Societat Bíblica de Catalunya

Antic Testament
Pentateuc
Gènesi
Èxode
Levític
Nombres
Deuteronomi
Llibres profètics
Josuè
Jutges
1r Samuel
2n Samuel
1r Reis
2n Reis
Isaïes
Jeremies
Ezequiel
Osees
Joel
Amós
Abdies
Jonàs
Miquees
Nahum
Habacuc
Sofonies
Ageu
Zecaries
Malaquies
Escrits
Salms
Job
Proverbis
Rut
Càntic
Cohèlet
Lamentacions
Ester
Daniel
Esdres
Nehemies
1r Cròniques
2n Cròniques
Llibres deuterocanònics
Ester grec
Judit
Tobit
1r Macabeus
2n Macabeus
Saviesa
Siràcida
Baruc
Carta Jeremies
Daniel grec
Nou Testament
Mateu
Marc
Lluc
Joan
Fets Apòstols
Romans
1a Corintis
2a Corintis
Gàlates
Efesis
Filipencs
Colossencs
1a Tesalonic.
2a Tesalonic.
1a Timoteu
2a Timoteu
Titus
Filèmon
Hebreus
Jaume
1a Pere
2a Pere
1a Joan
2a Joan
3a Joan
Judes
Apocalipsi


BIBLIJA.net   - La Bíblia a Internet
Buscar Referència     Buscar Paraula
Passatge:   

Menú compacte
 BCI Escollir entre totes les versions   Sobre les versions Ajuda
Idioma

Èxode :Introducció 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40

Èxode
Introducció
El segon llibre del Pentateuc ve a ser el cor de tot l'Antic Testament. La narració de l'Èxode lliga les diverses etapes que fonamenten la identitat pròpia del poble d'Israel (opressió, alliberament, pasqua, aliança, llei, desert) i les presenta com un esdeveniment que tindrà validesa per a totes les generacions. Segons la tradició jueva, «cada generació ha de considerar-se, ella mateixa, sortida d'Egipte». Així, els fets del passat esdevenen «memorial». El mot « Èxode » (pres del títol grec del llibre) expressa aquesta «sortida», present en tots els temps, cap a l'aliança amb el Senyor.
El contingut del llibre de l'Èxode
Quan l'Èxode vol narrar l'experiència fonamental que han viscut els hebreus, l'estructura en un seguit de grans cicles.
En primer lloc, es descriu l'opressió que sofreixen els israelites per part dels egipcis (cc. 1-2); davant aquesta situació, es produeix la revelació de Déu que, en virtut del lligam amb el seu poble, n'escolta el clam i crida Moisès perquè faci d'Israel un poble lliure consagrat al Senyor (3,1-4,17); Déu confia la missió de l'alliberament a Moisès i al seu germà Aaron, que intenten de convèncer primer el seu mateix poble i després el faraó (4,18-7,7); davant l'enduriment del faraó, que no accepta les peticions de Moisès i Aaron perquè deixi sortir Israel d'Egipte, tenen lloc les plagues, que culminen amb la mort dels primogènits egipcis (7,8-11,10); l'anunci d'aquesta darrera plaga introdueix el relat de la sortida d'Egipte (12,1-15,21), que inclou un grup de lleis sobre la celebració de la festa de Pasqua i dels Àzims i l'ofrena dels primogènits, i que culmina amb el pas del Mar Roig a peu eixut per part dels israelites, mentre que els egipcis perseguidors queden sepultats sota les aigües.
Un cop Israel ha sortit d'Egipte, comença la marxa pel desert cap a la muntanya del Sinaí (15,22-18,27). Diversos episodis marquen la narració del recorregut que va del pas del mar fins a l'arribada a la muntanya de Déu: l'aigua de Marà, que el Senyor fa tornar dolça; el mannà i les guatlles; la revolta del poble a Massà i Meribà; la batalla contra els amalequites; i, finalment, el moment en què Moisès escull homes de vàlua i els nomena jutges, aconsellat pel seu sogre Jetró, sacerdot de Madian (c. 18).
La secció següent constitueix un dels punts centrals del llibre de l'Èxode i de tot l'Antic Testament: l'aliança del Sinaí (cc. 19-24). El text explica com Moisès puja a la muntanya, on el Senyor es revela entre trons i llamps i enmig d'un núvol espès, i li proposa una aliança per als israelites (c. 19). Amb el rerefons d'aquest escenari són promulgats els deu manaments (c. 20), als quals segueix l'anomenat «codi de l'Aliança» (20,22-23,19). Immediatament després, s'explica la celebració conclusiva de l'aliança entre Déu i Israel (c. 24).
L'última part del llibre és dedicada al tabernacle, lloc de la presència del Senyor enmig del seu poble. Una primera secció està formada per la descripció del conjunt del tabernacle, d'acord amb el model que el Senyor fa veure a Moisès dalt la muntanya (cc. 25-31); més endavant, en la segona secció, s'explicarà l'execució punt per punt de tot allò que el Senyor havia prescrit (cc. 35-39). El capítol 40 és la conclusió de les dues seccions: el Senyor ordena a Moisès que consagri el santuari i els sacerdots (40,1-15), Moisès ho executa (40,16-33), la glòria del Senyor omple el tabernacle i un núvol el cobreix (40,34-38).
Enmig de les dues seccions dedicades al tabernacle hi ha una part narrativa, que reprèn el relat del camí dels israelites pel desert i concretament de l'aliança entre Déu i el poble (cc. 32-34). La narració se centra en la infidelitat del poble, manifestada en l'episodi del vedell d'or. Amb la seva intercessió, Moisès obté que el Senyor no extermini el poble i que li perdoni part del càstig que havia merescut pel seu pecat. El Senyor accedeix a acompanyar ell mateix el poble i, de fet, renova la seva aliança amb Israel.
L'èxode i l'aliança
L'emigració de Jacob i els seus descendents cap a Egipte és difícil de situar històricament amb precisió. El primer capítol de l'Èxode, quan introdueix el relat de l'opressió dels israelites, parla d'un canvi dinàstic a Egipte; podria correspondre al temps de la XIX dinastia, moment en què Egipte vol regularitzar la situació a les fronteres del seu imperi. Els faraons d'aquesta època són Seti I (1304-1290 aC), iniciador de la dinastia, Ramsès II (1290-1224 aC), constructor de grans obres i ciutats, i Merneptà (1224-1204 aC), que podria ser el faraó del temps de l'èxode. Cap de les dades cronològiques sobre el temps que els israelites van passar a Egipte o sobre l'any de la seva sortida (Gn 15,13; Ex 12,40; 1Re 6,1; Ga 3,17) no té una significació històrica precisa.
De fet, la «sortida-fugida» d'Egipte només constitueix un dels pols del llibre de l'Èxode. L'altre pol, l'aliança, se situa en el desert, als peus del Sinaí. L'arca de l'aliança, i en el futur el temple de Jerusalem, en seran el memorial per a cada generació. Així l'experiència de l'èxode va fer que Israel passés d'una estructura confusa de clans a una forma més explícita de poble unit i lliure. Teològicament parlant, el poble de Déu troba en aquesta experiència la seva identitat: «Ara, doncs, si escolteu la meva veu i observeu la meva aliança, sereu la meva heretat preferida entre tots els pobles, ja que tota la terra és meva: sereu per a mi un reialme sacerdotal i una nació santa» (19,5-6).
L'Èxode és també un llibre de lleis. Al do de l'alliberament ofert per Déu hi ha de correspondre el compromís d'Israel. Les lleis, sobretot el decàleg (20,1-17) i el codi de l'Aliança (20,22-23,19), són expressió de relació dels homes entre ells i amb Déu. Ara bé, les lleis manifesten també «la identitat de Déu» i, en conseqüència, «la identitat del seu poble». Expressen la sol·licitud del poble pel seu Déu i del Senyor pel seu poble i, a través d'ell, per tota la terra.
El llibre de l'Èxode en el Nou Testament
Ja en el mateix Antic Testament són incomptables les al·lusions a l'Èxode; per exemple, el llibre d'Isaïes fa una relectura de la sortida d'Egipte, viscuda de bell nou quan el poble sortirà de Babilònia i es desfarà de l'esclavatge (Is 40-55).
El Nou Testament es refereix a l'Èxode per anunciar la nova aliança en la sang de Jesucrist (Lc 22,20; 1Co 11,25; He 8,7-13). En realitat, tota la vida de Jesús queda sovint il·luminada per l'experiència de l'Èxode: l'infant Jesús refà la sortida d'Egipte (Mt 2,15); les temptacions de Jesús renoven i superen les d'Israel en el desert (Mt 4,1-11 = Mc 1,12-13 = Lc 4,1-13); Jesús, després de proclamar les benaurances, duu a la plenitud l'antiga Llei (Mt 5-7), i en altres llocs, tant Jesús com Pau citen expressament alguns manaments del decàleg (Mt 15,4 = Mc 7,10; Mt 19,18-19 = Mc 10,18-19 = Lc 18,19-20; Rm 13,9; Ef 6,2-3); en la transfiguració, Jesús, envoltat d'un núvol lluminós, reviu en un sentit nou la revelació de Déu en el Sinaí (Mt 17,1-13 = Mc 9,2-13 = Lc 9,28-36). També l'evangeli segons Joan, més d'una vegada, usa l'Èxode com a rerefons: Jesús és l'anyell pasqual (Jn 19,36); els miracles de Jesús són anomenats «signes» com les plagues d'Egipte (Jn 2,11); Jesús contraposa el mannà que havia alimentat el poble en el desert, amb el pa baixat del cel, que és ell mateix (Jn 6,22-59). Pau contraposa la glòria del seu ministeri, per mitjà del qual Jesucrist es revela, a l'actitud de Moisès, que es cobria la cara amb un vel (2Co 3). La carta als Hebreus veu en el tabernacle del desert la figura del cel, on Jesús, com a precursor nostre, ha entrat definitivament després d'oferir-se ell mateix (He 8,1-6; 9,1-5.24). Tal com ensenya 1Pe 2,9, som el poble que Déu s'ha reservat, una casa reial, una comunitat sacerdotal, una nació santa (vegeu Ex 19,5-6). El càntic de Moisès (Ex 15) serà l'expressió de la victòria del poble fidel, salvat de la persecució darrera (Ap 15,2-4).





Darrera actualització del programa: 7/4/2020