seus poblats,
i els closos on habita Quedar;
que cridin de goig
els habitants de Sela
i aclamin des del cim
de les muntanyes!
12 Doneu glòria al Senyor
i feu sentir lluny, a les illes,
la seva lloança!
13 El Senyor surt al combat
com un heroi,
enardit com un guerrer indomtable.
Llança ben fort el crit de guerra
i afronta amb valentia l'enemic.
14 «He callat durant molt de temps,
no deia res, em contenia;
però ara, com la dona quan infanta,
crido, esbufego i panteixo.
15 Abrusaré muntanyes i turons,
en ressecaré tota l'herba,
convertiré els rius en terra ferma
i eixugaré els estanys.
16 Conduiré els cecs
per camins que no sabien,
els guiaré per rutes desconegudes.
Al seu davant canviaré en llum
les tenebres,
i el terreny escabrós en una plana.
Aquesta és la meva promesa;
la mantinc i la compliré.
17 Tornen enrere, coberts de vergonya,
els qui es fiaven dels ídols
i deien a unes estàtues:
"Vosaltres sou els nostres déus!"»
Un poble sord i cec
18 «Sords, escolteu!
Mireu, cecs, i vegeu!
19 Qui és cec, sinó el meu servent?
Qui és sord,
com l'herald que jo envio?
És veritat: ¿qui és cec
sinó el qui estava predestinat,
cec com el servent del Senyor?
20 Has vist moltes coses
però no les recordes;
hi senties bé però no escoltaves!
21 El Senyor, que és bo,
s'havia complagut
a fer gran i gloriós el seu designi.
22 Però vet aquí aquest poble
capturat i convertit en botí.
Tots han estat caçats a les coves
i entaforats en calabossos.
Els han capturat
i ningú no els allibera,
són botí que ningú no reclama.
23 Qui de vosaltres vol sentir-ho?
Qui vol entendre
el que jo havia predit?
24 Qui convertia
els de Jacob en despulles,
els d'Israel, en captura?»
¿No era el Senyor,
contra qui havíem pecat
negant-nos a seguir els seus camins
i a fer cas del seu voler?
25 Per això ell ha abocat
sobre el seu poble
l'ardor del seu enuig,
una guerra violenta,
que l'ha envoltat de flames.
Però el poble
no ho ha volgut entendre;
la guerra s'abrandava dintre d'ell,
però ell no n'ha fet cas.
El Senyor, el salvador d'Israel
43
Ara, però,
el Senyor que t'ha creat,
poble de Jacob,
el qui t'ha format, Israel, et diu:
«No tinguis por, que jo t'allibero.
T'he cridat pel teu nom: ets meu.
Si travesses aigües profundes,
jo sóc amb tu;
si passes rius, el corrent no et cobrirà.
Si camines pel foc, no et cremaràs,
no et consumiran les flames.
Perquè jo, el Senyor, sóc el teu Déu,
el Sant d'Israel, el teu salvador.
Donaria Egipte per rescatar-te,
Etiòpia i Sebà, a canvi teu.
Ets tan preciós per a mi,
tan valuós i estimat,
que donaria altres homes
en comptes teu,
altres pobles,
a canvi de la teva vida.
No tinguis por, que jo sóc amb tu!
Faré venir d'orient els teus fills,
els aplegaré també d'occident.
Diré al nord: "Dóna-me'ls!",
i al sud: "No els retinguis,
fes-me venir de lluny fills i filles;
fes-me venir
dels extrems de la terra
tots els qui porten el meu nom,
i que jo, per la meva glòria,
he creat, he format i he fet!"
Feu sortir el poble que té ulls
i no hi veu,
que té orelles i no hi sent!»
Israel, testimoni del Senyor
Que es reuneixin tots els pobles,
que s'apleguin les nacions!
Qui, d'entre ells,
havia predit tot això?
Qui ens ho havia anunciat
per endavant?
Que ho justifiquin
presentant-ne testimonis!
Que es pugui dir,
tot escoltant-los, que era cert!
10 «Ho dic jo, el Senyor:
Els meus testimonis sou vosaltres,
i ho és també el meu servent,
que m'he escollit
perquè comprengueu i cregueu en mi,
i entengueu que jo sóc.
Abans de mi no hi ha hagut cap Déu,
i no n'hi haurà cap després de mi.
11 Sóc jo, sóc jo el Senyor.
Fora de mi, ningú no salva.
12 Jo sóc el qui havia anunciat
que us salvaria,
el qui ho havia fet saber:
jo, i no pas cap altre déu.
Ho dic jo, el Senyor.
Els meus testimonis sou vosaltres,
i jo sóc Déu.
13 Des de sempre jo sóc.
Ningú no arrenca res de la meva mà,
i allò que jo faig,
ningú no ho capgira.»
Una nova ruta en el desert
14 Això us fa saber el Senyor,
el Sant d'Israel, el qui us allibera:
«Per vosaltres llanço un exèrcit
contra Babilònia
i en faig fugir tots els caldeus,
embarcats en els rais
on abans s'esplaiaven.
15 Jo sóc el Senyor, el vostre Sant,
sóc el creador d'Israel,
el vostre rei.»
16 El Senyor havia obert un camí
enmig del mar,
una ruta en l'aigua impetuosa;
17 havia fet sortir carros i cavalls,
tropes amb els millors guerrers.
Tots van caure
i no s'aixecaran mai més,
es van apagar com un ble consumit.
Però ara el Senyor us diu això:
18 «No recordeu més els fets passats,
no penseu en les gestes antigues.
19 Faré una nova gesta,
que ja comença a despuntar.
No us n'adoneu?
Obriré un camí en el desert,
i rierols en l'estepa.
20 Els animals feréstecs,
xacals i estruços,
em glorificaran
en veure néixer l'aigua en el desert
i els rierols en plena estepa,
perquè pugui beure el poble
que m'he escollit.
21 I aquest poble, que jo m'he format,
proclamarà la meva lloança.»
El Senyor denuncia la culpa d'Israel
22 «A mi, poble de Jacob,
no m'invocaves;
t'havies cansat de mi, Israel.
23 No m'oferies l'holocaust
dels teus anyells
ni m'honoraves
amb els teus sacrificis.
I jo no em feia carregós
demanant-te ofrenes
ni et fatigava
perquè em cremessis encens.
24 No et gastaves pas diners
comprant-me aromes;
no em saciaves
amb el greix de les víctimes.
Però t'has fet carregós
amb els teus pecats,
m'has cansat amb les teves culpes.
25 Doncs bé, sóc jo, sóc jo
qui t'esborra les faltes.
Ho vull així:
no em recordaré dels teus pecats.
26 »Presenta'm les teves raons
i discutim-les,
exposa-les i et podràs justificar.
27 Ja el teu primer pare va pecar,
i els teus capdavanters
s'han revoltat contra mi.
28 Per això he llevat l'honor
als qui regien el santuari,
i abandono Jacob a l'extermini,
el poble d'Israel als escarnis.»
Israel serà beneït
44
«Però ara escolta, Jacob,
servent meu,
poble d'Israel, que jo m'he escollit.
Això et diu el Senyor que t'ha creat,
que t'ha format
a les entranyes de la mare,
el qui t'ajuda:
No tinguis por, Jacob, servidor meu,
Jeixurun, que jo m'he escollit.
Abocaré aigua sobre el país assedegat,
correran rierols per la terra eixuta.
Abocaré el meu esperit
damunt els teus fills,
beneiré els teus plançons,
i creixeran entre l'herbei,
com els salzes
vora els corrents d'aigua.
Un dirà: "Jo sóc del Senyor",
un altre posarà als seus
el nom de Jacob,
un altre escriurà a la seva mà:
"Sóc del Senyor",
i dirà ben alt el nom d'Israel.»
Desafiament als déus falsos
Això diu el Senyor, rei d'Israel,
el qui l'allibera,
el Senyor de l'univers:
«Jo sóc el primer i el darrer;
fora de mi no hi ha cap Déu.
Qui és com jo? Que parli ben alt!
Que em vagi explicant
el que ha passat
des que jo vaig fundar
els primers pobles,
i que faci saber a tothom el futur,
les coses que vindran!
»No tingueu por, no us esglaieu!
¿No us ho havia fet saber?
¿No us ho havia anunciat
fa molt de temps?
Vosaltres en sou testimonis:
no hi ha Déu fora de mi,
no hi ha cap altra roca
que jo hagi conegut.»
Els fabricants d'ídols
Els qui fabriquen ídols no són res.
De què els serveixen
els seus déus preciosos?
Són uns testimonis
que ni veuen ni saben res,
per a vergonya de tots ells.
10 A qui se li acut de fabricar un déu
o fondre una estàtua
que no tindrà cap ús?
11 Quedaran avergonyits els còmplices
dels qui pretenen forjar déus
i no són més que homes.
Que es reuneixin tots,
que es presentin:
quedaran esglaiats i avergonyits!
12 Un ferrer prepara una eina,
l'arroenta a la fornal,
la treballa amb el mall,
picant amb el seu braç vigorós;
quan sent la gana, ja no té força,
quan no ha begut, està esgotat.
13 L'escultor amida la fusta
amb el cordill,
dibuixa amb mangra la imatge,
l'entalla amb les seves eines,
l'arrodoneix amb el compàs
i li dóna una bella forma humana,
perquè visqui en un temple
14 i tallin cedres en honor d'ell.
Ha triat un roure o una alzina
i el fa pujar ferm
entre els arbres del bosc.
Ha plantat un pi
que la pluja farà créixer
15 i, quan serà gran,
servirà per a cremar:
n'agafarà llenya per escalfar-se
o l'encendrà per coure el pa;
però també li servirà
per a fer-ne un déu i adorar-lo,
per a fabricar un ídol
i prosternar-se als seus peus.
16 En crema la meitat al foc,
i aquesta meitat li serveix
per a menjar carn,
per a coure'n a la brasa
tanta com vulgui;
també s'escalfa al foc i exclama:
«Oh, quina escalfor,
hi ha un bon caliu!»
17 I després, del tros que sobra,
se'n fa un déu, el seu ídol,
es prosterna, l'adora
i li adreça aquesta pregària:
«Salva'm, tu que ets el meu déu!»
18 Aquesta gent no sap què fa,
no entén res;
té els ulls massa entelats
per a veure-hi,
el cor massa ofuscat
per a comprendre.
19 Cap d'ells no reflexiona,
ni té prou seny ni enteniment
per a dir-se:
«He cremat la meitat de l'arbre:
he cuit el pa en el caliu,
hi he rostit la carn i me l'he menjada.
Però de l'altra meitat,
¿puc fer-ne una cosa detestable
i adorar així un tros de fusta?»
20 Aquesta gent s'alimenta de cendres:
el seu cor equivocat els fa delirar
i no els traurà del seu error.
Cap d'ells no serà capaç de dir-se:
«¿No és pura mentida
el que tinc a la mà?»
El Senyor no oblida el seu poble
21 «Israel, poble de Jacob,
recorda que tu ets el meu servent.
Jo et vaig formar perquè em servissis
i no t'oblidaré mai, Israel.
22 He fos com un núvol
la teva infidelitat,
he desfet com la boira els teus pecats.
Torna a mi, que jo t'allibero.»
23 Alegra't, cel, que el Senyor triomfa!
Aclameu-lo, fondàries de la terra!
Arbres, boscos i muntanyes,
esclateu en crits d'alegria!
El Senyor ha alliberat
el poble de Jacob,
fa resplendir la seva glòria a Israel.
El Creador condueix la història
24 Això et diu el Senyor,
el qui t'allibera,
el qui t'ha format
a les entranyes de la mare:
«Jo, el Senyor, ho he creat tot.
Jo, tot sol, he desplegat el cel
i he esplanat la terra,
sense que ningú m'ajudés.
25 Jo desmenteixo
els presagis dels endevins,
faig desvariejar
els qui prediuen el futur,
capgiro els pronòstics dels savis,
canvio en deliri la seva ciència.
26 Jo confirmo les paraules
del meu servent
i faig que es compleixin els anuncis
dels seus missatgers.
Dic a Jerusalem que serà repoblada,
i a les viles de Judà,
que seran reconstruïdes.
Jo les aixecaré de les seves ruïnes.
27 Ordeno a la mar que s'eixugui,
a les aigües abismals
que s'estronquin.
28 Dic al rei Cir
que l'escullo com a pastor
per a realitzar tot el meu propòsit.
Ell manarà de reconstruir Jerusalem
i posar els fonaments del temple.»
Cir, l'enviat de Déu
45
Això diu el Senyor a Cir,
el seu ungit,
a qui ha donat la mà,
per sotmetre-li les nacions
i desarmar els reis,
per obrir davant d'ell
les portes de les ciutats,
les portes que no es tancaran:
«Jo mateix aniré davant teu
per aplanar-te les collades,
per esbotzar les portes de bronze
i partir els forrellats d'acer.
Et donaré tresors secrets,
riqueses amagades;
així sabràs que jo sóc el Senyor,
el Déu d'Israel,
que et crida pel teu nom.
Per amor del meu servent,
el poble de Jacob,
d'Israel, el meu elegit,
et crido pel teu nom.
T'he fet aquest honor,
a tu que no em coneixes.
Jo sóc el Senyor,
i no n'hi ha d'altre.
Fora de mi no hi ha cap Déu.
T'he fet prendre les armes,
a tu que no em coneixes,
perquè tothom sàpiga,
de llevant fins a ponent,
que fora de mi no hi ha ningú.
Jo sóc el Senyor, i no n'hi ha d'altre.
Jo formo la llum i creo la tenebra,
dono la felicitat i creo la desgràcia.
Jo, el Senyor, faig tot això.
»Cel, deixa caure la rosada,
i que els núvols
facin ploure la bondat!
Que la terra s'obri
per fer brotar la salvació
i que la bondat germini alhora!
Jo, el Senyor, he creat tot això.»
L'argila i el terrisser
Ai de l'home,
pobra gerra de terrissa,
que gosa discutir
amb el qui l'ha format!
¿És que l'argila pot dir al terrisser:
«Què fas!
Has esguerrat la teva obra!»?
10 Ai del qui diu al pare:
«Què has engendrat?»,
o a la seva mare: «Què has infantat?»
11 Això diu el Senyor,
el Sant d'Israel, el qui l'ha format:
«Pregunteu-me què passarà,
però deixeu
que m'ocupi dels meus fills
i de l'obra que fan les meves mans.
12 Jo he fet la terra
i he creat els homes que l'habiten.
He desplegat el cel
amb les meves pròpies mans
i dono ordres
a tot l'estol dels astres.
13 He suscitat amb benvolença
aquell home
i li aplano tots els camins.
Ell reconstruirà la meva ciutat,
i deixarà lliures
els deportats del meu poble
sense que paguin cap preu
ni presentin cap obsequi.
Ho dic jo, el Senyor de l'univers.»
El Senyor és amb Israel
14 Això diu el Senyor:
«El fruit de les suors d'Egipte,
els guanys del comerç d'Etiòpia
i dels sebaïtes, homes alts d'estatura,
tot arribarà a tu, Jerusalem,
tot serà per a tu!
Aquells homes et seguiran encadenats,
es prosternaran al teu davant
i et diran amb veneració:
"Només en tu hi ha Déu,
no hi ha cap Déu sinó en tu."»
15 Realment ets un Déu que s'amaga,
Déu d'Israel, salvador!
16 Tots els qui fabriquen ídols
queden defraudats i avergonyits;
se'n van tots junts amb el cap baix.
17 Però el Senyor salva Israel,
el salva per sempre més.
Mai més no et veuràs
defraudat i avergonyit.
18 Això diu el Senyor, creador del cel,
ell que és Déu,
que ha fet la terra i l'ha formada,
ell que li dóna solidesa,
que no l'ha creada buida
sinó bona per a habitar:
«Jo sóc el Senyor,
i no n'hi ha d'altre.
19 No he parlat en un lloc amagat,
en un indret d'un país tenebrós.
No he dit pas
als descendents de Jacob
que busquessin en mi
respostes obscures.
Jo, el Senyor, parlo clarament
i anuncio les coses
en llenguatge planer.»
Les nacions, invitades a convertir-se
20 «Reuniu-vos, veniu aquí,
acosteu-vos plegats,
supervivents de les nacions.
»Són uns insensats
els qui passegen en processó
ídols de fusta
i preguen a déus
que no poden salvar.
21 »Presenteu proves, aporteu-les,
que puguem deliberar tots plegats!
Qui ho havia fet saber en altre temps?
Qui ho havia anunciat per endavant?
¿No he estat jo, el Senyor?
Ningú no és Déu fora de mi.
De Déu just i que salvi
no n'hi ha cap sinó jo.
22 Veniu a mi
d'un cap a l'altre de la terra
i jo us salvaré,
que jo sóc Déu, i ningú més.
23 Ho juro per mi mateix
i és veritat el que diuen
els meus llavis,
és una paraula irrevocable:
Davant meu s'agenollarà tothom,
per mi jurarà tota llengua.
24 Tothom dirà de mi:
"Solament el Senyor
és poderós i triomfant.
Se li acosten avergonyits
els qui estaven furiosos contra ell.
25 Tota la descendència d'Israel
se sent triomfant i gloriosa
gràcies al Senyor."»
El Déu veritable i els falsos déus de Babilònia
46
«Bel està tombat,
Nebó es decanta:
han carregat les seves estàtues
a l'esquena d'animals.
Els ídols que passejàveu en processó,
ara són un pes per a bèsties cansades.
Tombats i decantats,
cap d'ells no pot impedir
que se l'enduguin:
ells mateixos van al captiveri.
Escolteu-me, casal de Jacob,
supervivents del poble d'Israel:
Us duc als braços des que vau néixer,
sóc jo qui us porta
des de les entranyes de la mare.
I seré el mateix
fins a la vostra vellesa;
encara us duré
quan tindreu blancs els cabells.
Jo us he fet i us portaré als braços,
us hi duré i us salvaré.
A qui em comparareu?
A qui em podeu igualar?
Qui trobareu que s'assembli a mi?
N'hi ha que es treuen or de la bossa
o pesen plata amb les balances,
lloguen un orfebre
perquè faci un déu
i es prosternen davant d'ell
per adorar-lo.
Després el prenen,
se'l carreguen a l'espatlla
i el col·loquen on li toca d'anar:
no es mourà pas del seu lloc!
No respondrà
quan li adrecin una súplica
ni salvarà ningú de cap perill.»
La salvació és a prop
«Recorda això, poble rebel!
Tingueu seny
i mediteu-ho en el vostre cor!
Recordeu els fets antics:
Jo sóc Déu, i no n'hi ha d'altre.
Jo sol sóc Déu;
no n'hi ha cap com jo.
10 Des del principi
anuncio les coses que vindran,
dic per endavant
el que encara no ha passat.
Jo mano
que es compleixi el meu designi
i duré a terme el que he decidit.
11 Crido d'orient un ocell de presa,
de terres llunyanes un home
que complirà el meu designi.
Ho he dit i ho faré,
ho tinc decidit i ho duré a terme.
12 Escolteu-me, gent obstinada,
que sou lluny de ser salvats:
13 He fet que s'acosti la meva salvació,
ja és a prop;
la meva victòria no trigarà.
Donaré a Sió la salvació;
al poble d'Israel, la meva glòria.»
Esfondrament de Babilònia
47
«Baixa i asseu-te a la pols,
ciutat de Babilònia.
Asseu-te a terra, destronada,
capital de Caldea.
Has perdut per sempre els títols
de "tendra" i "delicada".
Agafa la mola i mol la farina,
treu-te el vel,
arromanga't la roba,
ensenya les cames i passa els canals.
Que et vegin nua
i et descobreixin les vergonyes!
Em revenjaré i ningú no m'aturarà:
"Senyor de l'univers",
el Sant d'Israel,
és el nom del qui allibera.
Asseu-te en silenci,
amaga't a la fosca,
capital de Caldea;
has perdut per sempre el títol
de "Senyora de reialmes".
Jo estava indignat
contra el meu poble,
la meva heretat, i la vaig profanar;
quan els vaig deixar caure
a les teves mans,
tu els vas tractar
sense gens de pietat,
vas aclaparar els vells
imposant-los el teu jou.
Deies: "Sóc eterna,
dominaré el món per sempre més."
No sospitaves què havia de passar,
no recelaves
de la fi que t'esperava.
Doncs ara escolta, disbauxada,
tu que seus refiada en el teu tron
i penses dintre teu:
"Fora de mi no hi ha ningú.
No quedaré viuda
ni perdré mai els fills."
Doncs bé, totes dues desgràcies
et cauran de cop i en un sol dia:
perdràs els fills i quedaràs viuda.
No et valdran de res
les teves infinites bruixeries
ni els teus innombrables encanteris.
10 Et senties segura en la teva maldat
i pensaves que ningú no et veia.
Però la teva destresa i el teu saber
et feien perdre el seny,
mentre pensaves dintre teu:
"Fora de mi no hi ha ningú."
11 Et caurà al damunt una desgràcia
que no podràs preveure,
un desastre que no podràs conjurar;
d'improvís seràs assolada
com ni tan sols imaginaves.
12 Continua, doncs,
amb els teus encanteris
i amb les teves infinites bruixeries.
T'hi has escarrassat des de jove:
vejam si pots treure'n profit,
vejam si et fan més forta!
13 Tu t'has buscat a munts
els consellers.
Doncs bé, que es presentin,
que vinguin a salvar-te
els qui elaboren mapes astrals,
observen les constel·lacions
i a cada lluna nova prediuen
quin serà el teu futur.
14 Seran com la palla:
el foc els cremarà.
No se n'escaparà ni un,
de les flames que tot ho devoren:
no quedarà ni caliu per a coure-hi pa
ni foc per a seure-hi a la vora!
15 Així acabaran els endevins
que havies buscat.
Els mercaders
amb qui tractaves des de jove,
se n'aniran cada un pel seu cantó:
no n'hi haurà cap que et salvi.»
El Senyor anuncia coses noves
48
Escolteu, casal de Jacob,
vosaltres que porteu
el nom d'Israel
i sou descendents de Judà;
vosaltres que jureu pel nom
del Senyor
i invoqueu el Déu d'Israel,
però no sincerament
ni amb rectitud;
vosaltres que us feu dir
«fills de la ciutat santa»
i confieu en el Déu d'Israel,
que té per nom
«Senyor de l'univers».
Escolteu, doncs, això:
«Vaig anunciar ja fa temps
el que ha passat;
ho havia dit, ho havia fet saber.
Ara, tot d'una,
ho he executat i s'ha complert.
Perquè sé que ets un poble obstinat,
que tens la cara com el ferro
i el coll com el bronze.
T'ho vaig anunciar per endavant,
t'ho vaig fer saber abans que passés,
per evitar que diguessis:
"Ho ha fet el meu ídol,
ho ha manat el meu déu
de fusta o de fosa."
Ho havies sentit,
i ara veus com s'ha complert.
¿No ho voldràs reconèixer?
Des d'ara t'anuncio coses noves;
les tenia reservades
i tu no les coneixies.
Les he creades ara,
no pas temps enrere.
Fins avui no n'havies sentit parlar;
no podràs dir que ja ho sabies.
Ni ho havies sentit mai
ni ho coneixies:
des de sempre et tapaves les orelles.
Jo prou sabia que series un traïdor
i que et dirien infidel
des del dia mateix de la naixença.
Però jo, per amor del meu nom,
he estat pacient,
pel meu honor m'he contingut
i no t'he volgut destruir.
10 T'he depurat, però no al foc,
com fan amb la plata,
sinó en el gresol del sofriment.
11 Ho he fet per mi, ben bé per mi.
¿Podria suportar que em deshonressin?
No cediré a d'altres la meva glòria.»
Cir, l'estimat del Senyor
12 «Escolta'm, poble de Jacob,
Israel, a qui jo he cridat.
Jo sóc. Sóc el primer
i seré també el darrer.
13 Les meves mans van posar
els fonaments de la terra
i van desplegar el cel.
Quan jo els crido,
compareixen l'una i l'altre.
14 Reuniu-vos tots vosaltres i escolteu:
Qui de tots aquells va predir això?
L'estimat del Senyor
complirà el seu voler
contra Babilònia,
el seu braç
s'abatrà sobre els caldeus.
15 Sóc jo, sóc jo qui ho va predir,
i l'he cridat;
jo l'he fet venir,
i ha triomfat la seva missió.
16 Acosteu-vos i escolteu-me:
Des del principi
us he parlat obertament;
jo era present
quan tot allò començava.»
I ara el Senyor, Déu sobirà, m'envia.
Ho fa el seu Esperit.
El poble surt de Babilònia
17 El Senyor, que t'allibera,
el Sant d'Israel, et diu això:
«Jo, el Senyor, sóc el teu Déu.
Jo t'ensenyo el que et serà profitós
i et guio pel camí que has de seguir.
18 Tant de bo haguessis fet cas
del que jo mano!
T'hauria cobert a riuades la pau,
el benestar t'hauria inundat
com les ones de la mar;
19 els teus fills, els teus plançons,
serien tants com els grans
de grava o de sorra.
Però sàpigues que el teu nom
mai no desapareixerà,
no serà esborrat del meu davant.»
20 Sortiu de Babilònia,
fugiu d'entre els caldeus.
Amb crits d'alegria
anuncieu aquesta nova,
feu-la arribar
fins a l'extrem de la terra.
Digueu: «El Senyor ha alliberat
el poble de Jacob, el seu servent.»
21 No han patit set
quan els conduïa per terres àrides;
per a ells ha fet néixer
l'aigua de la roca:
tot just l'ha esberlada,
l'aigua s'ha escolat.
22 Però la pau no és per als malvats,
diu el Senyor.
El servent del Senyor
(cant segon)
49
Escolteu els qui viviu lluny,
a les illes!
Estigueu atents, pobles llunyans!
Abans de néixer,
el Senyor em va cridar,
va pronunciar el meu nom
quan era a les entranyes de la mare.
Ha fet dels meus llavis
una espasa tallant,
m'amaga a l'ombra de la seva mà.
M'ha convertit en una fletxa aguda,
ben guardada en el seu buirac.
M'ha dit: «Ets el meu servent;
en tu, Israel,
faig resplendir la meva glòria.»
Jo pensava: «M'he cansat en va,
he consumit per no res
les meves forces.»
Però el Senyor té a les mans
la meva causa,
el meu Déu m'ha guardat
la recompensa.
Ara ha parlat el Senyor,
ell que m'ha format
des del si de la mare
perquè fos el seu servent,
perquè fes tornar cap a ell
el poble de Jacob
i aplegués Israel al seu voltant.
Als ulls del Senyor jo sóc preciós;
el meu Déu és la meva força.
M'ha dit: «És massa poc
que siguis el meu servent
per a restablir les tribus de Jacob
i fer tornar els supervivents d'Israel.
Jo t'he fet llum de les nacions
perquè portis la meva salvació
d'un cap a l'altre de la terra.»
Retorn dels deportats
Això diu el Senyor,
el Redemptor i el Sant d'Israel,
al menyspreat, a l'avorrit de tothom
i esclau dels opressors:
«Els reis, en veure't, s'aixecaran,
els governants
es prosternaran davant teu
per respecte al Senyor, que és fidel,
al Sant d'Israel, que t'ha escollit.»
Això diu el Senyor:
«T'he escoltat a l'hora favorable,
t'he ajudat el dia de la salvació.
T'he reservat i et destino
a ser aliança dels pobles,
a restaurar el país,
a repartir les heretats devastades,
i a dir als empresonats:
"Veniu a fora",
i als qui viuen a la fosca:
"Sortiu a la llum."
Com un ramat pasturaran pels camins
i trobaran pastures en tots els rasos;
10 no passaran fam ni set,
no els farà mal
el sol ni la xardor,
perquè els guiarà
el qui se'n compadeix
i els conduirà
a les fonts on neix l'aigua.
11 Convertiré les muntanyes en camins,
anivellaré les meves rutes.
12 Mireu com arriben de lluny!
Uns vénen del nord;
altres, de la banda del mar,
i altres, de les fronteres d'Etiòpia.»
13 Cel, clama amb entusiasme;
celebra-ho, terra;
muntanyes, esclateu en crits de goig,
perquè el Senyor consola el seu poble
i es compadeix dels afligits.
El Senyor, una mare per al poble
14 Sió deia: «El Senyor m'ha abandonat,
el meu Déu s'ha oblidat de mi.»
15 El Senyor li respon:
«¿Pot oblidar-se una mare
del seu infantó,
pot deixar d'estimar
el fill de les seves entranyes?
Però, ni que alguna l'oblidés,
jo mai no t'oblidaria.
16 Et duc gravada
a les palmes de les mans,
tinc sempre presents els teus murs.
17 »Els qui ara et construeixen
s'afanyen més
que els teus destructors;
ja són lluny els qui et devastaven.
18 Alça els ulls i mira al teu voltant:
tots aquests s'apleguen
per venir cap a tu.
T'ho dic jo, el Senyor:
Juro per la meva vida
que ells seran
l'ornament dels teus vestits,
que te'n guarniràs com una núvia.
19 Eres tota ruïna i desolació,
un país devastat,
però ara ja ets massa estreta
per a encabir tots els teus habitants;
ja s'han allunyat
els qui t'havien destruït.
20 Aviat sentiràs el que et diuen
els fills que donaves per perduts:
"No hi cabem! Fes-nos lloc,
que puguem habitar-hi!"
21 Tu pensaràs dintre teu:
"Qui m'ha infantat tots aquests fills?
Si jo no en tenia, estèril com era,
i vivia deportada, lluny del país!
Aquests, doncs, qui els ha pujat?
Si jo havia quedat sense ningú!
D'on han sortit tots aquests?"»
22 Això diu el Senyor, Déu sobirà:
«Amb la mà faré senyal a les nacions,
aixecaré el meu estendard
als ulls dels pobles,
i portaran en braços els teus fills,
i les teves filles a l'espatlla.
23 Tindràs reis per mainaders,
les princeses et faran de dides.
Es prosternaran al teu davant
i lleparan la pols dels teus peus.
Llavors sabràs que jo sóc el Senyor
i que no queden decebuts
els qui confien en mi.
24 Qui pot prendre el botí
a un bon guerrer?
Quin captiu pot escapar-se
d'un home fort?
25 Doncs això et diu el Senyor:
Al bon guerrer li prendran el captiu,
l'home fort perdrà el seu botí.
Jo mateix et defensaré
contra els teus adversaris
i salvaré els teus fills.
26 Forçaré els teus opressors
a devorar-se entre ells
i a embriagar-se
de la seva pròpia sang
com qui s'embriaga de vi novell.
Llavors tothom sabrà
que jo, el Senyor, sóc el teu salvador,
sabran que t'allibera
el Poderós de Jacob.»
Déu respon a les queixes d'Israel
50
Això diu el Senyor:
«On és el document de divorci
on consti que he fet marxar
la vostra mare?
A quin dels meus creditors
us he venut com a esclaus?
Si heu estat venuts
és pels vostres pecats;
per les vostres infidelitats
ha estat abandonada Jerusalem,
la vostra mare.
Què ho fa que en arribar
no he trobat ningú?
He cridat, i ningú no m'ha respost.
¿La meva mà no seria capaç
de rescatar-vos?
¿No tindria prou força
per a procurar la llibertat?
Jo asseco la mar
tan sols amb una amenaça
i canvio els rius en desert.
Llavors els peixos, per falta d'aigua,
moren de set i tot ho empesten.
Jo vesteixo el cel de negre,
li poso un vestit de dol.»
El servent del Senyor
(cant tercer)
El Senyor, Déu sobirà,
m'ha donat un parlar que convenç,
perquè, amb la paraula,
sàpiga sostenir els cansats.
Un matí i un altre em desvetlla
perquè l'escolti
i sàpiga parlar i convèncer.
El Senyor, Déu sobirà,
m'ha parlat a cau d'orella,
i jo no m'he resistit
ni m'he fet enrere.
He parat l'esquena
als qui m'assotaven,
i les galtes
als qui m'arrencaven la barba;
no he amagat la cara
davant d'ofenses i escopinades.
Però el Senyor, Déu sobirà, m'ajuda,
i per això no em dono per vençut;
per això paro la cara com una roca
i sé que no quedaré avergonyit.
Tinc a prop
el qui em declara innocent.
Qui vol pledejar amb mi?
Compareguem plegats a judici!
Qui em vol acusar? Que se m'acosti!
El Senyor, Déu sobirà, em defensa.
Qui em podrà condemnar?
Tots els qui m'acusen
s'esfilaran com un vestit
consumit per les arnes.
La confiança en el Senyor
10 ¿Qui de vosaltres venera el Senyor
i escolta la veu del seu servent?
Encara que camini a les fosques,
sense gens de llum,
que sàpiga confiar en el Senyor
i emparar-se en el seu Déu!
11 Però, en comptes d'això,
tots enceneu els vostres llums
i abrandeu les vostres teies:
camineu, doncs,
a la claror dels vostres llums
i de les teies que heu encès!
Aquesta és la sort que us ha reservat
la mà del Senyor:
haureu de morir enmig de penes.
Una salvació que dura per sempre
51
«Escolteu-me,
els qui busqueu de ser salvats
i em cerqueu a mi, el Senyor!
Mireu de quina roca us han tallat,
de quina pedrera heu estat trets.
Mireu Abraham, el vostre pare,
i Sara, la qui us posà al món.
Ell era un home sol
quan el vaig cridar,
però jo l'he beneït i multiplicat.»
El Senyor té pietat de Sió,
té pietat de totes les seves ruïnes:
convertirà aquest desert en paradís,
aquesta estepa en el seu jardí.
L'ompliran crits de joia i d'alegria,
accions de gràcies, músiques i cants.
«Poble meu, escolta'm a mi,
el Senyor!
Nació meva, estigues atenta!
Aviat sortirà de mi un decret,
una ordre meva
serà llum de tots els pobles.
S'acosta la meva victòria,
ja és en camí la meva salvació.
El meu braç poderós
governarà els pobles.
Els qui viuen lluny, a les illes,
esperen en mi,
confien en el poder del meu braç.
Alceu els ulls cap al cel
i mireu després a la terra:
el cel s'esvaeix com el fum,
la terra s'esfila com un vestit vell,
i els homes moren com mosques.
Però la meva salvació
dura per sempre,
el meu triomf no fallarà.
»Escolta'm, poble,
tu saps que et salvo;
tu tens en el cor el meu decret:
no tinguis por
de les injúries dels homes,
no t'acovardeixis pels seus ultratges.
Acabaran com un vestit menjat
per la tinya,
com llana consumida per les arnes.
Però el meu triomf dura per sempre,
la meva salvació, segles i segles.»
Déu tornarà a alliberar Israel
Desvetlla't, desvetlla't,
revesteix-te de poder,
braç del Senyor!
Desvetlla't com abans,
com en temps antics.
¿No ets tu qui va esquarterar
el monstre Rahab
i va matar el Drac de la mar?
10 ¿No ets tu qui va eixugar la mar,
les aigües abismals de l'oceà,
i en les fondàries marines
va obrir un camí
perquè hi passessin
els qui havies alliberat?
11 Els redimits del Senyor retornaran,
entraran a Sió cridant de goig,
coronats d'una joia sense fi.
Vindran la felicitat i l'alegria,
fugiran els planys i la tristesa.
12 «Sóc jo, el Senyor,
sóc jo qui us consola.
Per què tens por, Sió,
d'homes mortals,
de simples humans
que valen tant com l'herba?
13 ¿No recordes
que t'he creat jo, el Senyor,
jo que he desplegat el cel
i he posat els fonaments de la terra?
Tremoles de por tot el dia
davant la fúria de l'opressor,
com si fos capaç de destruir-te.
Però, què en queda, de la seva fúria?
14 Ben aviat, el qui anava ajupit
serà alliberat.
No morirà, no baixarà a la fossa,
i el pa no li mancarà mai més.
15 Jo sóc el Senyor, el teu Déu.
Quan remoc la mar,
bramulen les onades.
El meu nom és "Senyor de l'univers".
16 T'he posat als llavis
les meves paraules,
t'he amagat a l'ombra de la meva mà
per plantar de nou el cel
i fonamentar la terra,
per dir a Sió: Ets el meu poble.»
Jerusalem no patirà més
17 Desvetlla't, desvetlla't,
alça't, Jerusalem,
tu que has begut de mans del Senyor
la copa del seu enuig;
has begut fins a l'última gota
la copa que embriaga.
18 Dels fills que infantaves,
cap no et feia costat;
dels fills que criaves,
cap no et donava la mà.
19 T'han caigut al damunt
dues desgràcies:
destrossa i ruïna, fam i espasa.
Però qui et planyia?
Qui et podia consolar?
20 Els teus fills, extenuats,
jeien a les cantonades,
com antílops atrapats al filat,
saciats de l'enuig del Senyor,
de l'escarment del teu Déu.
21 Escolta, doncs, Jerusalem,
la dissortada,
l'embriagada, i no pas de vi.
22 Això et fa saber el teu Senyor,
el teu Déu,
el defensor de la causa del seu poble:
«T'he pres de les mans
la copa que embriaga,
la copa del meu enuig,
i no en beuràs mai més.
23 L'he passada als teus botxins,
que t'humiliaven i et deien:
"Ajeu-te, que et passarem
pel damunt!"
I tu els paraves l'esquena
com un enllosat,
com un carrer sota els peus
dels qui el trepitgen.»
El Senyor retornarà a Jerusalem
52
Desvetlla't, desvetlla't, Sió;
vesteix-te de les millors gales,
posa't els vestits més esplèndids,
Jerusalem, ciutat santa!
Els pagans, gent impura,
no entraran mai més
dins els teus murs.
Treu-te la pols del damunt,
alça't i asseu-te al tron, Jerusalem!
Sió, ciutat captiva,
s'han desfet els lligams del teu coll!
Això diu el Senyor:
«De franc vau ser venuts
com a esclaus,
i sense pagar res sereu alliberats.»
Això diu el Senyor, Déu sobirà: «Al principi el meu poble va baixar a Egipte per residir-hi com a immigrant. Al final, els assiris l'han oprimit. Però ara, ho dic jo, el Senyor, s'han endut de franc el meu poble. Què hi tinc a veure, jo? Els seus dirigents protesten i constantment menyspreen el meu nom. Ho dic jo, el Senyor. Per això el meu poble coneixerà aviat qui sóc jo. Aquell dia ho sabrà, perquè jo mateix, el qui parlava, sóc aquí.»
Que en són, de bonics,
per les muntanyes
els peus del missatger de bones noves
que anuncia la pau i el benestar,
que anuncia la salvació
i diu a la ciutat de Sió:
«El teu Déu ja regna!»
Criden els teus sentinelles,
alcen la veu,
tots junts criden de goig
quan veuen amb els seus ulls
que el Senyor torna a Sió.
Esclateu totes alhora en clams de joia,
ruïnes de Jerusalem:
el Senyor ha consolat el seu poble,
ha alliberat Jerusalem!
10 Als ulls de tots els pobles
el Senyor ha estès el seu sant braç,
i d'un cap a l'altre de la terra
tothom veurà
la salvació del nostre Déu.
11 Fora, fora, sortiu de Babilònia!
No toqueu res d'impur,
sortiu-ne purificats
enduent-vos
els paraments sagrats del Senyor!
12 Ara no sortireu corrents,
no fugireu en desbandada,
perquè el Senyor us anirà al davant,
i la vostra rereguarda
serà el Déu d'Israel.
El servent del Senyor
(cant quart)
13 «El meu servent triomfarà,
serà enlairat, enaltit,
posat molt amunt.
14 Així com tots
s'horroritzaven de veure'l
—ja que, de tan desfigurat,
ni tan sols semblava un home
i no tenia res d'humana
la seva presència—,
15 així també ell purificarà
tots els pobles.
Els reis no sabran què dir,
quan veuran allò
que mai no s'havia contat
i comprendran allò
que mai no havien sentit.»
53
Qui pot creure
allò que hem sentit?
A qui s'ha revelat
la potència del braç del Senyor?
El servent ha crescut davant d'ell
com un rebrot,
com una soca
que reviu en terra eixuta.
No tenia figura
ni bellesa que es fes admirar,
ni una presència que el fes atractiu.
Era menyspreat,
rebuig entre els homes,
home fet al dolor
i acostumat a la malaltia.
Semblant a aquells
que ens repugna de mirar,
el menyspreàvem
i el teníem per no res.
De fet, ell portava
les nostres malalties
i havia pres damunt seu
els nostres dolors.
Nosaltres el teníem
per un home castigat
que Déu assota i humilia.
Però ell era malferit
per les nostres faltes,
triturat per les nostres culpes:
rebia la correcció que ens salva,
les seves ferides ens curaven.
Tots anàvem com ovelles disperses,
cadascú seguia el seu camí;
però el Senyor ha carregat
damunt d'ell
les culpes de tots nosaltres.
Quan era maltractat,
s'humiliava i no obria la boca.
Com els anyells portats a matar
o les ovelles mentre les esquilen,
ell callava
i ni tan sols obria la boca.
L'han empresonat i condemnat,
se l'han endut.
I qui es preocupa de la seva sort?
L'han arrencat
de la terra dels vivents,
l'han ferit de mort
per les infidelitats del meu poble.
L'han sepultat amb els malfactors,
l'han enterrat entre els opulents,
a ell que no obrava amb violència
ni tenia mai als llavis la perfídia.
10 El Senyor s'ha complagut
en el qui ell havia triturat i afligit.
Quan haurà ofert la vida en sacrifici
per expiar les culpes,
veurà una descendència,
viurà llargament:
per ell el designi del Senyor
arribarà a bon terme.
11 «El meu servent,
després del que ha sofert
la seva ànima,
veurà la llum i se'n saciarà;
ell, que és just,
farà justos tots els altres,
perquè ha pres damunt seu
les culpes d'ells.
12 Per això els hi dono tots
en possessió,
i tindrà per botí una multitud,
perquè s'ha despullat
de la pròpia vida fins a la mort
i ha estat comptat
entre els malfactors.
Ell ha portat damunt seu
els pecats de tots
i ha intercedit
per les seves infidelitats.»
Jerusalem, l'esposa del Senyor
54
Crida d'alegria, Jerusalem,
tu que eres estèril,
que no havies infantat.
Esclata en crits de goig i celebra-ho,
tu que no donaves a llum,
perquè ara té més fills l'abandonada
que la dona amb marit,
diu el Senyor.
Eixampla la teva tenda,
que estenguin els teus envelats.
No ho impedeixis.
Allarga les cordes
i reforça les estaques,
perquè creixeràs
a dreta i esquerra;
els teus fills heretaran altres nacions
i repoblaran ciutats abandonades.
No tinguis por,
perquè no quedaràs avergonyida.
No et sentis humiliada,
que no seràs pas
coberta d'ignomínia.
Oblidaràs la vergonya
que vas passar de jove
i no recordaràs mai més el deshonor
que vas sofrir quan eres viuda.
Perquè el qui t'ha creat és espòs teu,
el seu nom és «Senyor de l'univers».
El qui t'allibera és el Sant d'Israel,
anomenat «Déu de tota la terra».
El Senyor et crida com a una esposa
abandonada i afligida.
Diu el teu Déu:
«Qui abandonaria
l'esposa de la joventut?
Et vaig abandonar
sols per un moment,
i ara et torno a prendre
amb un amor immens.
En un esclat d'indignació
et vaig amagar un moment la mirada,
però ara t'estimo amb un amor etern.
T'ho diu el Senyor, el qui t'allibera.
»Faré com en els dies de Noè,
quan vaig jurar que el diluvi
no inundaria més la terra.
Ara et juro que no m'irritaré
ni t'amenaçaré mai més.
10 Ni que les muntanyes s'apartin
i se somoguin els tossals,
el meu amor mai no s'apartarà de tu,
no se somourà
la meva aliança de pau.
T'ho dic jo, el Senyor,
el qui t'estima.»
La Jerusalem del temps futur
11 «Pobra ciutat, batuda pel temporal,
sense ningú que et consoli!
Jo t'ajuntaré els carreus
amb ungüent preciós
i et donaré fonaments de safir.
12 Faré de robins els teus merlets,
els teus portals, de brillants,
i tota la muralla,
de pedres precioses.
13 Jo, el Senyor,
instruiré tots els teus fills,
i viuran en una gran pau:
14 serà inamovible el teu benestar.
Tindràs lluny l'opressió,
no hauràs de témer res,
la por no se t'acostarà.
15 Dins teu no viurà cap estranger
que no es faci dels meus;
els qui resideixen enmig teu
es passaran a tu.
16 »Jo he creat el ferrer
que atia els carbons de la fornal
i forja tota mena d'armes.
Però jo he creat també
el qui les ha de destruir.
17 Qualsevol arma forjada contra tu
no servirà de res.
I si algú t'acusa davant un tribunal
faràs que el tribunal el condemni.
Aquesta és la sort
que reservo als meus servents,
jo sóc qui els fa triomfar.
T'ho dic jo, el Senyor.»
El do esplèndid del Senyor
55
«Oh, tots els assedegats,
veniu a l'aigua,
veniu els qui no teniu diners!
Compreu i mengeu,
veniu i compreu llet i vi
sense diners, sense pagar res!
Per què gasteu els diners
comprant un pa que no alimenta
i malgasteu el vostre sou
en menjars que no satisfan?
Si m'escolteu, menjareu cosa bona,
tastareu amb gust el bo i millor.
Estigueu atents, veniu a mi.
Escolteu-me i viureu!
Pactaré amb vosaltres
una aliança eterna,
els favors irrevocables
promesos a David.
El vaig fer
testimoni davant els pobles,
sobirà i preceptor de nacions.
També tu, Israel, cridaràs
una nació que no coneixies,
i ells, que no et coneixien,
vindran corrents.
Vindran per mi,
el Senyor, el teu Déu,
pel Sant d'Israel que t'ha honorat.»
Cerqueu el Senyor,
ara que es deixa trobar,
invoqueu-lo, ara que és a prop.
Que l'injust abandoni el mal camí,
i el malèfic, les seves intencions!
Que tornin al Senyor,
que és compassiu,
al nostre Déu,
tan generós a perdonar!
«Les meves intencions
no són les vostres,
i els vostres camins
no són els meus.
Ho dic jo, el Senyor.
Estan tan lluny els meus camins
dels vostres,
les vostres intencions
de les meves,
com el cel és lluny de la terra.
10 »Tal com la pluja i la neu
cauen del cel i no hi tornen,
sinó que amaren la terra
i la fecunden,
i la fan germinar
fins que dóna llavor als sembradors
i pa per a aliment,
11 així serà la paraula
que surt dels meus llavis:
no tornarà a mi infecunda.
Realitzarà el que jo volia,
complirà la missió
que jo li havia confiat.»
12 Sortireu de Babilònia
cridant de goig,
i us conduiran en pau a casa vostra.
En veure-us,
les muntanyes i els turons
esclataran en crits d'alegria,
i aplaudiran
tots els arbres del bosc.
13 En lloc d'espines creixerà el xiprer,
en lloc d'ortigues, la murtra.
Conclusió
L'anomenada del Senyor serà gran,
un senyal perpetu, indestructible.
Tercera part (56-66)
Ningú no serà exclòs del temple
56
Això us diu el Senyor:
«Respecteu el que és just,
obreu el bé:
la meva salvació és a punt d'arribar,
és a punt de revelar-se
el meu triomf.
Feliç l'home que obra així
i s'hi manté ferm,
que no profana el repòs del dissabte
i evita de fer res de mal!»
L'estranger que s'ha unit al Senyor
no ha pas de dir:
«El Senyor m'exclou del seu poble.»
Ni l'eunuc ha de dir:
«No sóc més que un arbre sec.»
Això diu el Senyor:
«A l'eunuc que guarda
els meus dissabtes,
que cerca de fer la meva voluntat
i es manté fidel a la meva aliança,
manaré que li erigeixin
dins els murs del meu temple
una estela que porti inscrit
el seu nom.
Això serà per a ell
millor que tenir fills i filles.
Serà etern el seu nom,
res no el podrà esborrar.
»I als estrangers
que s'han unit a mi, el Senyor,
per adorar-me i estimar el meu nom
i ser els meus servidors,
que guarden el repòs del dissabte
i es mantenen fidels
a la meva aliança,
jo els faré entrar
a la meva muntanya santa,
i prendran part en les festes
dins la meva casa d'oració.
Acceptaré en el meu altar
els seus holocaustos i sacrificis,
perquè el meu temple serà anomenat
"casa d'oració
per a tots els pobles".»
Diu el Senyor, Déu sobirà,
que ha aplegat
els dispersats d'Israel:
«Encara n'afegiré molts d'altres
als qui ja he aplegat.»
Els dirigents d'Israel són indignes
Bèsties del camp, animals feréstecs,
veniu a devorar!
10 Tots els sentinelles d'Israel són cecs,
no s'adonen de res.
Tots són gossos muts,
incapaços de bordar:
jeuen, somien,
els agrada d'ensopir-se;
11 però també són gossos afamats
que mai no se sacien.
Aquests són els pastors,
incapaços d'entendre res.
Cadascú va pel seu costat;
miren pel seu profit i prou:
12 «Veniu, que requisaré vi
i ens podrem emborratxar.
Demà serà com avui,
i molt més que avui, encara!»
57
Els justos desapareixen,
i ningú no es detura a pensar.
Els qui són fidels són arrabassats,
i ningú no entén
que és per a treure'ls del mal.
Els justos entraran en la pau,
el qui vivia honradament
reposarà tranquil.
Reprovació de la idolatria
«Veniu aquí, vosaltres,
fills de bruixa,
raça d'adúlters i de prostitutes!
De qui us rieu?
A qui feu ganyotes i llengotes?
¿No és cert que sou uns fills rebels,
una raça borda?
Us acobleu sota els alzinars,
a l'ombra de tot arbre frondós.
Immoleu els infants en els torrents,
dins les cavernes de les roques.
T'apropies de pedres del torrent
i les mires com la millor possessió.
En honor d'elles vesses libacions
i presentes ofrenes.
Com ho podré consentir?
T'has parat el jaç
en una muntanya alta i prominent,
hi has pujat per oferir sacrificis.
Darrere el muntant de la porta
has posat el teu amulet.
D'amagat de mi apartes el cobrellit,
t'estires i fas lloc per a molts.
Has fet tractes amb amants
i t'agrada de jeure amb ells
tot contemplant signes fàl·lics.
T'has presentat amb oli
davant de Moloc,
has perfumat l'ídol abundosament.
Has enviat lluny els teus missatgers,
els has fet baixar al país dels morts.
10 T'has cansat a força de fer camí,
però mai no deies: "Tot és inútil."
Recuperaves les forces
i et refeies del cansament!
11 »Qui et preocupava?
De qui tenies por
per a ser-me tan deslleial?
No et recordaves de mi
ni em tenies present.
Estic silenciós des de fa temps
i per això em perdies el respecte.
12 Però ara denuncio
la teva pretesa justícia
i el teu comportament:
no en trauràs cap profit.
13 Quan demanis ajuda,
ja veurem si et salva
la colla dels teus ídols!
A tots se'ls endurà una ventada,
un cop de vent els escombrarà.
Però els qui es refugien en mi
rebran en propietat el país,
posseiran la meva muntanya santa.»
El Senyor guareix el seu poble
14 Diu el Senyor:
«Esplaneu, esplaneu el camí,
assenyaleu-lo,
aparteu els obstacles
de la ruta del meu poble.»
15 Això us fa saber
el qui és alt i excels,
que resideix en un palau etern
i té un nom sant:
«Jo visc a les altures, en un lloc sant,
però estic amb els qui se senten
desfets i enfonsats:
reanimaré els qui estan enfonsats,
faré reviure
els qui se senten desfets.
16 No vull acusar sense fi
ni em mantindré irritat per sempre:
s'estroncaria l'alè de vida
que ve de mi mateix,
quan sóc jo qui ha creat
tot el que respira.
17 M'indignaven els fraus del meu poble.
Tant em van indignar,
que el vaig ferir i me'n vaig apartar.
Però ell s'obstinava a seguir
els seus propis camins:
18 prou que he vist per on anava!
Tanmateix, jo el curaré, el guiaré
i l'ompliré de consol,
a ell i als qui ploren amb ell.
19 Faré brotar aquest fruit
dels seus llavis:
Pau, pau per a tots,
els de lluny i els de prop!
Jo, el Senyor, ho he dit, i els curaré.»
20 Però els malvats
són com la mar embravida,
que ningú no pot calmar:
les seves aigües escupen fang i llot.
21 «No hi ha pau per als malvats.»
Ho ha dit el meu Déu.
El dejuni que plau al Senyor
58
«Crida ben fort,
no t'estiguis de cridar.
Fes sentir com un corn la teva veu.
Recorda al meu poble
la seva infidelitat,
al casal de Jacob els seus pecats.
M'interroguen cada dia,
volen saber per què em comporto així,
com si fossin gent que obrés el bé
i no s'apartés
del que mana el seu Déu.
Em reclamen que faci justícia,
voldrien que els fes costat,
i em diuen:
"Per què no ens mires quan dejunem?
Per què no fas cas
de les nostres súpliques?"
Doncs jo us responc:
"Els dies de dejuni,
mireu pel vostre interès
i us mostreu encara més exigents
amb els qui treballen
per vosaltres.
Passeu el dejuni entre plets i baralles,
repartint amb malícia cops de puny.
Dejunant d'aquesta manera,
el vostre clam no pot arribar al cel.
¿Us penseu que jo tinc per un dejuni
que un home faci súpliques tot el dia,
abaixi el cap com un jonc,
es vesteixi de sac negre
i s'ajegui a la cendra?
¿D'això en dieu un dejuni,
un dia agradable al Senyor?
El dejuni que jo aprecio és aquest:
allibera els qui han estat
empresonats injustament,
deslliga les corretges del jou,
deixa lliures els oprimits
i trosseja jous de tota mena.
Comparteix el teu pa
amb els qui passen fam,
acull a casa teva
els pobres vagabunds,
vesteix el qui va despullat.
No els defugis, que són germans teus.
Llavors brillarà com l'alba
la teva llum,
i les teves ferides
es clouran en un moment.
Tindràs per avantguarda
la teva bondat,
i per rereguarda
la glòria del Senyor.
Quan invoquis el Senyor,
ell mateix et respondrà;
quan cridis auxili, ell et dirà:
Aquí em tens!
Si treus de casa teva tots els jous
i no assenyales amb el dit
per acusar,
10 si dónes el teu pa als famolencs
i satisfàs la fam dels indigents,
llavors la teva llum
s'alçarà en la foscor,
el teu capvespre
serà clar com el migdia.
11 En tot moment el Senyor et conduirà,
en ple desert saciarà la teva fam,
et farà fort i vigorós
i seràs com un hort amarat d'aigua,
com una font que mai no s'estronca.
12 Reconstruiràs les ruïnes antigues,
consolidaràs els fonaments
abandonats segles i segles.
Et diran: Reconstructor de muralles,
repoblador de ciutats."»
El dissabte, dia consagrat al Senyor
13 «Si t'abstens
de treballar en dissabte
i de vetllar pels teus interessos
en aquest dia sant;
si tens el dissabte
per un dia de delícies,
si el consideres un dia de glòria
consagrat al Senyor;
si l'honores
i no t'ocupes de cap feina,
no mires pel teu interès
ni et dediques a parlar sense mida,
14 llavors trobaràs en mi, el Senyor,
les teves delícies.
Et conduiré als cims invencibles
i t'alimentaré de l'heretat
de Jacob, el teu pare.
Jo mateix, el Senyor, he parlat.»
Els camins de la injustícia
59
La mà del Senyor
no és pas tan dèbil
que no pugui salvar,
ni tan dura la seva oïda
que no pugui sentir-hi.
Són les vostres culpes
que han obert un esvoranc
entre vosaltres i el vostre Déu;
els vostres pecats
li tapen la cara
i no us pot sentir.
Teniu les mans brutes de sang
i els dits tacats de rapinya;
obriu la boca només per mentir,
a cau d'orella escampeu traïdories.
En els tribunals
ningú no reclama amb justícia,
ningú no pledeja amb lleialtat.
Es fien d'acusacions falses,
de proves sense fonament.
Conceben la malícia,
infanten crims.
Obren ous de serps verinoses
i teixeixen teranyines:
qui menja aquells ous, mor;
quan els obren, en surt un escurçó.
Ningú no es vesteix
amb aquelles teranyines;
són teles que no abriguen gens.
Són gent que actua amb mala intenció,
porten entre mans plans violents.
Corren per fer mal i prou,
tenen pressa per vessar sang innocent.
Maquinen projectes criminals,
deixen arreu devastació i ruïnes.
No coneixen els camins de la pau,
per allà on passen no hi ha justícia.
Avancen per camins tortuosos:
qui els segueix no coneixerà la pau.
El poble de Déu reconeix els seus pecats
Ara sabem
per què no ens fas justícia,
per què no arriba a nosaltres
la teva salvació.
Esperàvem la llum,
i pertot hi ha tenebres;
esperàvem la claror,
i caminem a les fosques.
10 Avancem a les palpentes com els cecs,
no hi veiem, caminem insegurs.
En ple migdia ensopeguem
com si fos de nit.
Tenim bona salut,
però ens assemblem als morts.
11 Tots esbrameguem com els óssos
i parrupem com els coloms.
Esperàvem que ens faries justícia,
però no la veiem enlloc.
Confiàvem en la teva salvació,
però és lluny de nosaltres.
12 Massa sovint hem estat infidels,
i els nostres pecats
ens acusen davant teu.
Estem carregats de faltes,
prou coneixem les nostres culpes:
13 ens rebel·làvem i et negàvem, Senyor,
ens apartàvem de tu, Déu nostre.
Parlàvem d'oprimir i de revoltar-nos,
no dúiem al cor res més que enganys.
14 Per això et negues a fer-nos justícia,
es manté lluny la teva salvació.
I és que la bona fe ensopega
pels carrers,
i l'honradesa no sap com entrar.
15 No es veu per enlloc la bona fe,
i el qui s'aparta del mal
acaba espoliat.
El Senyor allibera Sió
El Senyor ho ha vist, i li desplau
que el dret sigui trepitjat.
16 Ha vist que ningú no se'n preocupa,
s'admira que ningú no el defensi.
Llavors el seu braç
li ha donat la victòria,
l'ha sostingut la seva justícia.
17 S'ha posat la justícia per cuirassa,
i per casc, la salvació.
S'ha vestit amb la túnica del càstig,
s'ha embolcallat de zel
com d'un mantell.
18 Qui l'haurà feta, la pagarà:
la fúria del Senyor escometrà
els adversaris,
els seus enemics ho pagaran;
ho pagaran fins i tot
els qui viuen lluny, a les illes.
19 Llavors, de llevant fins a ponent
reconeixeran el nom del Senyor
i la seva glòria;
quan l'enemic arribarà com la riuada,
una bufada del Senyor
el farà retrocedir.
20 El Senyor vindrà
i alliberarà Sió
i els rebels del poble de Jacob
que s'hauran convertit.
Ho diu el Senyor.
21 El Senyor diu encara: «Aquesta serà la meva aliança amb ells: El meu esperit que reposa damunt vostre i les paraules que us he posat als llavis no s'allunyaran mai de vosaltres, ni dels vostres descendents, ni dels seus fills, des d'ara i per sempre. Ho dic jo, el Senyor.»
Una llum sobre Jerusalem
60
Alça't radiant, Jerusalem,
que arriba la teva llum:
sobre teu clareja com l'alba
la glòria del Senyor.
Mentre les tenebres
embolcallen la terra
i negres nuvolades
cobreixen les nacions,
sobre teu resplendeix el Senyor,
apareix la seva glòria.
Els pobles s'acostaran a la teva llum,
els reis vindran a la claror
de la teva albada.
Alça els ulls i mira al teu entorn:
tots aquests s'han aplegat
per venir cap a tu.
Els teus fills arriben de lluny,
les teves filles són dutes als braços.
Ho veuràs i t'estremiràs de goig.
El teu cor, meravellat, s'eixamplarà,
quan aboquin damunt teu
els tresors del mar
i portin a casa teva
les riqueses de les nacions.
Et cobriran onades de camells,
dromedaris de Madian i d'Efà;
tots vindran de Saba
portant or i encens
i proclamant la grandesa del Senyor.
«Aplegaran per a tu
tots els ramats de Quedar,
et presentaran
els anyells de Nebaiot.
Els acceptaré quan els immolin
en el meu altar,
honoraré el meu temple gloriós.
Qui són aquests
que volen com núvols,
com coloms cap al seu colomar?
Són gent de lluny, de les illes,
que esperen en mi.
Els grans vaixells de Tarsis
vénen al davant:
porten de lluny els teus fills,
duen or i plata
per glorificar el meu nom,
el nom del Senyor, el teu Déu,
el del Sant d'Israel.
Així et vull honorar.
10 Uns estrangers refaran els teus murs,
i els seus reis et serviran.
Indignat, jo t'havia malferit,
però ara, benvolent,
et mostro el meu amor.
11 Les teves portes
estaran sempre obertes,
no es tancaran ni de nit ni de dia,
perquè els reis amb els seus seguicis
et puguin dur les riqueses
de les nacions.
12 »El poble o reialme
que no et serveixi
desapareixerà,
quedarà del tot assolat.
13 »Et portaran la riquesa del Líban,
xiprers, boixos i savines,
per ennoblir el meu santuari,
per fer gloriós l'escambell
on reposen els meus peus.
14 Els fills dels teus opressors
s'acostaran a tu amb reverència;
tots els qui et menyspreaven
es prosternaran als teus peus,
i t'anomenaran "Ciutat del Senyor",
i "Sió, la del Sant d'Israel".
15 A tu, que vas ser abandonada
i avorrida
i a qui els vianants defugien,
jo et faré l'orgull dels segles,
el goig de totes les generacions.
16 Els pobles et faran de dida,
els seus reis et criaran.
Així sabràs que jo, el Senyor,
sóc el teu salvador;
que t'allibera el Poderós de Jacob.
17 Faré que t'ofereixin or
en lloc de bronze,
plata en comptes de ferro;
en lloc de fusta, bronze,
en lloc de pedres, ferro.
Et donaré la pau perquè et governi,
i la justícia perquè et regeixi.
18 Mai més no es parlarà de violència
en el teu país,
de desastres i d'estralls
en el teu territori.
Dels teus murs en diràs "Salvació",
i de les teves portes,
"Cant de triomf".
19 De dia, el sol no t'il·luminarà
ni tindràs la claror de la lluna.
Jo, el Senyor, seré per sempre
la teva llum,
jo, el teu Déu, seré la teva glòria.
20 El teu sol no es pondrà més
ni minvarà la teva lluna,
perquè jo, el Senyor,
seré sempre la teva llum.
S'hauran acabat els teus dies de dol.
21 »Tots els del teu poble seran justos
i posseiran per sempre el país.
Seran la brotada del meu jardí,
els crearan les meves mans
per a glòria meva.
22 El més petit es multiplicarà per mil,
el menys nombrós
esdevindrà un poble incomptable.
Jo, el Senyor, no tardaré
a fer complir tot això.»
L'ungit del Senyor consola i allibera
61
L'Esperit del Senyor, Déu sobirà,
reposa sobre meu,
perquè el Senyor m'ha ungit.
M'ha enviat
a portar la bona nova als pobres,
a curar els cors desfets,
a proclamar als captius la llibertat
i als presos el retorn de la llum,
a proclamar
l'any de gràcia del Senyor,
el dia que el nostre Déu
farà justícia,
a consolar
tots els qui estan de dol,
a posar una diadema en lloc de cendra
als qui porten dol per Sió,
a donar-los perfums de festa
en lloc de penes,
vestits triomfals
en lloc del desconsol.
Els diran «Roures magnífics,
glòria del Senyor que els ha plantat».
Reconstruiran les ruïnes antigues,
aixecaran edificis
fins ara enderrocats,
restauraran les ciutats devastades,
desolades des de temps immemorial.
Vindran estrangers
a pasturar-vos els ramats,
gent forastera us conrearà
els camps i les vinyes.
A vosaltres us diran
«Sacerdots del Senyor»,
«Ministres del nostre Déu».
Viureu de les riqueses de les nacions,
els seus béns passaran a vosaltres.
«Havien sofert una doble humiliació,
i la gent s'alegrava
dels escarnis que rebien,
però ara tindran el doble de terra
i seran feliços per sempre,
perquè jo, el Senyor,
estimo la justícia
i detesto el pillatge pervers.
Els donaré fidelment la recompensa,
pactaré amb ells una aliança eterna.»
La seva posteritat serà cèlebre
entre les nacions,
serà coneguda entre els pobles
la seva descendència.
Tots els qui els vegin reconeixeran
que són un poble beneït pel Senyor.
Càntic d'acció de gràcies
10 Aclamo el Senyor ple de goig,
la meva ànima celebra el meu Déu,
que m'ha mudat
amb vestits de victòria,
m'ha cobert
amb un mantell de salvació,
com el nuvi coronat amb la diadema,
com la núvia adornada amb joiells.
11 Com la terra fa créixer la brotada
i el jardí fa germinar la llavor,
el Senyor, Déu sobirà,
farà germinar la salvació i el triomf
davant totes les nacions.
El Senyor, l'espòs de Jerusalem
62
Per amor de Sió no vull callar,
no vull reposar per Jerusalem
fins que el benestar no hi esclati
com la llum,
fins que no s'abrandi el seu triomf
com una torxa.
Els pobles veuran el teu benestar,
tots els reis contemplaran
la teva glòria.
Et donaran un nom nou
que el Senyor mateix designarà.
Seràs una corona magnífica
a les mans del Senyor,
una diadema reial
a les mans del teu Déu.
No et diran més «Abandonada»
ni anomenaran el teu país «Desolació».
A tu et diran «Me l'estimo»,
i a la teva terra, «Té marit»,
perquè el Senyor t'estimarà,
i tindrà marit la teva terra.
Els teus fills et posseiran
com un jove posseeix la seva esposa.
El teu Déu s'alegrarà de tenir-te,
com el nuvi s'alegra de tenir la núvia.
Jerusalem, sobre les teves muralles
he apostat sentinelles,
que no callin ni de nit ni de dia.
Els qui feu al Senyor memòria d'ella,
no us en canseu,
no pareu d'insistir
fins que haurà restaurat Jerusalem,
fins que n'haurà fet
un cant de triomf per tota la terra.
El Senyor ho ha jurat
alçant la seva dreta
i el seu braç poderós:
«No tornaré a convertir el teu pa
en aliment dels teus enemics;
els estrangers no beuran més el vi
que tanta fatiga et costa.
Els qui seguen el blat
se'l menjaran
cantant lloances al Senyor,
els qui veremen la vinya
beuran el vi en els atris
del meu temple sant.»
10 Sortiu, sortiu de la vostra ciutat!
Assenyaleu el camí
al meu poble que torna.
Esplaneu, esplaneu la ruta,
aparteu-ne les pedres.
Alceu un estendard davant els pobles.
11 El Senyor fa sentir aquest missatge
fins a l'extrem de la terra:
«Digueu a la ciutat de Sió:
El teu salvador ja és aquí;
l'acompanya el fruit
de la seva victòria,
el precedeixen els seus trofeus.»
12 Els diran «Poble sant»,
«Redimits del Senyor».
I a tu, Jerusalem, et diran
«Predilecta»,
«Ciutat no abandonada».
El Senyor fa justícia al seu poble
63
Qui és aquest que ve d'Edom,
país rogenc,
que arriba de Bosrà
amb el vestit vermell?
Duu una roba esplèndida
i avança amb el cap alt,
segur de la seva força.
«Sóc el qui parla de fer justícia,
el qui pledeja per salvar.»
Per què, doncs,
és rogenca la teva roba
i duus el vestit
com qui ha trepitjat raïm?
«He trepitjat el cup tot sol,
cap poble no m'ha ajudat.
Encès d'indignació i de furor,
els he trepitjat i els he premsat;
em saltaven els esquitxos a la roba
i en porto tacat tot el vestit.
Duia al cor el dia de fer justícia,
ha arribat el temps
d'alliberar el meu poble.
Mirava cercant qui m'ajudés
i m'he adonat
que ningú no em sostenia.
Però el meu braç
m'ha donat la victòria,
m'ha sostingut la meva indignació.
Encès de furor, he trepitjat els pobles,
els ha embriagat el meu enuig:
he escampat per terra la seva sang.»
Súplica del poble penedit
Vull recordar els favors del Senyor
i cantar-li lloances
per tot el que ha fet per nosaltres.
Ha revelat la seva gran bondat
per Israel,
la seva misericòrdia
i el seu amor immens.
Ell pensava: «Són el meu poble,
són els meus fills:
no en tindré cap desengany.»
I va ser el seu salvador.
Tots els seus sofriments,
ell també els sofria;
i l'àngel que l'assisteix els va salvar.
Pel seu amor i per la seva compassió
els va alliberar,
els prenia en braços, els duia a coll
en aquells primers temps.
10 Però ells es rebel·laren
i afligiren el seu esperit sant.
Per això es convertí en el seu enemic
i va combatre contra ells.
11 Llavors el poble es recordà
dels primers temps de Moisès:
«On és ara el qui els va treure
del mar,
amb els pastors del seu ramat?
On és el qui va posar enmig d'ells
el seu esperit sant?
12 Ell acompanyava Moisès
amb el seu braç gloriós,
dividia les aigües davant d'ells
i es feia així un nom etern.
13 Els conduïa pel fons del mar,
sense ensopegar,
com els cavalls per l'estepa
14 o com els animals
quan baixen a la plana.
L'esperit del Senyor els guiava
cap al lloc de repòs.»
Així, Senyor, menaves el teu poble
i et feies un nom gloriós.
15 Guaita, Senyor, des del cel,
mira des de la teva mansió
santa i esplèndida.
Què se n'ha fet, del teu amor ardent
i de les teves proeses?
¿Ja no es commouen per nosaltres
les teves entranyes?
¿S'ha estroncat
la teva misericòrdia?
16 Tu ets el nostre pare,
perquè Abraham no sap qui som
i Jacob no ens ha conegut.
Tu, Senyor, ets el nostre pare;
des de sempre, el teu nom és
«Redemptor nostre».
17 Senyor, per què permets
que ens desviem del teu camí,
que el nostre cor s'endureixi
i no et veneri?
Reconcilia't amb nosaltres,
que som servents teus:
som el poble que tens per heretat.
18 ¿Els enemics no en tenen prou
de dominar el teu poble sant,
que han profanat també
el teu sant temple?
19 Des de fa temps ja no ens governes,
i nosaltres ja no portem el teu nom.
Oh, si esquincessis el cel i baixessis!
Al teu davant
es fondrien les muntanyes!
64
Series com un foc
que encén la garriga
o que fa bullir l'aigua.
Així els teus enemics sabrien qui ets:
al teu davant les nacions tremolarien,
quan fessis prodigis
inesperats i terribles.
Baixaries, i les muntanyes
es fondrien davant teu.
Mai no s'ha sentit a dir;
cap orella no ha sentit
ni cap ull ha vist mai
un altre Déu, fora de tu,
que afavorís així
els qui confien en ell!
Però ara has colpit
els qui amb goig obraven el bé
i es recordaven dels teus camins.
Tu t'has irritat
i nosaltres ens hem desviat,
per més que seguir-te
era sempre la nostra salvació.
Tots som ara com gent impura,
les nostres bones obres són
com una roba tacada d'impureses.
Ens hem marcit com la fulla caiguda
i les nostres culpes
se'ns emporten com el vent.
Ningú no invoca el teu nom
ni es desvetlla per recórrer a tu.
Ens amagues la teva mirada
i permets que ens fonguem
per les nostres culpes.
Però malgrat tot, Senyor,
tu ets el nostre pare.
Nosaltres som l'argila,
i tu, el terrisser:
tots som obra de les teves mans.
No t'irritis, Senyor, fins a l'extrem,
no et recordis per sempre
de les nostres culpes.
Mira'ns:
tots nosaltres som el teu poble.
Les teves ciutats santes
són un desert,
Sió està despoblada,
Jerusalem és una desolació.
10 El foc ha consumit
el temple sant, la nostra glòria,
on et lloaven els nostres pares.
Allò que més estimàvem
és ara una ruïna.
11 ¿Callaràs, Senyor, veient tot això?
¿Ens afligiràs en silenci, sense mida?
El judici de Déu
65
«Jo, el Senyor,
he respost
als qui no em consultaven,
m'he deixat trobar
pels qui no em cercaven.
A una nació
que no invocava el meu nom,
li he dit:
"Aquí em teniu, aquí em teniu!"
Tot el dia tinc les mans esteses
cap a un poble rebel,
que va per mals camins
i segueix els seus capricis.
És un poble que em provoca
adorant altres déus sense parar:
en els jardins sagrats
immolen víctimes
i cremen perfums
sobre altars d'encens;
s'asseuen dins les coves sepulcrals,
passen la nit en aquests antres,
mengen carn de porc sacrificada
i suquen en plats de carn impura.
Després diuen a l'altra gent:
"Aparteu-vos,
no us acosteu,
que sóc persona sagrada."
»Per tot això
estic encès d'indignació,
és un foc que crema tot el dia.
Que sàpiguen que ho tinc tot escrit!
No ho passo per alt,
els ho faré pagar:
aquests pagaran alhora
les seves culpes
i les culpes dels seus pares.
Ho dic jo, el Senyor.
Aquells oferien sacrificis
a dalt de les muntanyes,
m'ofenien sobre els turons.
Ara, aquests pagaran
les pròpies malifetes,
tal com aquells van pagar les seves.»
Això diu el Senyor:
«Els qui troben most en un raïm diuen:
"No el deixeu perdre,
que promet bon vi."
Això mateix faré jo
amb els meus servents:
no deixaré que es perdi tot el poble.
Donaré una descendència
al poble de Jacob i de Judà,
que posseirà les meves muntanyes.
Les posseiran els meus elegits,
els meus servents hi habitaran.
10 La plana de Saron
serà una cleda d'ovelles,
la vall d'Acor
serà un clos per a les vaques:
els qui em cerquen
en rebran el benefici.
11 »Però als qui m'heu abandonat
a mi, el Senyor,
i heu oblidat la meva muntanya santa,
als qui pareu taula a Gad,
déu de la sort,
i vesseu libacions en honor de Mení,
déu del destí,
12 jo us destino a morir per l'espasa:
tots haureu d'agenollar-vos
i us degollaran.
Quan jo us cridava, no em responíeu;
quan us parlava, no m'escoltàveu.
Fèieu allò que em disgusta,
preferíeu el que em desplau.
13 Ara, doncs, jo, el Senyor, Déu sobirà,
us faig saber això:
Els meus servents menjaran,
i vosaltres passareu fam;
els meus servents podran beure,
i vosaltres passareu set;
els meus servents viuran feliços,
i vosaltres estareu avergonyits;
14 els meus servents cridaran de goig
amb l'alegria al fons del cor,
i vosaltres cridareu de dolor,
xisclareu destrossats.
15 Els meus elegits
pronunciaran el vostre nom,
però tan sols quan maleeixin dient:
"Que el Senyor, Déu sobirà,
et faci morir com a tal i tal d'ells!"
En canvi, a favor dels meus servents,
serà invocat un altre nom:
16 arreu de la terra,
el qui vulgui ser beneït,
ho serà pel nom
del "Déu veritable",
i el qui juri,
també ho farà per aquest nom.»
Un cel nou i una terra nova
«Tothom oblidarà
els desastres del passat,
els meus ulls no els tornaran a veure.
17 Crearé un cel nou i una terra nova.
Ningú no es recordarà del passat,
no hi pensarà mai més.
18 Alegreu-vos,
exulteu amb una joia eterna
pel que jo crearé:
crearé una Jerusalem joiosa,
el seu poble desbordarà d'alegria.
19 Jo mateix exultaré per Jerusalem
i m'alegraré pel meu poble.
No s'hi sentirà mai més cap plor
ni cap crit de dolor.
20 Ja no hi haurà nadons
que visquin pocs dies,
ni adults que no arribin
a una llarga vellesa.
Morirà jove qui mori a cent anys,
i tindran per maleït
el qui no hi arribi.
21 Construiran cases i les habitaran,
plantaran vinyes
i en menjaran els fruits.
22 No edificaran
perquè un altre hi habiti,
ni plantaran perquè un altre mengi.
El meu poble viurà tant
com els arbres que haurà plantat;
els meus elegits veuran com envelleix
l'obra de les seves mans.
23 No treballaran en va,
no infantaran
per veure morir els fills.
Són un llinatge
que jo, el Senyor, beneeixo:
viuran plegats
amb els seus descendents.
24 Abans que m'invoquin,
ja els respondré,
i encara pregaran
que ja els hauré escoltat.
25 Llops i anyells
pasturaran ben avinguts,
el lleó menjarà palla com el bou,
i les serps s'alimentaran de pols.
Ningú no farà mal ni destrosses
en tota la meva muntanya santa.
Ho dic jo, el Senyor.»
El culte veritable
66
Això diu el Senyor:
«El cel és el meu tron,
i la terra, l'escambell dels meus peus.
Quina casa em podríeu edificar?
A quin lloc podria residir?
Tot ho ha fet la meva mà,
i per això tot existeix.
Ho dic jo, el Senyor.
Jo poso els meus ulls
en el desvalgut i afligit,
que s'afanya a complir
la meva paraula.
Hi ha qui em sacrifica toros
però també éssers humans,
m'immola bocs
i també em desnuca gossos,
em presenta ofrenes legítimes
i també sang de porc,
em crema encens
però beneeix qualsevol déu.
Han preferit aquests camins,
perquè es complauen
en ritus detestables.
Doncs jo prefereixo burlar-me d'ells
i enviar-los allò que els espanta.
Quan jo els cridava,
cap d'ells no responia;
quan els parlava, no m'escoltaven.
Feien allò que em disgusta,
preferien el que em desplau.»
La vinguda final del Senyor
Escolteu, vosaltres,
la paraula del Senyor,
els qui us afanyeu a complir-la.
Els germans vostres que us detesten
i us exclouen
per causa del Senyor, diuen:
«Que el Senyor mostri la seva glòria
i us puguem veure feliços!»
Però tots ells quedaran confosos.
Una veu arriba de la ciutat,
un clam ve del temple:
és la veu del Senyor que dóna
als seus enemics
la paga que es mereixen.
Jerusalem ha infantat
abans de tenir els dolors del part.
Abans de venir-li les fiblades,
ja ha posat al món un fill.
Qui ha sentit a dir una cosa així?
Qui ha vist mai res de semblant?
Podria néixer un país en un sol dia?
Qui podrà infantar d'un sol cop
tot un poble?
Però Sió ha infantat els seus fills,
quan tot just començava
a sentir els dolors.
Diu el Senyor, el teu Déu:
«Si sóc jo qui obre el pas a l'infant,
haig d'impedir que neixi?
Sóc jo qui el faig néixer:
no el privaré pas de veure la llum.»
10 Alegreu-vos amb Jerusalem,
feu festa amb ella
tots els qui l'estimeu!
Alegreu-vos del seu goig
tots els qui portàveu dol per ella!
11 Xuclareu i us saciareu
del seu pit que consola,
sereu alletats amb les delícies
del seu ric aliment.
12 Perquè això diu el Senyor:
«Jo decantaré cap a ella, com un riu,
la pau i el benestar,
la riquesa de les nacions,
com un torrent desbordant.
Vosaltres en xuclareu les delícies.
Sereu portats al braç
i amanyagats sobre els genolls.
13 Com una mare consola el seu fill,
jo també us consolaré:
a Jerusalem sereu consolats.
14 Quan ho veureu,
el vostre cor bategarà de goig
i reviuran com l'herba
els vostres ossos.
La mà del Senyor es farà conèixer
als seus servents,
però els seus enemics
tastaran la seva indignació.»
15 El Senyor vindrà armat de foc,
els seus carros seran com l'huracà.
Abocarà el braser del seu furor,
les flames i el foc
de la seva condemna.
16 El Senyor jutjarà tots els mortals
armat amb l'espasa i amb foc.
Seran moltes les seves víctimes.
17 Els qui es consagren i purifiquen
per entrar als jardins sagrats
i van al darrere
d'aquell qui hi ha al mig,
els qui mengen carn de porc,
de rates i d'altres animals
detestables,
aquests moriran tots alhora.
Així ho ha dit el Senyor.
Tothom adorarà el Senyor
18 «Quant a mi, el Senyor, tinc ben presents les obres dels homes i els seus pensaments. Ha arribat el temps de reunir totes les nacions i totes les llengües. Tots vindran i contemplaran la meva glòria. 19 Alçaré enmig d'ells un estendard, i als qui sobrevisquin els enviaré als pobles de Tarsis, Pul, Lud —terra famosa pels seus arquers—, Tubal, Javan i a les illes més llunyanes, que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist la meva glòria. Ells l'anunciaran a tots aquests pobles. 20 Llavors, de totes les nacions em presentaran, com una ofrena, tots els vostres germans que hi vivien. Els portaran dalt de cavalls, en carruatges o en lliteres, muntats en mules o en dromedaris, fins a la meva muntanya santa de Jerusalem. Ho dic jo, el Senyor. Serà la seva ofrena, i jo l'acceptaré com accepto l'ofrena que els israelites porten al meu temple en vasos purificats. 21 I fins i tot d'entre ells jo escolliré sacerdots i levites. Ho dic jo, el Senyor.
22 »La vostra descendència i el vostre nom persistiran davant meu com el cel nou i la terra nova que jo creo. Ho dic jo, el Senyor.
23 »Cada festa de lluna nova
i cada dissabte,
tothom vindrà a adorar-me.
Ho dic jo, el Senyor.
24 Quan surtin del temple,
veuran els cadàvers
dels qui es van revoltar contra mi.
El cuc que els devora no morirà
ni s'apagarà el foc que els crema.
Serà un espectacle repugnant
als ulls dels mortals.»
13
a 13.1-22 Los caps. 13--23 contienen principalmente mensajes contra las naciones extranjeras (cf. también Jer 46--51; Ez 25--32; Am 1--2). Estos mensajes no son expresión de fanatismo nacionalista, sino de una verdadera fe profética que reconoce la soberanía de Dios sobre todo gobierno humano (cf. Is 10.5-19). Is 13.1--14.23 tiene como tema a Babilonia, el imperio que reemplazó a Asiria como potencia mundial después de la destrucción de Nínive, su capital, en el 612 a.C. (cf. también Is 47.1-15). Para entender correctamente estos dos caps., se requiere algún conocimiento de las circunstancias históricas de ese período posterior.
b 13.1 Respecto de este nuevo encabezamiento, véase Is 2.1 n.
c 13.3 El mismo Dios ha consagrado a los valientes para que lleven a cabo el ataque contra Babilonia; probablemente se trata de los soldados medos (v. 17).
d 13.6 El día del Señor tiene aquí carácter universal y es una amenaza contra los enemigos del pueblo de Israel (véase Is 2.11 n.; cf. Ez 30.2-3; Jl 1.15; Sof 1.14-18; Mal 3.2; Ap 6.17).
10 e 13.10 Este v. se cita en otros pasajes que tratan del día de Jehová y ha influido en el lenguaje relativo a ese tema. Cf. Ez 32.7; Mt 24.29; Mc 13.24-25; Lc 21.25; Ap 6.12-13; 8.12.
12 f 13.12 Ofir: lugar famoso por su oro y otros productos; su ubicación es incierta; posiblemente estaba situado en la costa oriental de África.
14 g 13.14 Cf. Jer 50.16.
17 h 13.17 Los medos: habitantes de una nación al nordeste de Babilonia; fue incorporada al imperio persa en el 550 a.C. (véase Índice de mapas ).
19 i 13.19 Sodoma y Gomorra: cf. Gn 19.24.
22 k 13.22 Palacios: texto probable; heb. las viudas de él.
14
a 14.1-2 Con respecto al regreso de los desterrados, cf. Is 11.11-16. Estos dos v. forman parte de la transición entre la condenación de Babilonia en el cap. anterior y el poema contra el rey de Babilonia, iniciado en el v. 4.
b 14.1 Cf. Dt 14.2.
c 14.1 Los extranjeros: los no judíos que irán a adorar al Dios de Israel (cf. Is 2.2-3; 56.6-8; Zac 8.20-22; Hch 2.8-12; 6.5.)
e 14.3-23 Los v. 3-4 introducen el poema de los v. 4-21, indicando que se trata del rey de Babilonia; lo reafirman los v. 22-23, que sirven de conclusión.
f 14.3 El lenguaje que describe la situación de los israelitas exiliados en Babilonia es semejante al que se utiliza para describir la esclavitud de Israel en Egipto (cf. Ex 1.13-14).
g 14.4 Codiciosa: otra posible traducción según un antiguo ms. y varias versiones antiguas: su violencia. El heb. de otros ms., tomado del arameo, dice la (ciudad) que exige oro.
h 14.8 Alusión al hecho de que los reyes explotaban excesivamente los bosques para construir edificios.
i 14.9 Véase Reino de la muerte en la Concordancia temática; cf. Ez 32.17-32.
j 14.9 Hizo levantar: en homenaje burlón, como se ve en el saludo irónico de los v. 10-11.
12 k 14.12 Ap 8.10; 9.1 contienen un eco de esta frase.
l 14.12-15 Aquí se compara al rey de Babilonia con el lucero, hijo de la mañana, astro que los cananeos tenían por un dios que había querido ponerse a la cabeza de los demás dioses (v. 13). Ese dios, según creían los cananeos, habitaba en un monte ubicado en un lejano punto en el norte. Con esta imagen, el autor ridiculiza el orgullo y la arrogancia del rey de Babilonia, insinuando que también él será derribado como aquel dios pagano. Cf. el pasaje sobre la caída del rey de Tiro en Ez 28.11-19.
15 m 14.13-15 El NT aplica esta idea a Capernaúm (cf. Mt 11.23; Lc 10.15).
17 n 14.17 La política de Babilonia, como la de Asiria, consistía en quebrantar el espíritu de los pueblos sojuzgados deportando los prisioneros de guerra a regiones lejanas.
19 ñ 14.19 Vástago: otra posible traducción: basura (o carroña ): texto probable. El heb. usa vástago o (retoño) quizá en contraste irónico con Is 11.1.
23 o 14.22-23 Afirmación concluyente de Jehová con respecto a Babilonia; véase v. 3-23 n.
24 p 14.24-27 La situación histórica coincide con la de Is 10.5-34: Asiria tendrá que ceder ante la decisión de Dios (cf. el libro de Nahúm y Sof 2.13-15).
r 14.28 El año... Acaz: alrededor del 716 a.C. (2 R 16.20; 2 Cr 28.27).
29 s 14.29 La vara que se ha quebrado es un rey de Asiria, probablemente Sargón II (721-705 a.C.). Cf. Is 10.5. Los filisteos pensaban que la muerte de ese monarca había puesto fin a la invasión; pero el profeta les advierte que esa alegría no iba a ser duradera.
t 14.29 Culebra... víbora... serpiente voladora: Estas imágenes parecen aludir a la continua amenaza de Asiria, de donde vendrían otras invasiones.
30 u 14.30 Los primogénitos... apacentados: según un ms. antiguo y la versión latina: Los pobres tendrán en mis campos pasto para sus rebaños.
31 v 14.31 Las cinco ciudades filisteas, cerca de la costa sur de Palestina, eran Ascalón, Asdod, Ecrón, Gaza y Gat (véanse Jos 11.22 nota n; 13.3 nota c e Índice de mapas ).
32 w 14.32 Sión: Véase Sal 2.6 n.
15
a 15.1-9 Los caps. 15 y 16 tienen notables semejanzas con Jer 48; cf. también Is 25.10-12; Ez 25.8-11; Am 2.1-3; Sof 2.8-11. Generalmente se supone que la nación enemiga de Moab era Asiria, pero es posible que el texto se refiera a la invasión de algunas tribus árabes alrededor del 650 a.C. Por aquel tiempo, Moab, al oriente del Mar Muerto (véase Índice de mapas ), dejó de ser nación independiente. Los lugares aquí mencionados se encontraban en aquella región, pero no es posible precisar la ubicación de todos ellos.
b 15.1 Kir: ciudad importante de Moab, situada a unos 18 km. al oriente del Mar Muerto, llamada Kir-hareset en Is 16.7,11 (véase Índice de mapas ).
c 15.2 Bayit y a Dibón: texto probable; otra posible traducción: gente de Dibón.
d 15.2 Señales de humillación; cf. Is 7.20.
e 15.3 Ropas ásperas: señal de luto y dolor. Véase Jl 1.13 nota k.
f 15.3 Deshechos en llanto: cf. Jer 48.38.
16
a 16.1-13 Véase Is 15.1-9 n.
b 16.1 Enviad cordero al señor de la tierra: texto probable; otra posible traducción: los jefes del país envían corderos. En el pasado, el rey de Moab había enviado corderos a Israel como tributo (2 R 3.4).
c 16.1 Sela: ciudad edomita donde se refugiaron los moabitas que escaparon de la destrucción de su país (Is 15.5-9). Desde allí enviaban mensajes a Judá suplicando asilo (v. 3-4).
d 16.4-5 Esta estrofa prevé un tiempo en que un sucesor del rey David reinará sobre Judá y Moab (cf. Is 9.7).
e 16.7 Por las tortas de uvas: texto probable; otra posible traducción: por los hombres de Kir-hareset: Véase Is 15.1 n.
10 f 16.10 He hecho... grito del lagarero: según una versión antigua: Los gritos se acabaron.
12 g 16.12 Cf. Jer 48.7,13. Los moabitas rendían culto al dios Quemos.
17
a 17.1-3 Esta profecía se refiere a la alianza de Siria e Israel contra Judá (véase Is 7.1--8.4 con las notas correspondientes; cf. Jer 49.23-27; Am 1.3-5; Zac 9.1).
b 17.1 Damasco, la capital de Siria, fue conquistada por Asiria en el 732 a.C.
c 17.2 Las ciudades... desamparadas: según versiones antiguas: quedará abandonada para siempre.
d 17.4-14 Los v. 4-6 continúan la profecía de los v. 1-3. La derrota de Israel sucedió en el 722 a.C., cuando Samaria, su capital, fue conquistada por Asiria. Los v. 7-11 condenan la idolatría y los v. 12-14 aluden a una invasión enemiga, posiblemente la desencadenada por Asiria (cf. v. 12-14).
e 17.5 El segador: texto probable; heb. la cosecha. El valle de Refaim: probablemente el llano situado al sudoeste de Jerusalén.
f 17.8 Asera: la diosa cananea de la fertilidad (cf. 1 R 15.13).
g 17.9 En los renuevos y en las ramas: según una versión antigua: Las ciudades de los heveos y de los amorreos. Estos pueblos se contaban entre los primitivos habitantes de Canaán, antes de la llegada de los israelitas (Dt 7.1).
10 h 17.10 Véase Is 1.29 n.
12 i 17.12-14 Esta invasión se presenta como una tormenta; quizá se trata de la invasión asiria en el 701 a.C. (cf. Is 36.1-21).
18
a 18.1-7 Los caps. 18--20 se refieren a las relaciones de Judá con Egipto. El motivo de esta intervención profética parece haber sido la llegada a Jerusalén de unos emisarios de Etiopía, cuya vigesimoquinta dinastía gobernó en Egipto aproximadamente entre el 714 y el 687 a.C., coincidiendo en parte con el reinado de Ezequías sobre Judá. Los enviados propiciaban una alianza entre Judá y Egipto, en contra de Asiria. El profeta les dirige algunas palabras elogiosas y los manda de regreso a su país (v. 2).
b 18.1 Tierra del zumbido de alas: otra posible traducción: país donde resuena un zumbido de insectos. Posible alusión a los mosquitos y otros insectos comunes en la región del Nilo. Otros prefieren traducir esta expresión por país de barcos alados, en referencia a las embarcaciones de dos velas que navegaban por el río.
c 18.1 Etiopía: región al sur de Egipto (Is 11.11 nota n ), que se extendía más allá (es decir, más al sur) del río Nilo y sus afluentes. Véase Gn 10.6 nota g e Índice de mapas.
d 18.2 Mensajeros: Véase Is 18.1-7 n. El mar: término que también se usa para el río Nilo en el heb. de Is 19.5; Nah 3.8. El Nilo, única vía de comunicación y transporte de mercancías por el interior de Egipto, abría el acceso a regiones situadas al sur del país.
e 18.2 Naves de junco: embarcaciones hechas de cañas de papiro y calafateadas con betún.
f 18.2 Id: es decir, de regreso a su país. De elevada estatura y piel brillante: Entre los habitantes de Etiopía había (y todavía hay) muchos de piel lisa y estatura extraordinaria; eran famosos por su hermosura y por su fuerza para el combate.
g 18.3-6 El profeta anuncia la batalla (v. 3) y la describe en lenguaje figurado: ante la tranquila mirada de Dios (v. 4), todo será destruido y los cadáveres servirán de alimento a las aves de los montes (v. 5-6). Los asirios dominaban toda Palestina y eran también una amenaza para Egipto; el texto parece aludir a la derrota de Asiria, aunque algunos lo refieren a la de los etíopes en Egipto.
h 18.7 Esta sección repite algunas expresiones del v. 2 y anuncia que los etíopes se convertirían a Jehová. Cf. Sof 3.10.
19
a 19.1-25 Cf. Jer 46.2-26; Ez 29--32. Es difícil reconstruir las circunstancias históricas de esta profecía. Podría tratarse de sucesos ocurridos durante el reinado de Ezequías, quizá cuando la vigesimoquinta dinastía etíope (véase Is 18.1-7 n.) se apoderó de Egipto en el 714 a.C., o bien un poco más tarde, tal vez en el contexto de una invasión asiria hacia el 711 a.C. (véase Is 20.1-6 n.). En todo caso, Egipto tendrá que sufrir a causa de las luchas internas (v. 2-4), los desastres económicos (v. 5-10) y los funcionarios incompetentes (v. 11-15).
b 19.4 Un amo duro: posiblemente un personaje asirio, o alguno de los contendientes egipcios del v. 2.
c 19.5-10 Toda la economía de Egipto dependía del riego y la fertilización de sus tierras gracias al desbordamiento anual del Nilo. Véase Dt 11.10 nota f.
d 19.9 Los que tejen: texto probable; heb. cardadoras y tejedores.
11 e 19.11 Zoán: ciudad situada en el delta del Nilo, que en un tiempo fue capital de Egipto; más tarde recibió el nombre de Tanis.
f 19.11 Faraón: título del rey de Egipto (véase Ex 1.11 nota k ). El país tenía fama por sus sabios (1 R 4.30), pero ninguno de ellos era capaz de discernir lo que Dios quería de su nación.
13 g 19.13 Menfis: una de las ciudades principales de Egipto, y su capital durante algún tiempo. Véase Índice de mapas.
16 h 19.16-25 Estos v. contienen cinco anuncios proféticos relativos a Egipto, que quizá provienen de una fecha distinta de la anterior (véase 19.1-25 n.). Cada uno de estos anuncios comienza con la expresión en aquel tiempo o en aquel día (v. 16,18,19,23,24), utilizada frecuentemente para aludir al día de Jehová (véase Is 13.6 n.; Jl 1.15; Am 5.18-20; Sof 1.14-18).
18 i 19.18 Cinco: probablemente un número redondo que significa unas cuantas. Algunas comunidades judías se establecieron en Egipto a partir del siglo VI a.C.
j 19.18 Ciudad de Herez: de identificación incierta; algunos sugieren Heliópolis (Jer 43.13). Ciudad del Sol , según un ms. heb.; otros ms. dicen Ciudad de Destrucción, con un probable juego de palabras basado en la semejanza de los dos vocablos en heb.
24 k 19.24 Cf. Gn 12.3.
20
a 20.1-6 Según inscripciones dejadas por Sargón II, rey de Asiria, entre los años 714 y 711 a.C., Egipto conspiró con algunos pueblos de Palestina para oponerse a la dominación asiria. La ciudad filistea de Asdod, centro de la rebelión, fue derrotada por Sargón en el 711 a.C., sin que Egipto acudiera en su ayuda. La acción simbólica de Isaías (v. 2) probablemente hizo que Ezequías, rey de Judá, desistiera de mezclarse en ese conflicto.
b 20.2 En aquel tiempo: evidentemente, unos tres años antes (v. 3). Con frecuencia, los profetas daban más fuerza a su mensaje realizando acciones simbólicas. Véase Jer 13.1-11 n., y cf. Ez 4.1--5.17.
c 20.2 Desnudo: Probablemente estaba vestido con un taparrabo, como el que solían llevar los prisioneros de guerra.
21
a 21.1-10 Generalmente se relaciona esta sección con la destrucción de la ciudad de Babilonia en el 539 a.C. por las tropas de Ciro, rey de Persia; pero algunos intérpretes consideran que se trata de una conquista anterior, realizada por Senaquerib, rey de Asiria, en el 689 a.C.
b 21.1 Desierto del mar. Por mar parece entenderse aquí el actual Golfo Pérsico. Babilonia se menciona explícitamente en el v. 9.
c 21.2 El profeta llama a Elam y a Media, países situados en lo que hoy es Irán, a participar en el ataque. Véase Índice de mapas.
d 21.8 Un león: según un antiguo ms. y una versión antigua: El que vigilaba.
11 f 21.11 Duma: según la versión griega (LXX): Edom. Véase Is 11.14 n.
12 g 21.12 Después de un período de paz (la mañana) habrá otro de guerra (la noche) ; cf. Is 9.1-2; Am 5.18.
h 21.12 El profeta parece indicar que aún no hay una revelación clara acerca del resultado.
13 i 21.13-17 Se refiere a las tribus del desierto de Arabia; se desconoce la ocasión de la profecía.
j 21.13 Dedán: nombre de un lugar y de una tribu nómada y comerciante del norte de Arabia (cf. Jer 49.8; Ez 25.13).
14 k 21.14 Tema: lugar en el norte de Arabia, centro importante de las rutas de caravanas.
16 l 21.16 Cedar: región en el nordeste de Arabia; posiblemente sus valientes (v. 17) sean los que habían atacado a Dedán y Tema.
22
a 22.1-14 Algunos sugieren el 711 a.C. como la fecha de este mensaje; en dicho año, Sargón II, de Asiria, invadió Palestina, aunque no atacó Jerusalén (véase Is 20.1-6 n.). Es más probable que la ocasión del prematuro regocijo (v. 1-2) se diera en el 701 a.C., cuando el rey Ezequías pagó tributo a Senaquerib y el ejército asirio dejó de sitiar Jerusalén (2 R 18.13-16; 19.35-36). Jerusalén hizo entonces preparativos militares, pero sin poner su fe en Dios.
b 22.1 Valle de la visión: frase oscura; posiblemente se refiera al valle de Hinom, al sudoeste de Jerusalén.
c 22.3 Todos los que en ti se hallaron: según una versión antigua: tus hombres más valientes. Unas inscripciones de Senaquerib atestiguan que algunos soldados de Ezequías desertaron durante el sitio de Jerusalén; quizá el profeta se refiere a esta circunstancia.
d 22.6 Acción de los aliados de Asiria en el sitio de Jerusalén. Elam: Véase Is 11.11 nota n y 21.2 n. Kir: lugar de ubicación desconocida (no es el de Is 15.1; 16.7).
e 22.8 Casa de armas del bosque: edificio construido por el rey Salomón (1 R 7.2-5; 10.16-17) y usado como arsenal.
10 f 22.9-10 La ciudad de David: la parte fortificada del sudeste de Jerusalén (2 S 5.7).
11 g 22.9-11 Los preparativos para abastecer de agua a la ciudad con el fin de resistir el asedio se refieren, probablemente, al canal de Siloé, construido por Ezequías (véase 2 R 20.20 n.).
h 22.8-11 La preparación militar no vale nada si no va acompañada de la fe en Dios; los de Jerusalén se fijaron en sus armas, en la fortificación de la ciudad y en el abastecimiento de agua, pero no se fijaron en Dios, el que hizo todo aquello. Véase Is 7.8-9 nota k.
13 i 22.13 Citado en 1 Co 15.32.
15 j 22.15-25 A veces, los profetas dirigen su mensaje de condenación a algún individuo (Jer 20.1-6; 28.12-17; Am 7.16-17). La falta cometida por Sebna no se especifica, pero es posible que en su función de mayordomo (v. 15; cf. 2 R 18.18) aconsejara a Ezequías una alianza con Egipto, en contra de los consejos de Isaías (cf. Is 30.2-5; 31.1-3).
16 k 22.16 Los ricos se hacían excavar sepulcros en la roca, para no ser enterrados en el lugar común de los pobres (cf. Jer 26.23).
17 l 22.17 El sentido del heb. es dudoso. Otra posible traducción del v. 17: El Señor te va a sacudir, como se sacude una prenda para quitarle los piojos.
20 m 22.20 Mi siervo: título honorífico, reservado a los fieles servidores del Señor, como Abraham (Gn 26.24), Moisés (Nm 12.7; Jos 1.1), David (2 S 3.18; 7.5) y el mismo Isaías (20.3); también se usa para referirse a aquellos quienes Dios, como Señor de la historia, ha designado para el cumplimiento de una misión particular (Jer 27.6; 43.10). Cf. Is 42.1.
n 22.20 Cuando llegó la crisis del año 701 a.C., Eliaquim ya había reemplazado a Sebna, aunque este continuaba en un puesto inferior (Is 36.3; 37.2).
22 ñ 22.22 Palabras recogidas en Ap 3.7; cf. Mt 16.19. La persona que estaba en posesión de la llave del palacio podía decidir quiénes tenían acceso al rey.
24 o 22.24-25 La honra: o lo valioso. La palabra hebrea tiene ambos significados, y también el de pesado. Con este último sentido se encuentra en el v. 23, en un juego de palabras difícil de traducir. Según algunos comentaristas, los v. 24-25 sugieren que Eliaquim, aprovechándose de su situación, comenzó a beneficiar con cargos y privilegios a sus parientes y amigos. Pero ese favoritismo provocaría su caída, como cae de la pared un clavo cargado con un peso mayor del que puede soportar. En tal caso, los v. 24-25 habrían sido escritos en fecha posterior a la de los v. 22-23.
25 p 22.25 Probable alusión a los funcionarios corruptos, que hundirán a la nación en el caos. Por eso la administración de Eliaquim será, al final, tan desastrosa como la de Sebna (véase Is 22.15-25 n.).
23
a 23.1-8 Cf. Ez 26--28; Jl 3.4-8; Am 1.9-10; Zac 9.1-4; cf. también Mt 11.21-22; Lc 10.13-14. Tiro y Sidón eran importantes puertos de Fenicia, en la costa norte de Palestina (véase Índice de mapas ). Los fenicios habían establecido colonias en la isla de Chipre, situada al noroeste de Tiro (v. 1), y durante siglos habían comerciado con el trigo de Egipto (v. 3), transportándolo a distintos destinos, incluso a España, en el extremo occidental del Mediterráneo.
b 23.1 Tarsis: Véase Sal 48.7 n.
c 23.1 Casa: otra posible traducción: puerto.
d 23.4 Porque el mar... habló: otra posible traducción: pues tendrás que decir; es decir, que el mar, visto como la madre de los marineros, desconocerá a los fenicios, por más que fueran gente de mar.
e 23.6 Tarsis: considerado entonces como el lugar más lejano del mundo (v. 1).
f 23.7 Sobre la importancia del comercio y la influencia de Tiro, cf. Ez 27.1-25.
10 g 23.10 Cual río de tu tierra: referencia al río Nilo. Otra traducción, basada en un ms. antiguo y la versión griega (LXX), es: Cultiva la tierra.
13 h 23.13 El heb. de este v. es oscuro; se da una traducción probable. Los caldeos: esto es, los babilonios, que infligieron a Tiro una gran derrota (cf. Ez 26.7-14).
15 i 23.15 Setenta años: número redondo, que indica un largo período de tiempo (Sal 90.10). Cf. la profecía de Jeremías sobre la duración del exilio en Babilonia (Jer 25.11-12).
16 j 23.16 El profeta se dirige a la ciudad de Tiro como si fuera una ramera olvidada que ha perdido los encantos de su juventud, y la invita irónicamente a que trate de recuperar su antiguo poderío comercial. Cf. Is 1.7, donde el mensaje profético también se comunica en forma de canción.
18 k 23.17-18 A pesar de su mensaje de condenación, el profeta prevé un tiempo en que Dios permitirá a Tiro restaurar su antiguo comercio, solo que entonces sus ganancias estarán consagradas a Jehová.
24
a 24.1-23 Los caps. 24--27 han sido considerados por algunos comentaristas como «el apocalipsis de Isaías», por sus semejanzas con el género de literatura llamado «apocalíptico» (véase Introducción al Apocalipsis ). Este pasaje incluye alusiones a un banquete en los días últimos, al castigo de los poderes celestiales y a la resurrección de los muertos. El cap. 24 trata del juicio sobre el mundo entero (v. 1-6; cf. v. 13) y la cesación de toda alegría (v. 7-13), excepto la de los sobrevivientes (v. 14-16a). Luego vuelve al tema del juicio: hasta los poderes celestiales tendrán que dar cuenta al Señor victorioso (v. 16b-23).
b 24.1 Trastorna: (la tierra) con terremotos (cf. v. 18-20).
c 24.2 Cf. Os 4.9. El juicio divino alcanzará no solo a los sacerdotes, sino a toda la humanidad.
d 24.5 El pacto eterno: Podría referirse al pacto hecho con Noé (Gn 9.1-17), o bien al del Sinaí (Ex 20; 24).
e 24.6 Cf. Gn 3.17-19.
10 f 24.10 Quebrantada está la ciudad: No se dice de qué ciudad se trata.
16 g 24.16 Al justo: probablemente se trata de Israel ya restaurado, aunque algunos traducen con mayúscula, al Justo, refiriendo la palabra a Dios.
18 h 24.18 De lo alto se abrirán ventanas: probable alusión al diluvio en tiempos de Noé (Gn 7.11; 8.2).
21 j 24.21 Ejército de los cielos: es decir, los astros, a los que rendían culto las naciones paganas (cf. Jer 19.13; Sof 1.5 y véase Dn 8.10 nota k ).
23 k 24.23 El monte Sión: Véase Sal 2.6 n.
25
a 25.1-12 El cap. 25 incluye varios temas: Los v. 1-5 son un himno de gratitud a Dios por la derrota de los enemigos y por su ayuda a los necesitados; los v. 6-9 reanudan el tema de Is 24.21-23 y anuncian un banquete en los últimos días; los v. 10-12 se refieren al castigo de Moab, considerado, quizá, como figura de todos los enemigos de Jehová.
b 25.1-5 Cf. Sal 145.
c 25.4 Contra el muro: texto probable; otra posible traducción: de invierno.
d 25.6 Alusión al tema del banquete mesiánico, frecuente en el NT (véase Mt 8.11 nota i ).
e 25.8 Cf. 1 Co 15.26,54.
26
a 26.1-21 Los v. 1-19 son un salmo, compuesto, probablemente, de dos o más himnos distintos. En los v. 1-6 se reconoce que el triunfo de Judá debe atribuirse a Dios. Los v. 7-19 son una oración de confianza en Dios y de petición de ayuda frente a los hombres y frente a los enemigos (cf. Sal 44; 60; 74). Los v. 20-21 son la respuesta a la plegaria del pueblo, al que se le aconseja que espere la victoria de Jehová.
b 26.2 Abrid las puertas: las de la ciudad; cf. Sal 24.7-10; 118.19-20.
11 d 26.11 Cf. Heb 10.27.
12 e 26.12 Porque... nuestras obras: otra posible traducción: tú, en verdad, nos tratas conforme a nuestras obras.
14 f 26.14 Nótese el contraste con el v. 19.
16 g 26.16 Jehová... los castigaste: Otra posible traducción: Jehová, en la angustia causada por tu castigo murmuramos una oración.
19 h 26.19 Algunos intérpretes ven en este pasaje la más antigua alusión a la resurrección de los muertos, referida específicamente a los justos (cf. Dn 12.2, que también habla de la resurrección de los malos). Sin embargo, algunos comentaristas opinan que aquí se trata, en sentido figurado, de la restauración de la nación de Israel, como en Ez 37.
21 i 26.20-21 Véase Is 26.1-21 n. Antes que Dios pueda bendecir a su pueblo, tendrán que recibir su castigo los malvados, ya que la sangre de los asesinados clama desde la tierra (cf. Gn 4.10).
27
a 27.1-13 Este pasaje trata varios temas, sin clara conexión entre sí: Las naciones serán juzgadas (v. 1 n.); Israel, la viña de Dios (v. 2-6), tendrá que sufrir (v. 7-11), pero los israelitas desterrados retornarán del cautiverio (v. 12-13).
b 27.1 Las naciones que oprimen a Israel aparecen como monstruos legendarios. Véase Job 3.8 n.; cf. Sal 74.13-14; 104.26.
c 27.4 Los espinos y cardos simbolizan a los enemigos de Israel, a los cuales Dios pisoteará.
d 27.6 Jacob... Israel: nombres sinónimos, que después de la canción revelan la identidad de la viña (cf. Is 5.7).
e 27.7-11 Este pasaje podría indicar que el Señor ya ha castigado suficientemente a Israel por sus pecados (cf. Is 40.2) y que ahora lo bendecirá por haber abandonado toda idolatría (v. 7-9). Sus enemigos, en cambio, no quedarán sin castigo (v. 10-11).
f 27.8 Este v. es poco claro en heb.
g 27.9 Símbolos de Asera: Véase Is 17.8 n.
10 h 27.10 La ciudad fortificada: Se trata de alguna ciudad enemiga de Jerusalén (cf. Is 24.10; 26.5).
12 i 27.12 Los límites ideales del territorio israelita se extendían desde el río Éufrates hasta el río que formaba la frontera con Egipto (Gn 15.18). Véase Índice de mapas.
13 j 27.12-13 El retorno a Jerusalén de los israelitas dispersos (véase Is 11.11-16 n.) se presenta con imágenes de la cosecha (cf. Jl 3.13; Mt 13.39; Ap 14.15-16) y de la convocatoria, al son de la trompeta, a las reuniones solemnes (Nm 10.2-10; Jl 2.15; cf. Mt 24.31; 1 Ts 4.16).
k 27.13 El monte santo: Véase Sal 2.6 n.
28
a 28.1-6 Los caps. 28--33, con pocas excepciones, se refieren a la crisis provocada por Asiria entre los años 705 y 701 a.C. Cuando murió el rey Sargón II (705 a.C.), heredó el trono su hijo Senaquerib. Por aquel tiempo, Ezequías, rey de Judá (Is 1.1), hizo alianza con Egipto, lo que determinó la invasión de Palestina por parte de los asirios. Los distintos mensajes de estos caps. pueden agruparse de acuerdo con los seis «ayes» o anuncios de desastre con los que comienzan: Is 28.1; 29.1,15; 30.1; 31.1; 33.1. La advertencia a Israel, el reino del norte, en los v. 1-6, fue hecha, probablemente, antes de la caída de Samaria (721 a.C.). Aquí sirve de introducción al mensaje dirigido a Judá (v. 7-11).
b 28.1 Efraín: Véase Is 7.2 n.
c 28.2 Uno que es fuerte: es decir, el rey de Asiria.
d 28.5 La corona de gloria, que es Jehová, se contrapone a la corona de flores marchitas de los v. 1 y 4. El resto: Véase Is 4.2-6 n. Este resto fiel contrasta con los borrachos de Israel (v. 1) y de Judá (v. 7-8).
e 28.7--29.16 La siguiente sección incluye varios temas: la amonestación a los borrachos de Judá (28.7-13); la reprensión a Judá por haber buscado la ayuda de Egipto contra Asiria, en lugar de confiar en Jehová (28.14-22); la parábola relativa a los sabios planes de Dios (28.23-29); el anuncio de la angustia de Jerusalén y de su liberación (29.1-8); las declaraciones sobre la ceguera del pueblo (29.13-14) y sobre los que pretenden actuar a espaldas de Jehová (29.15-16).
f 28.7 Los verdaderos profetas tenían frecuentes conflictos con los sacerdotes y los profetas falsos (cf. Jer 26.8-19; Os 4.4-8; Am 7.10-17; Miq 3.5-11).
10 g 28.10 Puede tratarse de una imitación de los balbuceos de los borrachos, que remedaban de ese modo los mensajes proféticos, con el propósito de burlarse del profeta. Algunas versiones solo transliteran los monosílabos del v., que parecen imitar los balbuceos de un niño que está aprendiendo a hablar.
11 h 28.11 O sea, en el lenguaje de los asirios (cf. Jer 5.15), comparado irónicamente (v. 13) con las palabras burlonas (v. 10) usadas contra el profeta.
15 j 28.15 Con ironía se alude en estos términos al pacto hecho con Egipto. Muerte: heb. mot, nombre que también designaba al dios cananeo del reino de los muertos; la frase sugiere que este dios pagano, bajo su nombre egipcio (probablemente Osiris o Set), había sido invocado como testigo de un pacto que solo podía conducir al desastre. Cf. también el v. 18.
16 k 28.16 Este v. se cita en 1 P 2.6. Cf. Is 8.14; Sal 118.22-23; Ro 9.33; 10.11. Con respecto a la confianza o a la fe que conduce a la tranquilidad, cf. Is 7.9; 8.17; 26.4; 30.15.
17 l 28.17 Cordel (o plomada ): pesa colgada de una cuerda, que sirve al constructor para mantener la línea vertical de una pared (cf. Am 7.7).
18 m 28.18 Cf. v. 15.
20 n 28.20 Probablemente se trata de un dicho proverbial: los oyentes no pueden cambiar su situación. Cf. Jer 13.23; 17.1.
21 ñ 28.21 En el monte Perazim , David venció a los filisteos (2 S 5.20; 1 Cr 14.11). En Gabaón, Josué había derrotado anteriormente a unos reyes cananeos (Jos 10.9-12).
o 28.21 Su extraño trabajo: el de luchar contra su pueblo, no a favor de él.
25 p 28.25 Avena (o centeno ): Este grano, lo mismo que la cebada, era menos estimado que el trigo; a veces se sembraba en los bordes de los campos para evitar que la gente, al pasar, arrancara el trigo.
29
a 29.1 Este segundo anuncio de desastre, en los v. 1-14 (véase Is 28.1-6 n.), señala el terrible ataque contra Jerusalén, aunque lleva consigo un mensaje de esperanza (v. 5-8). Ariel: como nombre propio, sirve aquí para designar a Jerusalén. La palabra heb., que también puede significar monte de Dios, aparece en Ez 43.15-16, donde se refiere al altar.
b 29.1 Donde acampó David: alusión a la conquista de Jerusalén, la antigua ciudad jebusea (2 S 5.6-7).
c 29.2 Un Ariel: otra posible traducción: como un brasero del altar, haciendo así un juego de palabras (véase v. 1 nota a ).
d 29.9-12 El profeta alaba sarcásticamente la terquedad demostrada por los que saben leer (v. 11) y por los que no saben (v. 12). Cf. Is 6.9-10.
13 e 29.13 Cf. Mt 15.8-9; Mc 7.6-7.
14 f 29.14 Citado en parte en 1 Co 1.19.
15 g 29.15 El tercer anuncio de desastre (v. 15-16; véase Is 28.1-6 n.) parece referirse a los planes de los dirigentes de Judá para sublevarse contra Asiria con la ayuda de Egipto (cf. Is 30.1-2; 31.1-3). Tales planes habrían de fracasar ante la justicia y santidad de Dios (v. 17-24).
16 h 29.16 En su arrogancia, los dirigentes olvidaban que ante Dios son como barro en manos del alfarero (cf. Is 45.9). Este texto se cita en Ro 9.20-21. Cf. también Is 64.8; Jer 18.1-6.
17 i 29.17-24 Véase v. 15 n.
20 k 29.18-20 Nótese el cambio de situación con respecto a la terquedad descrita en los v. 9-12.
24 l 29.22-24 Cf. Ez 36.22-32.
30
a 30.1-17 Cuarto anuncio de desastre (v. 1-7; véase Is 28.1-6 n.). Cerca del 703 a.C., dos años después de la muerte de Sargón II, de Asiria, el rey Ezequías trató de establecer una alianza con Egipto en contra de Asiria (véanse las ocasiones mencionadas en Is 20.1-6 n.; 29.15 n.; cf. también Is 28.14-22, y las advertencias hechas en Jer 2.18,36-37). Egipto prometió ayuda, pero no dio apoyo efectivo (cf. Is 31.1-3).
b 30.2 Faraón: título del rey de Egipto.
c 30.4 Zoán: Véase Is 19.11 nota e. Hanes: ciudad egipcia, situada al sur de Menfis.
d 30.6 El heb. de esta línea es poco claro.
e 30.7 He dado voces... quietos: Otra posible traducción: Le he puesto por nombre: «El dragón inofensivo». Heb. Rahab: nombre de un monstruo legendario (véase Sal 87.4 nota e ). Egipto era tenido por país poderoso; Isaías, con sarcasmo, lo considera impotente e inútil.
f 30.8 Este v. parece contener una orden dada por Dios a Isaías alrededor de los años 705-701 a.C.: debía poner por escrito sus profecías, para que el pueblo rebelde (v. 9) supiera que había sido amonestado (véase Is 8.16-22 n.). Los caps. 28--31, que tratan de las relaciones de Judá con Egipto, quizá constituyen básicamente este material.
11 g 30.11 El Santo de Israel: Véase Is 1.4 n. La gente se burla de la frase usada por Isaías para hablar de Dios, pero él sigue utilizándola (v. 12,15).
13 h 30.12-13 Cf. el uso similar de esta imagen en Ez 13.10-16.
15 i 30.15 Véase Is 28.16 n.
18 j 30.18-26 La profecía adquiere súbitamente un tono de esperanza.
20 k 30.20 Tus maestros... tus maestros: lo cual alude (con el v. 21) al resurgimiento de los profetas y su mensaje. Algunos manuscritos dicen: El, que es tu maestro, no se esconderá más; con tus propios ojos lo verás.
22 l 30.22 Cf. Is 2.20.
27 m 30.27-33 Esta sección data, probablemente, de una época cercana al 701 a.C., en la época de los acontecimientos narrados en Is 36--37.
30 n 30.27-30 El fuego que consume, y los fenómenos atmosféricos (torbellino, tempestad y granizo) son expresiones usuales en el AT para describir las manifestaciones del Señor (cf. Jue 5.4-5; Sal 18.7-15; Hab 3.3-15).
33 ñ 30.33 Este v. contiene un juego sutil de palabras. En heb., pira de fuego u hoguera es el término Tofet, nombre de un lugar en el valle Hinom, donde durante largo tiempo se sacrificaron niños como ofrenda al dios pagano Moloc (2 R 23.10). Por otra parte, el nombre Moloc viene del heb. melek (= rey ), que en este pasaje debe referirse al rey de Asiria. Este juego de palabras indica que el mismo rey será sacrificado, en vez de recibir tales ofrendas macabras. Véase Lv 18.21 n.
31
a 31.1-9 Quinto anuncio de desastre (Is 28.1-6 n.); vuelve a condenarse la alianza con Egipto (Is 30.1-17 n.), pero en los v. 4-9 hay una nota de esperanza; nótese la sucesión de condenación y esperanza en Is 29.1-8.
b 31.7 Cf. Is 2.20.
c 31.8-9 Cf. la derrota de los asirios, narrada en Is 37.36-38. Su fortaleza: es decir, su rey. (lit. su roca ).
d 31.9 Cuyo fuego... Jerusalén: otra posible traducción: que en Jerusalén tiene una hoguera para castigar a sus enemigos.
32
a 32.1-8 Algunos intérpretes refieren esta sección al reino mesiánico (cf. en Is 9.1-7; 11.1-10); otros, en cambio, la aplican a los gobernantes que habrían de llevar a cabo un gobierno justo. El pasaje (especialmente los v. 5-8) tiene un estilo semejante al de la literatura sapiencial y un enfoque parecido al de Pr 8.15-16; 16.10-15;20.16,28.
b 32.5 Este v. insinúa que en tiempos del profeta se habían trastornado todos los valores morales, en contraposición con lo que habrá de suceder en el futuro.
c 32.9-20 Posiblemente se trata de un mensaje pronunciado durante la fiesta de vendimia (véase Is 5.1-7 n.). Las mujeres son reprendidas por su despreocupación y frivolidad (v. 9-15; cf. Is 3.16--4.1). Después de estos reproches hay un nuevo mensaje de esperanza (v. 15-20).
11 d 32.11 Vestiduras ásperas: signo tradicional de luto y dolor. Véase Is 37.1 n.
15 e 32.15 Is 29.17; cf. Is 44.3-4; Ez 39.29; Jl 2.28-29. El espíritu de lo alto o el poder creador: la palabra heb. puede entenderse en ambos sentidos, según el contexto.
19 f 32.19 Caerá granizo en los montes: otra posible traducción a partir de un ms. heb. y versiones antiguas es aunque el bosque sea talado. Los otros ms. son poco claros.
33
a 33.1-24 Podría tratarse de un texto perteneciente al culto del Templo, recitado en forma dialogada entre varios interlocutores. El sexto anuncio de desastre (Is 28.1-6 n.), hecho en el v. 1, va seguido de una oración de súplica (v. 2-4) y un himno de alabanza (v. 5-6). Luego viene un lamento (v. 7-9), la respuesta de Jehová (v. 10-13) y un diálogo sobre quiénes pueden acercarse a él (v. 14-16). El texto termina con una promesa de salvación (v. 17-24).
b 33.1 Cf. el lenguaje usado en relación con Babilonia (Is 21.2), y el proceder de Dios con Asiria (Is 10.5-12).
c 33.8 Las ciudades: traducción probable; heb. oscuro. Un ms. antiguo dice y se rechazan los testigos.
d 33.9 Sarón: llanura fértil, junto a la costa del Mediterráneo, entre el monte Carmelo al norte y Jope al sur. Basán: rica región al nordeste del Lago de Galilea. Véase Índice de mapas.
11 e 33.11 Soplo de vuestro: según una versión antigua: mi soplo (os consumirá como fuego ).
15 f 33.14-15 Cf. las preguntas y respuestas en Sal 15.2-5; 24.3-5.
17 g 33.17 Cf. Is 32.1. Podría referirse a una visión de Dios, o también a la presencia del Mesías.
18 h 33.18 Del que inspeccionaba las torres: es decir, los que hacían el reconocimiento de las fortificaciones con objeto de reforzarlas (Is 22.10), o espías enemigos que planeaban un ataque.
19 i 33.19 Cf., por contraste, Is 28.11-13.
21 j 33.21 Este v. es poco claro en heb., aunque parece prometer aguas abundantes para la era mesiánica (cf. Ez 47), sin peligros de guerra.
23 k 33.22-23 Con la imagen de una nave mal aparejada, se sugiere que el enemigo tiene grandes planes, pero pocas posibilidades de ejecutarlos.
l 33.22-23 Porque Jehová es... nuestro Rey: Aunque el rey del v. 17 no sea Dios en sentido estricto, no existe conflicto alguno, ya que el rey mesiánico ha de gobernar con autoridad divina.
24 m 33.24 Según el pensamiento hebreo, la iniquidad (el pecado) era la causa de las enfermedades. Véanse Mc 2.5 n. y las Introducciones a Job y Proverbios.
34
a 34.1-17 Cf. otras profecías acerca de Edom en Is 63.1-6; Jer 49.7-22; Ez 25.12-14; 35.1-15; Am 1.11-12; Abd 1-14; Mal 1.2-5. Esta sección y el cap. 35 muestran, respectivamente, dos aspectos de la actividad de Dios en la historia: su juicio sobre las naciones y su acción salvadora. Ya no se trata del peligro de los asirios (que se destaca en los caps. anteriores), sino del tiempo posterior al exilio de Judá en Babilonia. Estos caps. tienen una marcada afinidad con los caps. 40--66, que también se refieren a la liberación de Israel en el exilio. Los v. 1-8 hablan del terrible juicio de Dios y los v. 9-17, de la devastación que sigue.
b 34.1-2 El profeta convoca a las naciones para que oigan la sentencia contra ellas. Las destruirá y las entregará al matadero: como en una guerra santa (cf. Jos 6.17,21; Is 66.15-16). Véase también Jl 3.9.
c 34.4 Cf. Ap 6.13-14; cf. también Mt 24.29; Mc 13.25; Lc 21.26.
d 34.5-8 Cf. Ez 21.8-17, donde la espada de Jehová amenaza a su propio pueblo. Aquí se dirige a Edom, antiguo enemigo de Israel y símbolo, en este contexto, de todas las naciones impías. La imagen de un banquete sacrificial (v. 6) aparece también en Is 25.6; Jer 46.10; Ez 39.17-20; Sof 1.7. Es una figura que caracteriza el juicio de Dios, en contraste con las imágenes del cap. siguiente, referidas a la restauración de Israel.
e 34.6 Bosra: ciudad importante, situada al norte del territorio de Edom; hoy Busiera (véase Índice de mapas ).
f 34.9 Cf. la destrucción de Sodoma y Gomorra con fuego y azufre (Gn 19.24).
10 g 34.10 Cf. Ap 14.11; 19.3.
11 h 34.11 Destrucción y asolamiento: Las mismas palabras hebreas aparecen en Gn 1.2 y Jer 4.23; sugieren la idea de una total devastación.
12 i 34.12 El texto heb. presenta ciertas dificultades; otra posible traducción es: de sus nobles, no habrá ninguno a quien puedan proclamar rey.
14 j 34.14 Cabra: o sátiros, imaginados en forma de cabra. La lechuza también tendrá allí refugio: otra posible traducción: fantasma que espanta de noche: un demonio femenino, que, según se creía, habitaba en lugares desiertos.
15 k 34.9-15 Cf. en Is 13.19-22 el pasaje acerca de Babilonia.
16 l 34.16 El libro de Jehová: tal vez en el sentido de Sal 139.16; Dn 12.1; Mal 3.16 (cf. Is 4.3); otros lo entienden como una alusión a los libros proféticos en general o a ciertos pasajes de ellos.
35
a 35.1-10 En marcado contraste con las escenas de juicio en el cap. anterior, este poema prevé el alegre retorno de Israel después de su deportación a Babilonia en el año 587 a.C.
b 35.2 Estos lugares son regiones fértiles, citadas como símbolo de la fecundidad de todo el país (cf. Is 33.9).
c 35.3 Citado en Heb 12.12.
d 35.5-6 Este pasaje encuentra eco en Mt 11.5; Lc 7.22; cf. también Is 42.7,16; 61.1-2.
e 35.6-7 Aguas serán cavadas en el desierto: Cf. Is 41.18; 43.20; 44.3-4. Para los israelitas, que vivían angustiados por la escasez de agua en su país, la provisión de agua en el desierto significaba bendición de Dios y abundancia de vida. Este pasaje les traería recuerdos del agua dada milagrosamente a Israel durante su paso por el desierto (Ex 17.1-7; Nm 20.2-13; cf. Is 48.21).
g 35.8 Por torpe que sea, no se extraviará: texto probable; heb. oscuro. Otras posibles traducciones: los necios no desviarán a quienes anden por él, o los necios no andarán por él.
10 h 35.10 Is 51.11.
36
a 36.1-22 Los caps. 36--39 forman un apéndice histórico a los caps. 1--35. Son prácticamente idénticos a 2 R 18.13--20.19, con la excepción de Is 38.9-20, que no aparece en 2 R. Además, en Isaías se omite el pasaje que relata cómo el rey Ezequías se rindió ante los asirios y tuvo que pagarles un fuerte tributo (2 R 18.14-16).
b 36.1 El año catorce: es decir, el 701 a.C.
c 36.1 Senaquerib, hijo de Sargón II, de Asiria, fue rey de Asiria entre el 705 y el 681 a.C. Véase 2 R 18.13 notas i y j.
d 36.2 Laquis: ciudad situada a unos 45 km. al sudoeste de Jerusalén (véase Índice de mapas ). Véase también 2 R 18.14 nota k.
e 36.2 Véase 2 R 18.17 n.
f 36.3 Sobre la relación entre Eliaquim y Sebna, véase Is 22.20 nota n.
g 36.6 Ez 29.6-7.
i 36.7 El oficial ( copero mayor , v. 4) alude a las reformas de Ezequías, rey de Judá (2 R 18.4; 2 Cr 29--31).
11 j 36.11 Arameo: Véase 2 R 18.26 n. La lengua de Judá, es decir, el hebreo, era la lengua hablada por la gente común.
16 k 36.16 Coma cada uno de su viña, cada uno de su higuera: expresión corriente para referirse a una vida feliz y sin angustias.
19 l 36.19 Hamat y Arfad: Véase Is 10.9 nota e. Sefarvaim: lugar aún no localizado, conquistado por Asiria. Samaria: antigua capital de Israel (cf. 1 R 16.24).
22 m 36.22 Rasgados sus vestidos, en señal de dolor (cf. Is 37.1).
37
a 37.1 Ropas ásperas: Para expresar el luto, el dolor o el arrepentimiento, los hebreos solían ponerse ropas que causaban molestia, porque estaban hechas con pelo de cabra o con material muy tosco. También esparcían sobre sus cabezas polvo o ceniza.
b 37.4 Resto que aún ha quedado: Véase Is 4.2-6 n.
c 37.7 Un rumor: Probablemente se trataba de noticias sobre disturbios en su propio país (cf. v. 38).
d 37.8-20 Véase 2 R 19.8-20 n.
e 37.9 Tirhaca, rey de Etiopía, pertenecía a la vigesimoquinta dinastía, llamada etíope (Is 18.1-7 n.). Reinó sobre Egipto, como corregente junto a su hermano, alrededor del 690 a.C., y como rey del 685 al 664 a.C.
12 f 37.12 Estos pueblos pertenecían a Mesopotamia.
13 g 37.13 Los asirios ya habían conquistado estos lugares de Siria.
16 h 37.16 Querubines: Véase Gn 3.24 nota n. Los querubines evocaban la majestad divina. Las dos figuras de querubines sobre el Arca del pacto (Ex 25.17-20) eran el trono (morada) visible del Dios invisible.
19 i 37.18-19 Alusión a lo dicho por los asirios en Is 36.18-20.
22 j 37.22-29 Cf. Is 10.5-9, palabras también dirigidas a Asiria en una ocasión anterior.
24 k 37.24 Cedros y cipreses: imágenes poéticas que designan a los reyes derrotados por los asirios.
25 l 37.25 Secaré todos los ríos de Egipto: expresión metafórica referida a la derrota de los egipcios.
27 m 37.27 Cf. Sal 129.6. Antes de sazón se seca: texto probable; otra posible traducción: quemada por el viento del este. Los techos de las casas eran de lodo, de manera que en ellos crecían hierbas que pronto eran quemadas por el sol.
32 n 37.30-32 Un resto: Véase Is 4.2-6 n.
35 ñ 37.35 Cf. la promesa hecha a David en 2 S 7.1-16.
36 o 37.36 Véase 2 R 19.35-36.
38 p 37.38 Senaquerib fue asesinado en el 681 a.C.
q 37.38 La tierra de Ararat: en la actual Armenia, parte de Turquía (véase Índice de mapas ). Esar-hadón: rey de Asiria y Babilonia entre el 681 y el 669 a.C.
38
a 38.1-20 La narración de los v. 1-8 (concluida en los v. 21-22) difiere en algunos detalles del relato paralelo de 2 R 20.1-11. La fecha es un poco posterior al 705 a.C. El salmo de alabanza de los v. 9-20 no aparece en 2 R 20; es un cántico usado posiblemente en el culto del Templo. Cf. Sal 6, que también contiene las súplicas del salmista y termina con un canto de alabanza, porque Dios ha escuchado su plegaria.
b 38.8 El reloj de Acaz: Podría tratarse de gradas dispuestas en tal forma que la sombra de algún objeto, al dar sobre ellas, marcaba la hora. Véase 2 R 20.11 n.
c 38.9 Escrito: véase Is 38.1-20 n.
10 d 38.10 Puertas del seol: Véanse Sal 6.5 n. y la Concordancia temática.
13 e 38.12-13 Traducción probable del v. 13 y del final del v. 12; el heb. es oscuro.
16 f 38.15-16 ¿Qué diré?... viva: traducción probable; heb. oscuro.
17 g 38.17 Te agradó librar: según versiones antiguas; heb. has amado.
21 i 38.21 Cf. 2 R 20.7-8.
39
a 39.1-2 Merodac-baladán: Véase 2 R 20.12 n. Puede ser que esta visita haya tenido por objeto pedir ayuda a Ezequías contra Asiria. La posesión del rico tesoro sugiere una fecha cercana al 703 a.C., año en que Ezequías quitó del templo la plata y el oro (2 R 18.15-16).
b 39.3-4 Isaías debió sospechar que los dos reyes estaban tramando algún complot contra Asiria.
c 39.5-7 Algunos relacionan este anuncio con la prisión de Manasés, hijo de Ezequías, en Babilonia, narrada en 2 Cr 33.10-13; pero es más probable que se refiera a la deportación masiva que tuvo lugar más tarde, bajo Nabucodonosor (2 R 24.10--25.17).
40
a 40.1 Consolad: En este imperativo, que se repite para aumentar su fuerza expresiva, se resume el mensaje que va a ser proclamado en los caps. siguientes (Is 40--55) y cuyos destinatarios inmediatos eran los deportados a Babilonia (cf. Sal 137.1-6). Esta promesa de restauración es la respuesta de Jehová a su pueblo, que en tiempos del exilio se quejaba amargamente de no encontrar ningún consuelo (Lm 1.9,16,21; Ez 37.11).
b 40.2 Hablad al corazón: En el presente contexto, la expresión significa probablemente convencer o persuadir, empleando el lenguaje del amor y la amistad. Cf. Os 2.14.
c 40.2 El nombre de Jerusalén, lo mismo que el de Sión, se emplea aquí y en otros pasajes para designar a todo el pueblo de Judá, especialmente a los exiliados. Cf. Is 40.9; 49.14; 51.16; 52.2,7.
d 40.2 La palabra hebrea traducida por tiempo significa propiamente ejército o servicio militar, pero aquí se refiere más bien a un período de tiempo particularmente duro y lleno de privaciones. Cf. Job 7.1; 14.14.
e 40.2 Doble (castigo): Cf. Jer 16.18; Ap 18.6.
f 40.2 Doble... sus pecados: En esto consiste la novedad del mensaje anunciado en Is 40--55. La mayoría de los mensajes proféticos anteriores al exilio habían proclamado que Israel estaba bajo el juicio de Dios y que debía recibir el justo castigo por sus pecados (cf., p.e., Is 5.1-7; Jer 17.1-4; Os 4.1-3; Am 2.6-16). Aquí, en cambio, se anuncia que la deportación a Babilonia ha sido un castigo más que suficiente y que ahora ha comenzado el tiempo del perdón y la restauración. Cf. Is 43.25; 46.13.
g 40.3 Voz que clama: La palabra de Dios no llega al profeta directamente, sino a través de la voz de unos personajes misteriosos, cuya identidad no se puede determinar con absoluta certeza. Algunos intérpretes piensan que se trata de voces provenientes de ángeles o mensajeros celestiales que han estado presentes en el consejo divino (véase Jer 23.18 n.) y por eso pueden comunicar al profeta el mensaje que debe transmitir en nombre del Señor (cf. 1 R 22.19-23; Job 1.6; 2.1; Is 6.2). Otros consideran que se trata de un recurso literario para destacar la trascendencia de Jehová, última fuente de la que procede este mensaje de salvación. Lo importante es, en todo caso, percibir el movimiento de la palabra de Dios, que va pasando de boca en boca hasta llegar a sus destinatarios (cf. Sal 19.1-4).
h 40.3 Voz... en el desierto: Esta es la puntuación que aparece en la versión griega (LXX), y es así como se cita en el NT. Cf. Mt 3.3; Mc 1.3; Lc 3.4; Jn 1.23.
i 40.5 La gloria de Jehová, en sentido bíblico, es la manifestación luminosa del poder, la grandeza y la santidad de Dios para salvar a su pueblo (cf. Ex 33.18-23; Sal 19.1; Is 6.3; Ez 1.28; 10.4; véase Jn 1.14 nota ñ ). La liberación de los deportados a Babilonia hará que esa gloria divina se manifieste a la vista de todas las naciones. Cf. Is 42.8, y véase Jer 2.11 n.
j 40.3-5 Cf. Lc 3.4-6.
k 40.6 Voz que decía: Véase Is 40.3 nota g.
m 40.7 Cf. Job 14.2.
n 40.7 El viento de Jehová: alusión al viento caluroso que viene del desierto y marchita la vegetación.
o 40.9 Sión: Véase Sal 2.6 n.
p 40.9 Jerusalén debe ser el heraldo o mensajero de Jehová que anuncia la buena noticia a todas las ciudades de Judá.
10 r 40.10 Aquí se describe a Jehová, el Señor, como un guerrero victorioso que rescata a su pueblo de sus enemigos (Is 62.11) y lo trae del exilio. Véase Is 63.1-6 n.
11 s 40.11 Como pastor: Véanse las referencias en Sal 23.1 n.
12 t 40.12-31 Esta sección contiene la respuesta a los israelitas que habían caído en la desesperanza, porque pensaban que su Dios los había abandonado (cf. v. 27). Las ideas predominantes son el poder y la sabiduría de Jehová (cf. v. 14), su incomparable majestad (v. 18) y su inquebrantable decisión de acudir en auxilio de los que confían en él (v. 31).
13 v 40.13 Cf. Ro 11.34; 1 Co 2.16.
15 w 40.15 Véase Is 40.26 n.
16 x 40.16 Alusión a los famosos cedros del Líbano y a la abundante fauna que poblaba sus bosques. Cf. Is 60.13, y véase Jer 22.6 n.
19 y 40.18-19 Cf. Hch 17.29.
22 a 40.22 Sobre este concepto, véanse Is 42.5 nota h ; 48.13 nota j.
26 b 40.26 Creó: heb. bará (véase Gn 1.1 nota a ). La fe en el poder creador de Dios ofrece un sólido punto de apoyo al mensaje de salvación anunciado en Is 40--55. Si Jehová es el único creador del universo, todo cuanto existe está sometido a su dominio. Por tanto, ninguna fuerza humana es capaz de impedir que él lleve a buen término sus designios de salvación. Cf. Is 40.28; 43.13; 45.7; 51.6; 52.10.
31 c 40.31 Los que esperan: Cf. Sal 25.3; 33.20-21; Is 49.23.
d 40.31 Como las águilas: Cf. Sal 103.5.
41
a 41.1 La palabra hebrea traducida por costas designa, en general, las costas e islas del Mediterráneo.
b 41.1 Vengamos juntos a juicio: Jehová invita a una especie de debate público para que se ponga en evidencia quién es el verdadero Dios. Este recurso literario, inspirado en la práctica de las cortes judiciales, se encuentra también en Is 41.21-29; 43.8-13; 44.6-8,21-22; 45.20-25.
c 41.2 Al justo: alusión a Ciro, rey de los persas, que puso término a la supremacía de Babilonia y autorizó el regreso de los israelitas a Jerusalén (2 Cr 36.22-23; Esd 1.1-4). Cf. Is 41.25; 44.28; 45.1-6,13; 46.11; 48.14-15.
d 41.4 Yo Jehová, soy el primero... últimos: Esta es la respuesta a la serie de preguntas formuladas en los v. 2-4. Jehová, y no los dioses de los pueblos paganos, es el que ordena el curso de los acontecimientos históricos con miras a la realización de sus designios.
f 41.6-7 Estos dos v. continúan el tema tratado en Is 40.19-20.
g 41.8 Abraham, mi amigo: Cf. 2 Cr 20.7; Stg 2.23.
i 41.10 Yo estoy contigo: Véanse las referencias en Ex 3.12 nota j.
14 j 41.14 El término traducido por redentor, heb. goel, designa en primer lugar al pariente más cercano, que tenía la obligación de socorrer al miembro de su familia que había perdido su libertad o su patrimonio familiar (cf. Lv 25.47-49, y véanse Ex 6.6 n.; Rt 2.20 n.; Jer 32.7 n.). Al aplicar este vocablo al Dios de Israel, el profeta sugiere que Jehová rescatará a su pueblo de la esclavitud y le devolverá la tierra de la que había sido despojado. Cf. Is 54.5-8.
21 l 41.21-29 Una vez más Jehová entabla una especie de proceso judicial contra los falsos dioses, a fin de poner en evidencia que ellos no son ni pueden nada (v. 24). Cf. Is 40.18-26.
22 m 41.22 El anuncio anticipado de los hechos futuros se propone como criterio para distinguir al Dios verdadero de los dioses falsos. El Dios de Israel es el Señor de la historia y tiene pleno dominio sobre el presente, el pasado y el futuro. Él sabe de antemano lo que va a suceder y, por tanto, puede anunciarlo por medio de sus profetas. Cf. Is 44.25-26.
25 n 41.25 Del norte levanté a uno: Nueva referencia a Ciro, rey de los persas, sin mencionar su nombre. Véase Is 41.2 n.
ñ 41.25 Invocará mi nombre: otra posible traducción: lo he llamado por su nombre.
27 o 41.27 Yo soy el que he enseñado: traducción probable. Heb. He ahí, helos ahí.
42
a 42.1-9 En los v. 1-7 de este cap. se encuentra el primero de los cuatro poemas designados habitualmente con el nombre de «Cantos del Siervo sufriente» (cf. 49.1-6; 50.4-9; 52.13--53.12). En estos poemas se describe al Siervo como un profeta elegido y llamado por Jehová, colmado de su espíritu y enviado a cumplir una misión en beneficio no solo de Israel sino de todas las naciones (cf. v. 1,4). Para llevar a cabo su misión, debe afrontar muchos padecimientos, pero el Señor lo sostiene con su poder y al final lo eleva a una dignidad tal que provoca la admiración de reyes y naciones (cf. Is 52.13-15). El NT cita repetidamente estos «Cantos del Siervo sufriente» y los interpreta como una anticipación profética de la persona y la obra de Cristo. Cf. Mt 8.17; Hch 8.32-33; Ro 15.21.
b 42.1 Mi siervo: En el AT reciben el título de siervo las personas que cumplen una tarea importante en el servicio de Jehová, como Moisés, Josué, David y los profetas. Cf. Jos 1.1-2; 24.29; Sal 89.20; Jer 25.4. En Is 40--55 ese título se aplica con frecuencia al pueblo de Israel. Cf. Is 41.8; 44.2,21; 45.4; 48.20. Cf. también Ro 1.1; Flp 1.1.
d 42.1 He puesto sobre él mi espíritu: El espíritu de Jehová, en el AT, es un don concedido especialmente a los que deben llevar a cabo una tarea arriesgada o difícil, como los caudillos o jueces (Jue 3.10), los reyes (1 S 16.13) y los profetas (Nm 11.24-30). Cf. Ex 31.3-5; Is 11.2; 61.1.
e 42.2 A diferencia de los profetas anteriores al exilio, que debieron alzar la voz para anunciar el juicio divino sobre Israel, el Siervo de Jehová anuncia su mensaje con una dulzura y suavidad no desprovistas de firmeza (cf. v. 4).
f 42.3 La caña y el pábilo son dos imágenes poéticas que en otros pasajes del AT se refieren a un pueblo que se ha quedado sin fuerzas. Cf. 1 R 14.15; 2 R 18.21; Is 43.17; Ez 29.6.
g 42.1-4 Cf. Mt 12.18-21.
h 42.5 Los despliega: Cf. Sal 104.2; véanse también Is 48.13 nota j; Jer 10.12 n.
j 42.6 Te pondré por pacto al pueblo: lit. pacto del pueblo. El sentido exacto de esta expresión es dudoso, por lo que ha sido interpretada de distintas maneras. Según algunos, el Siervo está llamado a ser un pacto, es decir, un lazo de unión entre los miembros del pueblo de Dios; según otros intérpretes, su misión consiste en restablecer la relación entre Jehová e Israel y en hacer que el pueblo tome conciencia de las obligaciones que resultan de esa relación. Cf. Is 49.6.
l 42.7 Cf. Is 61.1.
m 42.8 Cf. Is 48.11.
n 42.9 Acerca del anuncio de cosas que se cumplirán en el futuro, véase Is 41.22 n.
10 ñ 42.10 La expresión nuevo cántico aparece con frecuencia en el libro de los Salmos (véase Sal 33.3 n.). Nótese la correspondencia entre este nuevo cántico y las cosas nuevas que Jehová está a punto de realizar (Is 42.9).
11 p 42.11 Cedar: Véase Sal 120.5 nota g.
13 q 42.13 Cf. Ex 15.3.
14 r 42.14 En los salmos de súplica, los salmistas suelen interrogar a Jehová acerca del porqué de su silencio (cf. Sal 22.1-2; 28.1). El profeta emplea aquí la misma metáfora, pero en sentido contrario: Jehová sale de su silencio y entra en acción para liberar a su pueblo de la esclavitud. Véase Sal 78.65 n.
s 42.14 Los dolores de parto representan simbólicamente el nacimiento de un nuevo orden de cosas (cf. Is 43.19; Ro 8.22).
15 t 42.15 Islas: otra posible traducción: países del mar. (Véase Is 41.1 nota a ).
17 u 42.17 Cf. Is 45.16,20.
18 v 42.18 Los v. 18-25 son una respuesta a la queja de los israelitas en el exilio. Según Is 40.27, ellos se lamentaban de que Jehová no se daba cuenta del triste destino que les había tocado. Ahora el Señor les responde que los verdaderos ciegos y sordos son ellos, que ven y oyen, pero no comprenden lo que Jehová les está diciendo a través de los acontecimientos.
22 w 42.22 Cf. 2 R 24.1--25.21.
43
a 43.2 El agua y el fuego representan simbólicamente los peligros que deberán afrontar los exiliados al regresar a Jerusalén (cf. Sal 66.12). La mención de estos dos elementos evoca probablemente el paso de los israelitas a través del Mar Rojo (Ex 14.22) y a través de los ardores del desierto (Dt 32.10).
b 43.3 A Egipto he dado por tu rescate, a Etiopía y a Seba a cambio de ti: Esta frase se refiere a los cambios históricos que hicieron posible la liberación de los israelitas cautivos en Babilonia y su retorno a la Tierra prometida. No solamente Babilonia, sino también Egipto y la región del alto Nilo cayeron bajo la dominación del imperio persa, que fue el instrumento utilizado por Jehová para devolver la libertad a su pueblo. Véanse Is 41.2 n. e Índice de mapas.
c 43.5 Yo estoy contigo: Véanse las referencias en Ex 3.12 nota j.
d 43.8 El pueblo no tiene ojos ni oídos suficientemente agudos para percibir todo lo que Jehová ha hecho y sigue haciendo en favor de él. Véase Is 42.18 n.
e 43.9 Presenten sus testigos: Esta invitación está dirigida a los falsos dioses de las religiones paganas. Jehová ha entablado un proceso contra ellos (véase Is 41.4 nota d ) y los desafía a que presenten testigos que puedan darles la razón. Cf. Jer 10.1-11.
10 f 43.10 Vosotros sois mis testigos: En el proceso contra los falsos dioses, Jehová aduce como testimonio de su poder la obra que realizó en el pasado en favor de Israel y la que está a punto de realizar en favor de los exiliados. Cf. Is 41.17-20; 42.16.
g 43.10 Mi siervo: Véase Is 42.1 nota b.
13 h 43.10-13 Cf. Dt 4.35.
14 i 43.14 Hice descender... gloriaban: traducción probable.
17 j 43.16-17 Cf. Ex 14.13-31.
19 k 43.18-19 Nótese la contraposición entre las cosas pasadas y la cosa nueva que está a punto de aparecer. Las cosas del pasado son las acciones que Jehová realizó en la antigúedad, especialmente el éxodo, que hizo posible la liberación de los israelitas esclavizados en Egipto. La cosa nueva es la liberación prometida a los cautivos en Babilonia, que el profeta describe como un nuevo éxodo, más espectacular y glorioso que el antiguo. Cf. Is 52.11-12.
27 n 43.27 Tu primer padre pecó: alusión a Jacob, el padre de las doce tribus de Israel. Para dejar fuera de duda que el exilio fue un castigo merecido (cf. v. 26), Jehová recuerda que la propensión de Israel al pecado se puso de manifiesto desde los comienzos de su historia. Al pecado de Jacob se hace referencia también en Jer 9.3-5; Os 12.3. Cf. Gn 25.26; 27.36.
28 ñ 43.28 Yo profané a los príncipes del santuario: Otra posible traducción, según versiones antiguas, es tus gobernantes profanaron mi Templo.
44
b 44.2 Jesurún: Véase Dt 32.15 n.; cf. Dt 33.5,26.
e 44.7 ¿Y quién proclamará... está por venir!: traducción probable.
f 44.9-20 Después del proceso contra los falsos dioses (véase Is 43.9 n.) sigue una sátira contra los ídolos y contra aquellos que los fabrican y les rinden culto. Cf. Sal 115.4-8; 135.15-18; Is 40.18-20; 41.6-7; 42.17; 45.16; Jer 10.1-16.
g 44.9 Cf. Jer 10.8.
17 h 44.17 Cf. Is 45.20.
22 i 44.22 Cf. Is 40.2.
25 j 44.25 Cf. 1 Co 1.20.
26 k 44.26 Cf. Dt 18.21-22.
28 l 44.28 Hasta ahora no se había mencionado el nombre de Ciro, rey de Persia, aunque ya se había hablado de él (cf. Is 41.1-5; 41.25--42.9). Ahora se dice su nombre, y más adelante volverá a mencionarse (Is 45.1-13; 46.8-13; 48.12-16). Véase 41.2 n.
45
a 45.1 Ungido: El texto hebreo se refiere concretamente a la unción con el aceite consagrado (véase Sal 2.2 n.), que habilitaba al ungido para el cumplimiento de una misión, infundiéndole el espíritu de Jehová (véase Is 42.1 nota d; cf. 61.1). Por medio de esta unción se consagraba a los reyes (2 S 5.3), a los sacerdotes (Ex 29.7) y a veces también a los profetas (1 R 19.16). En el caso de Ciro se trata de una consagración para el ejercicio de la realeza.
b 45.1 Ciro: Véanse Is 41.2 n.; 44.28 n.
c 45.2 Enderezaré los lugares torcidos: otra posible traducción: Derribaré las alturas. Cf. Is 40.4.
d 45.7 Cf. Is 40.28; Am 3.6.
e 45.8 Cf. Os 2.21-23.
11 g 45.11 Cf. Is 64.8.
13 h 45.13 Él edificará mi ciudad: es decir, la ciudad de Jerusalén. Cf. Is 44.28.
i 45.13 El pueblo de Israel no deberá pagar ningún precio por su rescate; pero al reino de Persia, que fue el instrumento elegido por Jehová para liberar a su pueblo, se le promete, en cambio, una recompensa. Véase Is 43.3 n.; cf. también 44.14.
16 j 45.16 Cf. Is 42.17.
18 k 45.18 Vano: heb. tohu, término usado en Gn 1.2 para designar el estado de cosas anterior a la creación. Véase Jer 4.23 nota q.
20 l 45.20 La referencia al único Dios, a su acción creadora y a la verdad del mensaje anunciado a los exiliados (v. 18-19) sirve de ocasión para entablar un nuevo proceso contra los ídolos de los falsos dioses y contra sus adoradores (v. 20-25). Véase Is 41.4 nota d.
23 m 45.23 Cf. Ro 14.11; Flp 2.10-11.
46
a 46.1 Bel, lo mismo que Baal, significa señor o dueño. En Babilonia, este título se daba a varios dioses, especialmente, como en este caso, a Marduc, el principal dios de la ciudad y del imperio babilónico. Véase Gn 1.21 n.
b 46.1 La caída de Bel (Marduc) y de Nebo (Nabú) representa simbólicamente el sometimiento de Babilonia a Ciro, rey de los persas, y el fin de la dominación que había ejercido el imperio babilónico, especialmente desde los tiempos de Nabucodonosor. Véanse Jer 1.14-15 n.; 25.1 nota c ; 27.6 n.; 46.2 nota d.
c 46.1 Nebo es la forma hebraizada de Nabú, otro de los dioses de los babilonios. Considerado hijo e intérprete de Marduc, lo veneraban como dios de la escritura y la sabiduría. La dinastía reinante en Babilonia le tributaba un culto especial, como lo atestigua, entre otros, el nombre del rey Nabucodonosor.
d 46.1-3 Nótese la contraposición irónica establecida en estos v.: los falsos dioses, representados por sus ídolos, son una carga (v. 1) para los hombres; Jehová, en cambio, carga con su pueblo, lo protege y lo libera (v. 3). Cf. Is 40.10-11.
e 46.7 Cf. Jer 10.5.
g 46.9 El recuerdo de las acciones que Jehová realizó en el pasado debe infundir confianza en el poder que él tiene para acudir en auxilio de su pueblo y rescatarlo de la esclavitud. Cf. Is 43.18.
47
a 47.1-15 La inminente caída de Babilonia debe engendrar en los deportados la esperanza de recuperar su libertad. Esa caída se describe poéticamente en este cap., que presenta ciertas analogías con los oráculos de los profetas contra las naciones (cf., p.e., Is 13--14; Jer 50--51). El tema central de esta sección es el anuncio del juicio de Dios sobre la potencia dominadora, en que se incluye la acusación por los crímenes cometidos, la sanción con todas sus consecuencias y una última advertencia sobre la inutilidad de los ritos idolátricos. La principal acusación se refiere a la crueldad y el orgullo con que el imperio babilónico afirmó su poderío sobre los pueblos sometidos. Cf. Ap 17--18.
b 47.1 Hija de los caldeos: Véanse Gn 11.28 n. e Índice de mapas.
c 47.7-9 Cf. Ap 18.7-8.
13 d 47.13 Los sabios de Babilonia eran excelentes conocedores de la astronomía, pero utilizaban sus conocimientos, sobre todo, para la predicción del futuro y para otras prácticas vinculadas con la astrología.
15 e 47.15 Los que traficaron contigo: otra posible traducción: tus hechiceros.
48
a 48.1-22 La característica más notable de este cap. es la constante alternancia entre los anuncios de salvación y los reproches dirigidos contra los israelitas. En esta serie de reproches se incluye la falsa religiosidad (v. 1), la obstinación y falta de fe (v. 4), la propensión a la idolatría (v. 5), la arrogancia, la infidelidad y la rebeldía (v. 7-8). Al final del cap. (v. 20-21), los exiliados reciben la orden de huir de Babilonia para gozar de la libertad que Jehová concede a su pueblo.
b 48.1 Aguas de Judá: otra posible traducción: descendientes de Judá. Los deportados a Babilonia pertenecían en su mayor parte al reino de Judá; pero aquí se quiere indicar expresamente que el mensaje profético no va dirigido únicamente a la población de Judá, sino a todo el pueblo de Israel, designado con el título de casa de Jacob (cf. Gn 29.31--30.24; 35.16-17).
c 48.2 Santa ciudad es un título honorífico de Jerusalén. Cf. Neh 11.1; Is 52.1; Dn 9.24; Mt 4.5; 27.53; Ap 21.2.
d 48.3 Respecto de la soberanía de Dios sobre la historia, véase Is 41.22 n.
10 f 48.10 No como a plata: traducción probable de un texto oscuro. Probablemente se alude a la técnica utilizada para separar la plata de la escoria. Cf. Jer 6.27-30. Otros traducen: pero no por dinero, es decir, sin obtener ninguna ganancia. Cf. Is 45.13; 50.1.
13 i 48.13 Mi mano fundó también la tierra: Cf. Job 38.4; Sal 24.2; Pr 3.19.
j 48.13 Mi mano derecha midió los cielos: Cf. Is 40.22; 42.5; 44.24; 45.12.
14 l 48.14 Su brazo: Heb. Según la versión griega (LXX) es en la raza de.
m 48.14 Los caldeos: Véase Gn 11.28 n.
19 ñ 48.19 Cf. Gn 22.17.
21 p 48.21 Cf. Ex 17.1-7.
22 q 48.22 Este v. se repite casi textualmente en Is 57.21.
49
a 49.1-6 Este es el segundo de los «Cantos del Siervo sufriente» (véase Is 42.1-9 n.). En la primera parte del poema (v. 1-4), el Siervo da testimonio de la misión que ha recibido de Jehová y describe su desilusión por su aparente fracaso. En la segunda parte (v. 5-6), el Señor lo reconforta asegurándole que no ha trabajado ni sufrido en vano. Aquí se hace referencia por primera vez, de manera explícita, al aspecto doloroso de la misión que deberá cumplir el Siervo (cf. v. 4), tema que volverá a encontrarse en el tercer Cántico (cf. Is 50.6) y en la mayor parte del cuarto (cf. Is 52.13--53.12).
b 49.1 Costas: Véase Is 41.1 nota a.
d 49.2 Puso mi boca como espada afilada: Alusión a la misión profética del Siervo sufriente, comisionado para anunciar la palabra de Dios, que es más cortante que toda espada de dos filos (Heb 4.12; cf. Ap 1.16).
e 49.3 Mi siervo: Véase Is 42.1 nota b.
f 49.3 Algunos comentaristas consideran que la palabra Israel no se encontraba en la redacción original del poema, sino que fue introducida posteriormente para identificar al Siervo con el pueblo de Israel. Los argumentos en favor de esta hipótesis son particularmente dos: en estos cantos se presenta al Siervo con rasgos acentuadamente individuales y no como la personificación de un grupo o de una entidad colectiva; además, en el v. 5 aparece como alguien distinto de Israel, ya que a él se le encomienda la misión de hacer que las tribus de Jacob se conviertan a Jehová. Nótese, sin embargo, que el nombre Israel figura en la casi totalidad de los ms. hebreos y en todas las versiones antiguas.
h 49.6 Cf. Hch 13.47.
i 49.7 Cf. Is 52.15.
j 49.8 Cf. 2 Co 6.2.
k 49.8 Te daré por pacto al pueblo: Véase Is 42.6 nota j.
l 49.9 Cf. Is 42.7; 61.1.
10 m 49.10 Cf. Ap 7.16-17.
12 n 49.12 Sinim: Otra posible traducción: Asuán o (Sevene) . Cf. Ez 29.10; 30.6.
13 ñ 49.13 Jehová ha consolado a su pueblo: Véase Is 40.1 n.
o 49.13 Esta explosión de alegría es la respuesta al anuncio de salvación proclamado en los v. 8-12. Las expresiones y el estilo son característicos de los himnos o cantos de alabanza (cf. Sal 96.11-12; 97.1; 98.7-8). Véase también la Introducción a los Salmos.
14 p 49.14 Cf. Is 40.27. Este lamento contrasta sensiblemente con la alegría expresada en el v. anterior. Como en otros pasajes, el profeta describe la felicidad futura como si ya fuera una realidad, y vuelve luego a la dura experiencia presente para renovar sus anuncios de salvación.
21 q 49.20-21 Cf. Jer 31.15-17.
22 r 49.22 Cf. Is 60.4.
24 s 49.24 Estas preguntas expresan la desesperanza de los exiliados: ellos pensaban que Babilonia era demasiado poderosa para permitir que le arrebataran el botín de guerra, es decir, a los israelitas que habían sido llevados al cautiverio. Jehová responde que él es más fuerte que todos los tiranos y que tiene poder suficiente para quitarles lo que habían conquistado. Un tirano: traducción probable. Heb. un justo.
26 u 49.26 Cf. Is 51.17-23.
v 49.26 El Fuerte de Jacob: Véase Sal 132.5 n.
50
a 50.1 Jehová refuta a los israelitas que lo acusan de haber rechazado a Israel sin motivo suficiente y de una manera definitiva. En realidad, ha habido una separación transitoria, pero no un divorcio, y, por lo tanto, no existe ningún impedimento para que la unión matrimonial pueda rehacerse (cf. Dt 24.1-4; Jer 3.1,8). Además, Jehová no se ha comportado como un padre de familia que vende a sus hijos como esclavos para pagar sus deudas (cf. Ex 21.7; 2 R 4.1; Neh 5.5).
b 50.2 ¿Acaso se ha acortado mi mano... rescatar?: En este contexto, la mano es símbolo de poder. Cf. Ex 15.6.
c 50.4-9 Este es el tercero de los «Cánticos del Siervo» sufriente (véase Is 42.1-9 n.). Una vez más, el Siervo se refiere a su misión profética y expresa su confianza en la ayuda divina (cf. v. 7-9). Esta misión consiste en anunciar la palabra que ha recibido de Jehová, y ahora se especifica que son palabras de consuelo para el que está cansado (v. 4). Además, se acentúa el aspecto doloroso de la misión que se le ha confiado: ya no se trata solamente de la duda sobre el éxito de sus esfuerzos (cf. Is 49.4) sino de una abierta hostilidad que llega hasta la agresión física (v. 6).
d 50.6 Cf. Mt 26.67; Mc 14.65.
e 50.6-7 La situación del Siervo sufriente tiene muchas semejanzas con la que se describe en las «confesiones» del profeta Jeremías (véase Jer 11.18--12.6 n.). Sin embargo, las diferencias son también significativas: a diferencia de Jeremías, el Siervo acepta sus padecimientos sin quejas ni reproches (cf. Jer 15.18) y no reclama venganza contra sus enemigos y perseguidores (cf. Jer 11.20; 15.15). Él sabe que Jehová está de su parte (cf. v. 8-9) y que su recompensa está en las manos de Dios (Is 49.4).
f 50.8-9 Cf. Ro 8.33-34.
10 g 50.10 Este v. y el siguiente contienen una promesa de salvación para los que siguen las enseñanzas del Siervo de Jehová y un anuncio de condenación para sus enemigos y perseguidores. Cf. Is 53.7-9.
51
a 51.1-23 Todo este cap. es un llamado a la esperanza: los hijos de Abraham no deben abrigar ningún temor, porque el brazo de Jehová los va a liberar de la esclavitud, renovando los prodigios del pasado (cf. v. 9-11); la furia de los opresores no podrá hacer nada contra el pueblo de Dios, porque el Dios de Israel es el Señor del universo (v. 15-16) y él va a hacer que la copa de su ira sea bebida por los enemigos de su pueblo (v. 17-23). Véase Copa (c) en la Concordancia temática.
b 51.1-2 Los descendientes de Abraham y de Sara, padres del pueblo de Israel, son como piedras extraídas de una cantera. Véase Gn 12.2-3 n.
d 51.3 Huerto de Jehová: Véase Gn 13.10 nota b. Edén: Véase Gn 2.8 n.; cf. también Ez 36.35.
f 51.9 El brazo es símbolo del poder. Cf. Ex 15.16.
g 51.9 Rahab: Véase Sal 89.10 n.
h 51.9 Dragón: Véase Sal 74.13 n.
10 i 51.10 Cf. Ex 14.21-22.
11 j 51.11 Cf. Is 35.10.
16 k 51.16 Cf. Jer 1.9.
l 51.16 Extendiendo: según una versión antigua. Heb. planté. Véanse las referencias en Is 48.13 nota j.
17 m 51.17 Cf. Is 52.1.
n 51.17 La copa llena de vino embriagador, que deja postrado, física y mentalmente, al que lo bebe simboliza la ira de Dios y su juicio sobre los malvados. Este símbolo aparece con relativa frecuencia en los profetas y en los Salmos. Véanse Sal 60.3 n.; 75.8 n., y cf. Jer 25.15; Ap 14.10; 16.19.
52
a 52.1 Cf. Is 51.17.
b 52.1 Sión: Véase Sal 2.6 n.
c 52.1 Ciudad santa: Véase Is 48.2 n.
d 52.1 Nunca más... inmundo: alusión a la destrucción de Jerusalén, llevada a cabo por el ejército de Nabucodonosor, rey de Babilonia, en el 587 a.C. Cf. 2 R 25.1-21; véanse también Sal 74 nota a; Sal 79 nota a.
e 52.2 Suelta las ataduras de tu cuello: Jeremías había anunciado que el reino de Judá y los reinos vecinos iban a estar sometidos por un tiempo al yugo del rey de Babilonia (cf. Jer 27.1-8). Aquí, por el contrario, se anuncia que ha llegado el momento de desatar esas ataduras.
f 52.3 Jehová no vendió a su pueblo como esclavo (véase Is 50.1 n.). Por eso no tiene que pagar nada a nadie para liberarlo.
g 52.4 Cf. Gn 46.1-7; Dt 26.5.
i 52.5 Cf. Sal 137; Ro 2.24.
l 52.8 Cf. Is 40.9-11.
m 52.9 Sobre la promesa de la restauración del pueblo de Israel, véase Is 40.1 n.
10 n 52.10 Acerca de la manifestación universal de Dios, véase Is 40.5 n.
11 ñ 52.11 Cf. 2 Co 6.17.
o 52.11 Los que lleváis los utensilios de Jehová: es decir, los sacerdotes encargados de llevar de nuevo a Jerusalén los objetos sagrados que Nabucodonosor se había llevado a Babilonia como botín de guerra. Cf. Esd 1.7.
12 p 52.12 El éxodo de Egipto se había realizado a toda prisa y en medio del temor (cf. Ex 12.11,33-34; Dt 16.3). La salida de Babilonia, en cambio, no será una fuga precipitada sino un retorno triunfal a la Tierra prometida. Cf. Is 41.17-20.
13 q 52.13--53.12 En el cuarto «Cántico del Siervo sufriente» hay una notable contraposición entre los sufrimientos a que él fue sometido injustamente y su victoria final. Muchos creyeron al principio que Jehová le había infligido un horrible castigo (cf. 53.4), pero luego reconocieron que los culpables eran ellos, y que el Siervo era inocente. En realidad, esos sufrimientos formaban parte de los planes de Dios (cf. 53.10) y sirvieron para reparar los pecados de la multitud (53.5). Al final del poema (53.10-12) se habla de la gloriosa recompensa concedida al Siervo por haber soportado pacientemente una pena inmerecida, a causa de los pecados cometidos por otros. Véase Is 42.1-9 n.
15 r 52.15 Cf. Ro 15.21.
53
a 53.1 Cf. Ro 10.16.
b 53.1 Cf. Jn 12.38.
c 53.3 Cf. Sal 22.6-7; Is 49.7.
d 53.4 Cf. Mt 8.17.
e 53.5 Cf. 1 P 2.24.
f 53.6 Cf. 1 P 2.25.
g 53.7 Cf. Ap 5.6.
i 53.9 Ricos: traducción probable. Heb. un rico. Otra posible traducción: gente perversa.
j 53.9 Cf. 1 P 2.22.
11 k 53.11 Verá: según un ms. antiguo y la versión griega (LXX): verá la luz.
12 l 53.12 Cf. Mc 15.28; Lc 22.37.
54
a 54.1-17 El mensaje de salvación contenido en este cap. está dirigido a Jerusalén, considerada como esposa de Jehová y madre del pueblo de Israel. Por su forma y su contenido, este pasaje se asemeja notablemente a Is 49.14-23. Cf. también Is 40.2, y véanse las notas correspondientes.
b 54.1-17 La humillación y restauración de Jerusalén se expresa con una serie de imágenes de una gran fuerza poética: la mujer estéril va a ser madre de una gran multitud (v. 1-3); la que había quedado viuda va a ser nuevamente desposada por Jehová (v. 4-5); la que había sido abandonada va a experimentar otra vez la compasión, la bondad y el amor de Jehová (v. 6-10); la que había sido azotada o destruida va a ser reconstruida con magnificencia (v. 11-12); la que había sido oprimida va a estar protegida de sus agresores y a vivir en paz y sin temor (v. 13-17).
c 54.1 Cf. Gl 4.27.
d 54.5-8 Cf. Ez 16; Os 1--3.
f 54.9 Cf. Gn 9.8-17.
11 h 54.11-12 Cf. Ap 21.18-21.
13 i 54.13 Cf. Jn 6.45.
55
b 55.1-2 Por la vivacidad de su estilo, se ha comparado esta invitación con los gritos de los aguateros y de otros vendedores, tan comunes en el Oriente próximo. Compárese también Pr 9.1-6, donde la Sabiduría personificada invita a los transeúntes a participar de su banquete.
c 55.3 Pacto eterno: Véase Jer 31.31 nota y; cf. Is 61.8; Jer 32.40; Ez 16.60.
d 55.3 Acerca de las misericordias (promesas) que Jehová hizo a David, cf. 2 S 7.4-16; 23.5; 1 R 8.23-26; Sal 89.27-37; Hch 13.34. Ahora Jehová anuncia que estas promesas, hechas originariamente a David como rey de Israel, serán para todo el pueblo.
10 f 55.10 Cf. 2 Co 9.10.
11 g 55.10-11 La imagen de la lluvia que fecunda la tierra y hace brotar la vegetación es particularmente apropiada para describir la eficacia de la palabra de Dios. Compárese este texto con el de Heb 4.12-13, donde el poder y eficacia de la palabra divina se expresa con la imagen de la espada de doble filo.
56
a 56.1 Practicad la justicia: La parte final del libro de Isaías (caps. 56--66) insiste de modo especial en la necesidad de practicar la justicia. En Is 40--55, se invitaba al pueblo a escuchar la palabra profética que le anunciaba su liberación (Is 42.18; 44.1; 48.1; 51.1). Ahora debe responder a esa acción divina con una conducta apropiada (cf., p.e., Is 58.5-7).
c 56.3 Los v. 3-8 atestiguan que en la comunidad de Israel habían surgido dudas acerca de quiénes podían pertenecer al pueblo de Dios. El profeta responde que también el extranjero y el eunuco (cf. v. 3) pueden ser miembros de ese pueblo si se convierten al verdadero Dios y cumplen sus mandamientos.
d 56.4-5 Antes los eunucos habían sido excluidos de la comunidad cultual (Dt 23.1) y del sacerdocio (Lv 21.20).
e 56.7 Santo monte: Véase Sal 2.6 n.; cf. 15.1.
g 56.7-8 Cf. Is 60.1-14.
10 h 56.10 Los guardianes son los jefes de la comunidad, denunciados aquí por su incompetencia, su holgazanería y su inclinación a los excesos en la comida y en la bebida. Véase Jer 2.8 nota i.
11 i 56.11 Cf. Ez 34.2.
57
a 57.2 En sus lechos: otra posible traducción: en sus tumbas.
b 57.3-13 El siguiente pasaje condena algunas prácticas idolátricas que se habían infiltrado entre algunos miembros de la comunidad, como el culto a los árboles sagrados, los sacrificios de niños (v. 5) y ciertos ritos orgiásticos (v. 7-8). El pasaje concluye con una severa advertencia contra los idólatras y con una promesa de salvación para los que confían en el verdadero Dios (v. 12-13).
c 57.3 Llegaos: Dios llama a los acusados a comparecer ante el tribunal para escuchar la sentencia condenatoria. Cf. Is 41.1; 45.20; 48.16.
d 57.3 Hijos de hechicera: es decir, todos los que practican la hechicería y otras cosas semejantes, como la magia, la adivinación, la astrología y el espiritismo (cf. 2 Cr 33.6; Is 2.6; Jer 27.9; Miq 5.12).
e 57.3 Adúltero... fornicaria: El adulterio y la fornicación expresan simbólicamente la infidelidad a Jehová, el esposo de Israel. Véase Jer 2.20 nota w; cf. también Os 2.2; 4.15.
f 57.5 Árbol frondoso: Cf. Dt 12.2; 1 R 14.23; 2 R 16.4; Jer 2.20.
g 57.5 La ley mosaica prohibía severamente los sacrificios de niños (cf. Lv 18.21; 20.2-5; Dt 12.31; 18.10). Sin embargo, los israelitas los practicaron ocasionalmente, sobre todo en tiempos de crisis (2 R 16.3; 17.17; 21.6; cf. 2 R 3.27). Esta práctica pagana hizo que el valle de Ben-hinom fuera tristemente célebre. Véase Jer 2.23 nota b.
h 57.6 Piedras lisas: Se trata, sin duda, de piedras erigidas como emblemas sexuales de las divinidades masculinas y relacionadas con el culto de la fertilidad practicado por los pueblos cananeos.
i 57.6 Acerca de estas libaciones u ofrendas de vino, véase Sal 16.4 n.
j 57.7 Monte alto y empinado: alusión a los lugares altos. Véanse 1 R 3.2 n.; Jer 2.20 nota v
k 57.8 La veías: lit. veías la mano. Esta expresión enigmática es probablemente un eufemismo para designar una representación del miembro viril, ante la cual se celebraban los ritos orgiásticos aquí descritos.
l 57.9 Rey, heb. mélek. En el antiguo Oriente se honraba con este título a numerosos dioses paganos.
m 57.9 Seol. Véanse Sal 6.5 n. y Reino de la muerte en la Concordancia temática.
11 n 57.11 Desde tiempos antiguos: según la versión griega (LXX): y disimulaba.
13 ñ 57.13 Cf. 1 R 18.26-27.
p 57.13 Mi santo monte: Véase Sal 2.6 n.
14 q 57.14 Cf. Is 40.3-4.
19 r 57.19 Cf. Ef 2.17.
21 s 57.21 Véase Is 48.22 n.
58
a 58.1-12 El siguiente cap. responde a las preguntas formuladas en el v. 3. El pueblo se lamenta de haber ayunado en vano, ya que Jehová no tiene en cuenta los sacrificios realizados. El Señor le hace ver que las prácticas religiosas carecen de valor si no van acompañadas por la justicia y el amor al prójimo. El verdadero ayuno no consiste principalmente en actitudes exteriores (v. 5), sino en la renuncia a la injusticia y en la sincera dedicación al servicio de los demás (cf. v. 6-7). Cf. Mt 5.16-18; véase Is 56.1 n.
b 58.3 En los primeros tiempos, la proclamación de un día de ayuno estaba reservada para los tiempos de calamidad nacional (cf. Jer 36.9; Jl 1.14; 2.12,15); pero después de la destrucción de Jerusalén en el 587 a.C., se establecieron días fijos para dicha práctica (Zac 7.1-7; 8.19). Cf. Lv 23.27.
13 c 58.13-14 Si retraes del sábado tu pie: otra posible traducción: Respeta el sábado: Cf. Ex 20.8-11; Is 56.2; Jer 17.19-27.
59
a 59.1 No se ha acortado... salvar. Véase Is 50.2 n.
b 59.1 Ni se ha endurecido su oído. Véase Is 42.18 n.
c 59.3 Cf. Is 1.15.
d 59.4 Vanidad: otra posible traducción: mentira. Puede ser una referencia a los falsos dioses. Cf. 1 S 12.21; Is 41.29.
e 59.5 Incuban... áspides: Esta metáfora denuncia un modo de proceder lleno de malignidad (Sal 58.4-5). Las telas de araña hacen pensar en algo fugaz y falto de consistencia (Job 8.14-15).
f 59.7 Cf. Pr 1.16.
g 59.7-8 Cf. Ro 3.15-17.
h 59.9 El pecado no solo pone una barrera entre el hombre y Dios (cf. v. 2), sino que también retrasa la llegada de la salvación.
11 i 59.11 El arrullo de la paloma sugiere la idea de una gran aflicción (cf. Is 38.14; Nah 2.7).
16 j 59.16 Cf. Is 63.5.
20 l 59.20 Citado en Ro 11.26.
21 m 59.21 Sobre ese pacto por toda la eternidad, véase Jer 31.31 nota y.
60
a 60.1-22 El tema predominante en los caps. 60--62 es la futura gloria de Jerusalén. La ciudad santa ha conocido el desprecio y la humillación (cf. 62.4), pero el Señor hará aún más bello su antiguo templo (60.7) y lo convertirá en punto de atracción de todos los pueblos de la tierra. Véase Is 2.1-5n.
b 60.1 En todo el AT la luz es el símbolo de la salvación (Sal 27.1; Is 9.2; 58.8,10). Nótese que en los v. 19-20 esta luz eterna se identifica con el mismo Dios (cf. Ap 21.23).
c 60.1 La gloria de Jehová: Véase Is 40.5 n.
d 60.3 Cf. Ap 21.24.
e 60.4 Esta parte del v. es una repetición de la primera parte de Is 49.18.
f 60.6 Madián: Véase Ex 2.15 n. Efa era una tribu madianita (Gn 25.4; 1 Cr 1.33). Sabá se encontraba en la Arabia meridional, en lo que hoy es la región del Yémen, y era famosa por su oro y su incienso (cf. Sal 72.10,15; Jer 6.20; Ez 27.22).
g 60.7 Cedar: Véase Sal 120.5 nota g; cf. también Is 42.11; Ez 27.21.
h 60.7 Según Gn 25.13; 1 Cr 1.29 (cf. Gn 28.9; 36.3), Nebaiot era el hijo mayor de Ismael. Algunos autores piensan que se trata de los antepasados de los nabateos, tribu nómada que tenía su centro en Petra, a unos 80 km. al sudeste del Mar Muerto.
11 j 60.11 Cf. Ap 21.25-26.
13 k 60.13 La gloria del Líbano: otra posible traducción: las riquezas del Líbano. Véase Jer 22.6 n.
14 l 60.14 Cf. Ap 3.9.
16 m 60.16 El Fuerte de Jacob: Véase Sal 132.5 n.
19 n 60.19 Cf. Ap 21.23; 22.5.
61
a 61.1--62.12 El profeta se presenta aquí como el portavoz de Dios, enviado para anunciar a los pobres un mensaje de liberación. El pueblo ha debido sufrir muchos males (cf. 61.7), pero el Señor le devolverá la alegría y establecerá en favor de él un pacto eterno (61.8). En 61.10-11, la comunidad responde a este anuncio gozoso con un canto de alabanza.
b 61.1 El espíritu de Jehová: Véase Is 42.1 nota d.
c 61.1 Me ha ungido Jehová: La unción con el aceite sagrado se utilizaba en el rito de consagración de los reyes (véase Sal 2.2 n.) y de los sacerdotes (Ex 29.7; Lv 8.12). Aquí esta expresión se emplea en sentido metafórico, para subrayar la importancia de la misión que Jehová ha confiado al profeta.
d 61.1 Cf. Mt 11.5; Lc 7.22.
e 61.2 La liberación de los oprimidos se presenta como un año sabático (Ex 21.2; Dt 15.1,12) o un año jubilar (Lv 25.8-16), en los que se perdonaban las deudas y se devolvía la libertad a los esclavos. Véase Jer 34.8 n.
f 61.1-2 Según Lc 4.18-19, Jesús utilizó este texto para definir el sentido y la finalidad de su misión.
g 61.2 Cf. Is 57.18; Mt 5.4.
h 61.3 Los afligidos de Sión son los israelitas que a la vuelta del exilio esperaban con ansiedad que se cumplieran plenamente las promesas contenidas en Is 40--55.
i 61.3 En lugar de ceniza: alusión a la práctica de echarse ceniza sobre la cabeza en señal de duelo (2 S 13.19; Est 4.1; Jer 6.26).
j 61.3 Aceite de gozo: otra posible traducción: perfume de alegría. Acerca de la costumbre de verter aceite perfumado sobre la cabeza de los huéspedes, véase Sal 23.5 nota h. Sobre el uso del perfume en los entierros, cf. Jn 19.40; cf. también Jn 12.7.
k 61.3 Gloria suya: Véase Is 40.5 n.
l 61.7 Cf. Is 40.1-2.
m 61.8 Para holocausto: heb. Según versiones antiguas: y el crimen.
n 61.8 Pacto eterno: Cf. Is 61.8; Jer 32.40; Ez 16.60. Véase también Jer 31.31 nota y.
10 ñ 61.10 Cf. Lc 1.46-47.
o 61.10 Cf. Ap 21.2.
62
a 62.1-12 En este cap. reaparecen los grandes temas de Is 61--62: la gloria futura de Sión, que volverá a ser para siempre la esposa amada de Jehová (v. 1-6); la solicitud constante del Señor, que ya no volverá a permitir que los enemigos opriman a su pueblo (v. 8-9); el retorno de los israelitas dispersos (v. 10-11) y los títulos de honor que recibirán el pueblo del Señor y la ciudad de Jerusalén (v. 12).
c 62.4 Cf. Is 60.15; Os 2.23.
d 62.5 Así se desposarán contigo tus hijos: otra posible traducción: así Dios te tomará por esposa y te reconstruirá.
e 62.6 Cf. Is 52.8; Ez 33.
11 f 62.11 Cf. Is 40.10.
63
a 63.1-6 El siguiente poema tiene forma de diálogo: Un guerrero que viene del sur, con las ropas manchadas de sangre, es invitado a revelar su identidad. Él no dice su nombre, pero sus palabras dan a entender que no puede ser otro que el Señor (v. 1), que llega para liberar a su pueblo (v. 4). Sus ropas están salpicadas de sangre, porque ha aplastado a los enemigos de su pueblo como se aplasta la uva para hacer el vino (v. 3).
b 63.1 Edom era un reino vecino de Israel, cuya capital, Bosra, se encontraba a unos 30 km. al sudeste del Mar Muerto (cf. Is 34.6; Jer 49.13,22; Am 1.12). Su hostilidad contra los judíos de Palestina en tiempos del exilio había hecho de él el enemigo por excelencia de Israel (Sal 137.7; Lm 4.21-22). Se menciona aquí, más que como una nación particular, como el representante típico de los adversarios de Dios y de su pueblo.
c 63.1 Nótese que el nombre de Edom se parece a la palabra hebrea que significa rojo (adom) . Además, el nombre de Bosra trae a la memoria la figura del viñador (heb. bozer ).
d 63.2 Cf. Gn 49.11.
f 63.3 Cf. Ap 19.13.
g 63.5 Cf. Is 59.16.
i 63.9 Cf. Dt 32.11-12.
10 j 63.10 Cf. Dt 32.15-25.
11 k 63.11 Cf. Ex 2.1-10.
12 m 63.12 Cf. Ex 14.21.
14 n 63.14 Cf. Sal 77.20.
16 ñ 63.16 Cf. Dt 1.31; Sal 90.1; Is 41.14.
64
b 64.4 Cf. 1 Co 2.9.
c 64.5 En los pecados hemos perseverado largo tiempo: Otra posible traducción: Desde hace mucho te hemos ofendido.
d 64.7 Y nos dejaste marchitar: lit. y nos has hecho derretir. Según versiones antiguas: y nos has abandonado.
65
a 65.1 Cf. Ro 10.20.
b 65.1 Los que no habían buscado ni invocado a Jehová son el pueblo rebelde mencionado en el v. 2, es decir, Israel. Aquí estoy: Cf. Is 40.9; 58.9.
c 65.2 Cf. Ro 10.21.
d 65.3 En huertos: Esta expresión alude a los bosques sagrados donde se rendía culto a los dioses de la fertilidad. Cf. Is 66.17-18; Ez 6.13.
e 65.3 Sobre ladrillos: Probablemente se trata de pequeños altares hechos con ladrillos y destinados a quemar perfumes en honor de los dioses (cf. Jer 19.13).
f 65.4 Se sientan en los sepulcros, con el fin de ponerse en contacto con los muertos y recibir de ellos alguna revelación (cf. 1 S 28.3-24). La necromancia, o costumbre de consultar a los muertos, estaba severamente prohibida por la ley mosaica (cf. Dt 18.11).
h 65.5 Al parecer, estas palabras las pronunciaban los adherentes a ciertos cultos considerados particularmente misteriosos y que requerían una iniciación especial. Se creía que la participación en esos ritos comunicaba una especie de potencia mágica, que se transmitía por contagio y era tan peligrosa para el que la poseía como para el que se acercaba a él. Cf. Ez 44.19; 46.20.
i 65.7 Sobre los collados: Véanse 1 R 3.2 n.; Is 57.7 n.; Jer 2.20 nota v.
10 j 65.10 Sarón, llanura situada al sur del monte Carmelo, sobre la costa del Mediterráneo. Cf. Jos 12.18; Cnt 2.1.
k 65.10 El valle de Acor se encuentra entre Jerusalén y Jericó (cf. Jos 7.24; 15.7). Acor, en hebreo, significa desgracia; pero el profeta Oseas había anunciado que el valle de ese nombre se convertiría en puerta de esperanza. Cf. Os 2.15.
11 l 65.11 Fortuna y Destino eran dioses venerados por los cananeos. El nombre del primero en heb. es Gad y el del segundo, Mení.
12 m 65.12 Cf. Is 66.4; Jer 7.13.
17 n 65.17 El nuevo éxodo anunciado en Is 43.14-21 y la completa transformación de los seres humanos (cf. Is 65.18) llegarán a su plenitud con la creación de nuevos cielos y nueva tierra. Este universo renovado será la culminación de la obra creadora de Dios (Cf. Gn 1.1--2.4a), y en él no habrá lugar para el pecado y el mal, sino que todo será justo y bueno (2 P 3.13; cf. Is 66.22; Ap 21.1).
19 ñ 65.19 Cf. Ap 21.4.
21 o 65.21 Cf. Jer 31.5; Am 9.14.
25 p 65.25 Cf. Gn 3.14.
q 65.25 Cf. Is 11.6-9.
66
b 66.1 Cf. Mt 5.35.
c 66.1-2 Cf. Hch 7.49-50.
d 66.3 Aquí se establece una contraposición entre algunos actos de culto prescritos por la ley de Moisés y ciertas prácticas idolátricas, hechas en honor de los falsos dioses. La contaminación del culto al verdadero Dios con tales abominaciones es objeto de severa condena. Cf. Is 65.2-7.
f 66.6 Cf. Ap 16.17.
g 66.7 Cf. Ap 12.5.
17 h 66.17-18 En los huertos: Véase Is 65.3 nota d.
18 i 66.17-18 Tiempo vendrá: según versiones antiguas: vendré.
19 j 66.19 Tarsis: Véase Sal 48.7 n.; Fut: según una versión antigua es Libia (véase Jer 46.9 nota g ); Lud (Lidia): región de Asia Menor. Véase Tubal : región al sur del Mar Negro (cf. Gn 10.2). Véase Índice de mapas.
k 66.19 Javán: nombre bíblico de la antigua Jonia, es decir, del conjunto de ciudades griegas situadas al oeste de Asia Menor (cf. Gn 10.2-4). Véanse Dn 8.21 n. y Grecia en el Índice de mapas.
24 n 66.24 Cf. Mc 9.48.

Copyright © 1993 Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret et Societats Bíbliques Unides

© 1995 United Bible Societies




Mis à jour le 10-10-2016
visitor stats