Societat Bíblica de Catalunya

Antic Testament
Pentateuc
Gènesi
Èxode
Levític
Nombres
Deuteronomi
Llibres profètics
Josuè
Jutges
1r Samuel
2n Samuel
1r Reis
2n Reis
Isaïes
Jeremies
Ezequiel
Osees
Joel
Amós
Abdies
Jonàs
Miquees
Nahum
Habacuc
Sofonies
Ageu
Zecaries
Malaquies
Escrits
Salms
Job
Proverbis
Rut
Càntic
Cohèlet
Lamentacions
Ester
Daniel
Esdres
Nehemies
1r Cròniques
2n Cròniques
Llibres deuterocanònics
Ester grec
Judit
Tobit
1r Macabeus
2n Macabeus
Saviesa
Siràcida
Baruc
Carta Jeremies
Daniel grec
Nou Testament
Mateu
Marc
Lluc
Joan
Fets Apòstols
Romans
1a Corintis
2a Corintis
Gàlates
Efesis
Filipencs
Colossencs
1a Tesalonic.
2a Tesalonic.
1a Timoteu
2a Timoteu
Titus
Filèmon
Hebreus
Jaume
1a Pere
2a Pere
1a Joan
2a Joan
3a Joan
Judes
Apocalipsi


BIBLIJA.net   - La Bíblia a Internet
Buscar Referència     Buscar Paraula
Passatge:   

Menú compacte
 BCI Escollir entre totes les versions   Sobre les versions Ajuda
Idioma

Deuteronomi :Introducció 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34

Deuteronomi
Introducció
L'antiga versió grega dóna al darrer llibre del Pentateuc el nom de Deuteronomi, que es pot traduir per «segona Llei» o «còpia de la Llei»; tot i això, el llibre es presenta més aviat com un comiat o testament de Moisès al poble d'Israel en el llindar de la terra promesa.
Pel seu contingut i el seu esquema cronològic, és la continuació del llibre dels Nombres; però pel seu vocabulari, el seu estil i la seva teologia ve a ser una introducció dels llibres que el segueixen: Josuè, Jutges, els dos llibres de Samuel i els dos llibres dels Reis, és a dir, la narració de la història d'Israel des de la seva entrada a la terra promesa fins al final de la monarquia. Pel fet de tenir una tan estreta, aquest conjunt de llibres és conegut com a «història deuteronomista». Tanmateix, el redactor del Pentateuc ha reunit el Deuteronomi amb els llibres que el precedeixen com a conclusió del conjunt, dominat per la figura única de Moisès (34,10-12).
El pla del Deuteronomi
El Deuteronomi es presenta com un seguit d'al·locucions de Moisès (cc. 1-30), completades amb les tradicions sobre la seva mort i amb dos poemes que ell pronuncia abans de morir (cc. 31-34).
Després del títol (1,1-3) hi ha les dues primeres al·locucions de Moisès, l'una d'estil més narratiu (1,4-4,43) i l'altra més exhortativa (4,44-11,32).
La part central del llibre (cc. 12-26) conté un recull de lleis i costums que el poble ha de posar en pràctica en el país on està a punt d'entrar. El redactor suposa que el Senyor els havia donat a Moisès quan era a la muntanya de l'Horeb, però que Moisès no els promulga fins al moment abans d'entrar al país de Canaan; el poble els ha d'observar plenament a partir del dia que el Senyor li concedeixi el «repòs» en la terra promesa. Aquest codi va seguit per una llista de les benediccions i malediccions que el sancionen, segons si el poble serà fidel o no (27,1-28,68).
Després de la darrera al·locució de Moisès, en un to exhortatiu (28,69-30,20), tanquen el llibre les tradicions sobre el comiat i la mort de Moisès.
La redacció del Deuteronomi
El segon llibre dels Reis refereix que l'any divuit del regnat de Josies, és a dir, el 622 aC, va ser descobert en el temple de Jerusalem el «llibre de la Llei» (2Re 22,8.11) o «llibre de l'aliança» (2Re 23,2.21) i que el rei, impressionat per les amenaces contingudes en aquest llibre, va proclamar immediatament una reforma del culte. El programa de la reforma de Josies consistia, entre altres coses, en la centralització del culte a Jerusalem i la destrucció de tots els altres santuaris (2Re 23,4-20), d'acord amb l'exigència bàsica de Dt 12. El llibre trobat contenia molt probablement la part legislativa de l'actual Deuteronomi (cc. 12-26).
L'origen d'aquell llibre cal buscar-lo en els levites que havien fugit dels santuaris del regne del Nord i s'havien refugiat a Judà en ocasió de la caiguda del regne d'Israel l'any 722 aC. Potser aquests levites ja van inspirar la reforma d'Ezequies, un segle abans de la de Josies (2Re 18,4). Però, tot seguit, sota el regnat de Manassès, fill d'Ezequies, van reflorir els cultes idolàtrics (2Re 21). Els levites haurien redactat llavors una mena de programa per a lluitar contra les contaminacions paganes i la relaxació religiosa i social, recollint les tradicions més autèntiques de l'antic Israel. Mentrestant, haurien deixat en el temple el recull dels seus ensenyaments. Va haver de passar gairebé un segle perquè fos oficialment reconegut.
Aquell document que va servir de base a la reforma de Josies continuà enriquint-se, posteriorment a la seva descoberta, amb exhortacions i nous advertiments, fins i tot amb afegits de peces antigues que feien referència als mateixos temes.
Una predicació de l'aliança
El llibre del Deuteronomi es caracteritza per la seva forma exhortativa. Els textos alternen les disposicions legals amb l'ensenyament, acompanyat d'exhortacions, tocs d'atenció en un estil càlid, d'algú que està preocupat per l'amenaça d'una infidelitat i vol convèncer, motivar, desvetllar.
Aquest ensenyament s'adreça a tot Israel (1,1; 34,12), de vegades en singular («tu») i de vegades en plural («vosaltres»). Aquesta curiosa alternança, que es dóna en algunes ocasions en una mateixa frase, és potser indici d'una composició del text en etapes successives. Les seccions que fan servir el tractament de tu formen, en termes generals, un conjunt dominat per l'exhortació, mentre que les que fan servir el tractament de vosaltres , fragmentàries, de caire més històric, semblen escrites per a reforçar el text primitiu, que empra el tu .
Ara bé, quan el text parla en singular, no s'adreça tan sols a l'israelita individual, sinó al poble sencer, interpel·lat com a interlocutor del Senyor (6,4; 9,1). Aquesta interpel·lació col·lectiva sembla haver tingut origen en algunes grans celebracions litúrgiques en què tot Israel es reunia per escoltar, com un sol home, la Llei del seu Déu (27,11-14; 31,10-13) i renovar així la seva aliança amb el Senyor.
Els autors del Deuteronomi han concebut les relacions d'Israel amb el Senyor d'una manera semblant als tractats diplomàtics de l'Orient antic, segons els quals l'aliança no era un pacte entre iguals, sinó més aviat un tractat de vassallatge: el rei prometia la seva protecció al vassall, a condició que aquest es comprometés a servir-lo. Tot el llibre del Deuteronomi es fonamenta en la idea d'aliança, que podem resumir així: el Senyor és el Déu d'Israel, i Israel és el poble del Senyor. Com en tradicions anteriors, l'aliança ha estat conclosa en el Sinaí (que en el Deuteronomi rep el nom d'Horeb), però ha estat renovada i precisada abans d'entrar a la terra promesa.
El Deuteronomi en la Bíblia
El Deuteronomi ocupa un lloc important en l'Escriptura. Així, Jeremies, poc després de la reforma de Josies, reprèn els temes de la circumcisió del cor (Jr 4,4) i de la nova aliança (Jr 31,31-34). No gaire més tard, els redactors de la història deuteronomista, que va de Josuè fins als llibres dels Reis, intercalen en el relat reflexions i exhortacions que prenen la llei del Deuteronomi com a clau de la història.
El judaisme manlleva el seu credo fonamental del Deuteronomi: «Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic» (6,4). I l'evangeli hi troba el «primer de tots els manaments»: «Estima el Senyor, el teu Déu...» (Dt 6,5; vegeu Mt 22,34-40 = Mc 12,28-34 = Lc 10,25-28), però també temes tan importants com l'elecció entre els dos camins (Mt 7,13-15) o l'esperança d'heretar la vida (Mt 19,16-17.29).
La promesa que el Senyor fa a Moisès de fer sorgir en el futur un profeta com ell (18,18) tindrà un paper important en el tema de l'esperança messiànica; el relleu que el Nou Testament dóna a Jesús com a profeta en depèn en bona mesura. El Deuteronomi és un dels llibres de l'Antic Testament més citats en el Nou Testament.





Darrera actualització del programa: 7/4/2020