Els llibres dels Macabeus són la font històrica més important de la vida del poble jueu durant l'època hel·lenística (332-63 aC). Els fets que s'hi narren abasten aproximadament mig segle (175-134 aC). En aquest període, Judea es troba sota el domini dels Selèucides. L'imperi selèucida s'estenia des del mar Mediterrani fins a les estepes de l'Iran. Però aquest gran imperi es va anar afeblint progressivament sota la pressió dels romans a l'occident i dels parts a l'orient. A més a més, el reialme estava minat per les lluites dinàstiques.

El tema dels dos llibres dels Macabeus és semblant: amb l'ajuda de Déu, Judes, anomenat Macabeu, i els seus germans recobren les llibertats nacionals i el culte al Déu d'Israel, que Antíoc IV Epífanes (175-164 aC) s'havia esforçat a destruir. Els dos llibres, però, no són pas la continuació l'un de l'altre, sinó totalment independents, en el relat, en l'estil literari i en l'espai històric que tracten.

El primer llibre dels Macabeus narra les gestes de Judes Macabeu, Jonatan i Simó, tres germans fills de Mataties, per alliberar el seu poble. En els preàmbuls del llibre (cc. 1-2) es presenta la figura d'Alexandre el Gran i tot seguit es narren les temptatives d'Antíoc IV Epífanes per hel·lenitzar els jueus imposant-los els costums pagans; la revolta de Mataties i dels seus fills és la resposta a aquests intents. El cos del llibre s'organitza així:

a) Gestes victorioses de Judes Macabeu (166-160 aC) contra Lísies, Bàquides i Nicànor, generals selèucides (3,1-9,22).

b) Actuació de Jonatan (160-142 aC), més diplomàtica que bèl·lica (9,23-12,53).

c) Història de Simó, que ateny el màxim prestigi, però que acaba morint a traïció (142-134 aC). Simó és el fundador de la dinastia asmonea (cc. 13-16).

El primer llibre dels Macabeus va ser escrit pels volts de l'any 100 aC. Per al seu autor, la lluita dels germans Macabeus i dels seus seguidors contra els reis selèucides és una guerra santa com les que havien fet antigament Josuè (Sir 46,3) i David (1Sa 18,17; 25,28). La seva lluita se centra sobretot en la defensa del temple i de la Llei, identificats amb l'aliança santa (1,15.63), l'aliança feta per Déu amb els pares, amb els avantpassats d'Israel (2,20.50; 4,10). Si els israelites no deixen de complir la Llei, si rebutgen els costums pagans, es faran mereixedors dels béns promesos en l'aliança. Per tant, encara que la protecció i l'auxili vénen del cel, és a dir, de Déu, el valor i l'esperit de sacrifici dels homes són determinants i decisius. Aquesta pietat sense fanatisme fa del llibre un testimoni autèntic dels valors permanents de l'aliança de Déu amb Israel.

És normal que, en una situació de rebel·lia contra el pagà opressor, no aparegui en el primer llibre dels Macabeus aquell alè universalista que respiren els grans profetes d'Israel. La necessitat de salvar la pròpia identitat com a poble el porta a centrar-se en aquesta qüestió. Però, a la llarga, els valors que els Macabeus defensen permetran la supervivència de la religió d'Israel sense sincretismes ni barreges.

El segon llibre dels Macabeus comença abans de la pujada al tron d'Antíoc IV Epífanes (175 aC) i acaba abans de la mort de Judes Macabeu, esdevinguda l'any 160 aC. Es va resseguint la història del poble jueu sota quatre sobirans selèucides: Seleuc IV Filopàtor, Antíoc IV Epífanes, Antíoc V Eupàtor i Demetri I Soter. Per damunt de tots ells brilla la figura de Judes Macabeu, victoriós contra tots els enemics d'Israel. El llibre és el resum ben elaborat d'una obra anterior, dividida en cinc llibres i escrita per un tal Jàson de Cirene poc temps després dels esdeveniments narrats, és a dir, una mica més enllà de l'any 160 aC. L'autor del resum (redactat a finals del s. II aC), que és desconegut, construeix la narració amb criteris propis, però manté l'estil de Jàson, que usa i abusa de l'element meravellós per a fer més dramàtica la història que narra. Podríem dir que es tracta d'un historiador amb voluntat d'impressionar i edificar els seus lectors.

En el segon llibre dels Macabeus, el contingut religiós és força ric. El llibre no solament manté els valors tradicionals sinó que enriqueix la tradició amb nous elements. El valors tradicionals es troben reflectits en el capteniment de Déu envers el seu poble (5,19; 6,12-16). El càstig té sempre un sentit medicinal en favor d'Israel, i l'èxit és un senyal de la benvolença divina. D'altra banda, apareix el tema del càstig diví, inexorable i justicier, amb motiu de la mort de Jàson (5,9), d'Antíoc Epífanes (9,5) i de Menelau (13,1-7). Encara, la santedat del temple de Jerusalem és subratllada constantment.

Pel que fa als elements nous, s'afirma la creació del món a partir del no-res. En 7,28, que reprèn la tradició de Gn 1,1, hi ha l'afirmació més enèrgica i més categòrica de tota la Bíblia en aquest sentit. En segon lloc, el tema de la resurrecció corporal dels justos i la vida eterna (7,9.11.14.23.29.36) reprèn i reafirma les idees de Dn 12,2 a propòsit dels qui han sofert martiri perseguits pels estrangers. La resurrecció individual és la resposta profètica al problema del just perseguit i mort injustament. Finalment, s'insisteix en la intercessió eficaç dels vius en favor dels difunts (12,45) i dels justos que ja han mort en favor dels qui encara viuen, com és el cas del gran sacerdot Onies i del profeta Jeremies (15,12-14).