Societat Bíblica de Catalunya

Antic Testament
Pentateuc
Gènesi
Èxode
Levític
Nombres
Deuteronomi
Llibres profètics
Josuè
Jutges
1r Samuel
2n Samuel
1r Reis
2n Reis
Isaïes
Jeremies
Ezequiel
Osees
Joel
Amós
Abdies
Jonàs
Miquees
Nahum
Habacuc
Sofonies
Ageu
Zecaries
Malaquies
Escrits
Salms
Job
Proverbis
Rut
Càntic
Cohèlet
Lamentacions
Ester
Daniel
Esdres
Nehemies
1r Cròniques
2n Cròniques
Llibres deuterocanònics
Ester grec
Judit
Tobit
1r Macabeus
2n Macabeus
Saviesa
Siràcida
Baruc
Carta Jeremies
Daniel grec
Nou Testament
Mateu
Marc
Lluc
Joan
Fets Apòstols
Romans
1a Corintis
2a Corintis
Gàlates
Efesis
Filipencs
Colossencs
1a Tesalonic.
2a Tesalonic.
1a Timoteu
2a Timoteu
Titus
Filèmon
Hebreus
Jaume
1a Pere
2a Pere
1a Joan
2a Joan
3a Joan
Judes
Apocalipsi


BIBLIJA.net   - La Bíblia a Internet
Buscar Referència     Buscar Paraula
Passatge:   

Menú compacte
 BCI Escollir entre totes les versions   Sobre les versions Ajuda
Idioma

Nombres :Introducció 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36

Nombres
Introducció
L'antiga versió grega va donar el nom de Nombres al quart llibre del Pentateuc perquè comença fent el «recompte» o cens dels israelites un mes després de l'erecció del tabernacle o tenda del trobament. De fet, el llibre vol ser la continuació del final de l'Èxode, interromput pel cos legislatiu del Levític, que estava destinat a regular el culte al Senyor.
Però el llibre dels Nombres, pres tot sencer, és una obra molt complexa. Conté parts narratives i altres de legislatives. Hi ha, a més, el cos poètic dels oracles de Balaam, que tenen netament un sentit de profecia. Malgrat aquesta diversitat de materials que el componen, no és difícil de seguir les línies generals del llibre.
L'itinerari del poble vers la terra promesa
Els diversos fragments del llibre dels Nombres s'agrupen seguint les etapes que porten el poble des del peu del Sinaí fins a les portes de la terra promesa: la primera etapa, encara en el Sinaí, és dedicada a presentar un ordre ideal en el campament dels israelites al voltant del tabernacle (1,1-10,10). En la segona etapa, el poble es posa en camí i passa quaranta anys al desert, fins que arriba a l'est del Jordà (10,11-21,35). Una darrera etapa suposa que el poble es troba a les planes de Moab, on Moisès prepara la vida que el poble haurà de portar a la terra promesa quan n'haurà pres possessió (cc. 22-36).
En els primers capítols, el poble apareix organitzat al voltant del tabernacle; des d'allí la presència gloriosa del Senyor santifica tots els israelites. L'autor situa la tribu de Leví al centre del campament, al voltant de la tenda del trobament; les dotze tribus restants (Josep compta com a dos: Efraïm i Manassès) es distribueixen de tres en tres, en els quatre punts cardinals. Tenint en compte que l'entrada del tabernacle mirava a l'orient, l'autor col·loca Judà a l'est del campament i, així, quan el poble es posarà en camí, Judà obrirà la marxa (10,14-18), en lloc de Rubèn, a qui pertocava com a primogènit. A continuació hi ha una secció especialment dedicada als levites i al servei que els correspon de fer a l'hora de transportar el tabernacle (cc. 3-4), seguida per un grup de lleis, en part relacionades amb la santedat del campament (cc. 5-6). Després el relat torna enrere i explica diversos fets relacionats amb el moment de la consagració del tabernacle: les ofrenes fetes pels caps de les dotze tribus, l'encesa del canelobre, la dedicació dels levites al Senyor i la celebració de la Pasqua. Finalment es parla del núvol que indicava quan el poble s'havia de posar en marxa o quan s'havia d'aturar (7,1-10,10).
L'etapa següent s'inicia amb la partença del Sinaí (10,11-36). Segueixen les narracions sobre les murmuracions del poble, el mannà, les guatlles i l'elecció dels setanta ancians (cc. 11-12), que tenen moltes semblances amb les del camí que havia fet el poble des del pas del Mar Roig fins al Sinaí, tal com apareix en Ex 16 i 18. A continuació s'explica el primer intent d'entrar a Canaan i com, un cop explorada la terra promesa, la generació de l'èxode fracassa per la seva desconfiança en el Senyor (cc. 13-14). La intercessió de Moisès obté que el Senyor desisteixi de fer desaparèixer el poble, però la promesa divina de fer-lo entrar a la terra no es complirà fins passats quaranta anys. El llibre dels Nombres omple aquest llarg període de temps amb un recull de prescripcions diverses, i sobretot amb el relat de la rebel·lió del levita Corè, dels rubenites Datan i Abiron i, finalment, del poble mateix contra l'autoritat de Moisès i Aaron (cc. 15-17). Completa aquests materials un altre recull de prescripcions referents als sacerdots i als levites i a la puresa ritual (cc. 18-19). El text continua després amb la narració del progressiu acostament del poble a la terra promesa. Com havia passat anteriorment, algunes murmuracions del poble marcaran el seu camí: la protesta en les aigües de Meribà (20,2-13) i noves murmuracions per la manca de menjar i de beure, castigades amb la picada mortal d'unes serps (21,4-9). També s'explica la negativa del rei d'Edom a permetre el pas d'Israel pel seu territori (20,14-21) i la topada posterior amb el rei cananeu d'Arad: la victòria dels israelites els permet de continuar el camí sense entrar al territori d'Edom (21,1-4.10-20). També Sehon, rei dels amorreus, es nega a deixar passar els israelites, i aquest fet provoca la conquesta del seu territori, que obre el camí per a apoderar-se del territori d'Og, rei de Basan (21,21-35).
L'última etapa té com a centre el fet decisiu de l'entrada d'Israel a la terra promesa. Moisès, que ha conduït el poble fins a les planes de Moab, viu aquí els seus darrers dies i traspassa a Josuè el guiatge del poble d'Israel. En aquesta secció del llibre dels Nombres es poden distingir diversos reculls. El més notable és segurament el dels oracles de Balaam (cc. 22-24), un personatge conegut en les tradicions de les regions orientals de Judà, al qual atribuïen grans poders. En aquesta secció, les parts narratives donen tot el seu relleu als oracles profètics. Malgrat la insistència del rei de Moab, Balaam no pot fer altra cosa que beneir tres vegades el poble d'Israel i anunciar que d'ell en sortirà una estrella, un ceptre, que esclafarà els polsos dels moabites (24,17). Els oracles de Balaam anuncien solemnement una gran prosperitat del poble d'Israel, un cop haurà entrat al territori promès per Déu. Contrasta amb aquesta nota d'esperança la complexa narració de la idolatria d'Israel a Peor, pel tracte que ha tingut amb les dones moabites o madianites (c. 25), un episodi comparable amb l'adoració del vedell d'or (Ex 32).
El text continua amb un nou cens dels israelites, després del llarg camí pel desert i quan ja estan a punt d'entrar a la terra promesa (c. 26). La generació del primer cens, fet al peu del Sinaí (cc. 1-4), havia mort al desert. Ara calia censar la nova generació de les tribus, de cara a repartir el país; calia censar separadament els levites, que no tindrien part en la repartició del territori al costat de les altres tribus (c. 26); calia també resoldre el cas de la transmissió de les heretats en el cas d'una família amb només filles o sense descendents, i preparar la successió de Moisès (c. 27). Segueix una extensa secció sobre el ritual que caldrà observar cada dia festiu (cc. 28-29) i sobre els vots de les dones (c. 30). Després de la infidelitat de Peor, venjada amb la guerra contra els madianites, Moisès i el sacerdot Eleazar decideixen com s'ha de repartir el botí (c. 31). També distribueixen les terres de la Transjordània entre Rubèn, Gad i la meitat de la tribu de Manassès (c. 32).
Després d'aquestes narracions, el llibre recapitula la marxa pel desert, tot recollint una llista de les etapes recorregudes pels israelites des de la sortida d'Egipte fins a arribar enfront de Jericó, a les planes de Moab. Allà Moisès anuncia al poble l'entrada a la terra promesa (c. 33), descriu després les fronteres del país de Canaan i dóna instruccions per a la repartició del territori (c. 34) i per a la designació de les ciutats de residència dels levites i de les ciutats on puguin refugiar-se els qui hagin comès un homicidi involuntari (c. 35). Finalment, el text afegeix algunes precisions sobre el casament de les hereves (36,1-12). Tot és a punt per a poder entrar ja a la terra promesa.
El llibre dels Nombres i el Nou Testament
En el llibre dels Nombres hi ha diversos elements que, interpretats simbòlicament, han alimentat l'esperança i la vivència messiàniques. Així, la serp d'aram, com a antídot de la picada de les serps al desert (21,4-9), és vista com un signe visible de l'acció salvadora que Déu ofereix al seu poble (Sv 16,5-7). L'evangeli segons Joan el referirà a l'enaltiment de Crist a la creu que salva tots els homes (Jn 3,14-15). El relat de Balaam (Nm 22-24) ofereix altres elements que seran interpretats en sentit messiànic, especialment l'estrella de 24,17.
També amb el rerefons de les narracions del llibre dels Nombres, Pau proposa als corintis l'exemple del desert (1Co 10,1-13). Potser el fonament de la seva comparació cal trobar-lo en l'afirmació que fa sobre la situació dels cristians: som a la fi dels temps, és a dir, s'acosta la realització plena de totes les promeses. Una idea semblant es pot veure en l'argumentació que fa la carta als Hebreus (He 3,7-4,13): a partir de Sl 95,7-11, l'autor insisteix en el camí que tot cristià ha de seguir per a arribar al «repòs», a l'encontre amb el Senyor que beneeix, protegeix, mira amb benvolença i atorga la seva pau.
El Nou Testament veu en el mannà, en la serp d'aram o en Moisès una imatge de Jesucrist, i en la història de Nombres, un exemple de la vida del poble creient que, seguint les petjades de Jesucrist, s'encamina al seu lloc de repòs, que és la vida eterna. El missatge del llibre dels Nombres troba aquí la seva realització plena.





Darrera actualització del programa: 7/4/2020