Societat Bíblica de Catalunya

Antic Testament
Pentateuc
Gènesi
Èxode
Levític
Nombres
Deuteronomi
Llibres profètics
Josuè
Jutges
1r Samuel
2n Samuel
1r Reis
2n Reis
Isaïes
Jeremies
Ezequiel
Osees
Joel
Amós
Abdies
Jonàs
Miquees
Nahum
Habacuc
Sofonies
Ageu
Zecaries
Malaquies
Escrits
Salms
Job
Proverbis
Rut
Càntic
Cohèlet
Lamentacions
Ester
Daniel
Esdres
Nehemies
1r Cròniques
2n Cròniques
Llibres deuterocanònics
Ester grec
Judit
Tobit
1r Macabeus
2n Macabeus
Saviesa
Siràcida
Baruc
Carta Jeremies
Daniel grec
Nou Testament
Mateu
Marc
Lluc
Joan
Fets Apòstols
Romans
1a Corintis
2a Corintis
Gàlates
Efesis
Filipencs
Colossencs
1a Tesalonic.
2a Tesalonic.
1a Timoteu
2a Timoteu
Titus
Filèmon
Hebreus
Jaume
1a Pere
2a Pere
1a Joan
2a Joan
3a Joan
Judes
Apocalipsi


BIBLIJA.net   - La Bíblia a Internet
Buscar Referència     Buscar Paraula
Passatge:   

Menú compacte
 BCI Escollir entre totes les versions   Sobre les versions Ajuda
Idioma

Levític :Introducció 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27

Levític
Introducció
El llibre de l'Èxode acaba amb la consagració del tabernacle. El llibre que el segueix recull una sèrie de lleis referents al culte que el Senyor dicta a Moisès des del tabernacle mateix. L'antiga versió grega va donar a aquest llibre el nom de Levític, perquè l'ordenament del culte interessa en primer lloc als sacerdots i als altres servidors del tabernacle, tots ells de la tribu de Leví. Interessa, però, igualment a tot el poble, perquè tots prenen part en els ritus i festes. El llibre vol presentar el tabernacle com el lloc on els israelites es poden trobar dignament amb el seu Déu, sense que res ho impedeixi. Moltes de les seves descripcions són dictades amb el rerefons de la «puresa ritual». Aquest concepte no és únicament moral; indica un estat que marca la persona i la fa «santa», és a dir, apta per a acostar-se a Déu. Al contrari, l'estat d'«impuresa» distancia l'home, el fa incompatible amb el culte del «Déu sant».
Lleis del culte i codi de Santedat
La compilació legal del llibre del Levític es reparteix fàcilment en dues parts i un apèndix.
La primera part (cc. 1-16) s'agrupa al voltant de tres temes: els sacrificis (cc. 1-7), la investidura dels sacerdots (cc. 8-10) i la puresa i impuresa rituals (cc. 11-16). Sobre els sacrificis, el Senyor dicta primer els rituals dels holocaustos, de les ofrenes de farina, dels sacrificis de comunió, dels sacrificis pel pecat i dels sacrificis de reparació (cc. 1-5), i reprèn tot seguit la mateixa sèrie precisant els deures i els drets dels sacerdots i recapitulant tot el conjunt (cc. 6-7). El ritual de consagració sacerdotal (cc. 8-10) ve a ser l'execució del que el Senyor havia prescrit en Ex 29,1-35. Aquí el Levític no solament reprèn el que havia quedat pendent d'execució, sinó que ho completa amb l'exemple de la mort dels dos fills d'Aaron i amb altres lleis referents als deures dels sacerdots. Les lleis sobre la puresa i impuresa rituals (cc. 11-16) recullen les prescripcions referents als animals purs o impurs, a la partera, a les malalties de la pell i floridures, i a les impureses rituals en l'àmbit del sexe. El recull s'acaba amb la descripció solemne del gran dia de l'Expiació, que reapareixerà més endavant en el calendari de festes (23,26-32). La presència del Senyor en el seu tabernacle enmig del poble és allò que dóna sentit a totes aquestes prescripcions.
La segona part (cc. 17-26) és coneguda amb el títol de «codi de Santedat». Dins la complexitat d'una compilació legal, manté les línies característiques d'un codi d'aliança. De tota manera, és molt més ampli que Ex 20,22-23,33 i, comparat amb el codi deuteronòmic (Dt 12-26; 28-30), si bé no conté tantes prescripcions, en alguns punts s'estén molt més. El centre del codi de Santedat és l'exhortació, sovint repetida, que li ha donat el nom: «Sigueu sants, perquè jo sóc sant.» Aquesta exhortació ja havia aparegut anteriorment (11,44-45), i es retroba en llocs importants del codi (19,2; 20,7.26; 21,8). El codi de Santedat s'agrupa al voltant dels temes següents: prohibició de menjar la sang dels animals immolats o bé morts o destrossats per una fera (c. 17); prohibició de les relacions sexuals il·legítimes (c. 18); els deu manaments juntament amb alguns altres inclosos també en el codi de l'Aliança o en el codi deuteronòmic (c. 19); disposicions penals relacionades amb les normes del capítol 18 (c. 20); disposicions sobre els sacerdots i sobre els animals destinats als sacrificis (cc. 21-22); el calendari anyal de festes amb el ritual que els correspon (c. 23). Finalment vénen prescripcions diverses relatives al manteniment constant de la llum del canelobre i de l'ofrena setmanal dels pans (24,1-9). La part legislativa del codi de Santedat s'acaba amb algunes lleis penals de caràcter judicial (24,10-23) i, sobretot, amb la normativa de l'any sabàtic i de l'alliberament dels esclaus l'any jubilar (c. 25). El darrer capítol del codi anuncia les benediccions o malediccions que sancionaran la fidelitat o la infidelitat en el compliment dels preceptes del Senyor. Però, per damunt de tot, el Senyor assegura que no oblidarà mai les promeses de l'aliança feta ja amb els patriarques (c. 26).
L'apèndix (c. 27) indica breument la manera com s'han de complir certs vots i com s'han d'oferir els delmes.
Origen i importància del Levític
El llibre del Levític, malgrat referir-se sempre al tabernacle erigit per Moisès en el desert, sembla que respon principalment a les necessitats de reorganització del culte en el temple de Jerusalem després del retorn de l'exili babilònic (538 aC). Per tant, el text no reflecteix directament el tipus de vida cultual del poble mentre era al desert o durant el temps de la seva instal·lació a Canaan, tot i que es poden descobrir indicis d'aquell culte en algunes de les tradicions antigues recollides en el Levític. Tal com el tenim ara, podem seguir en el llibre una bona part de tota la història cultual d'Israel, amb les innovacions, adaptacions i canvis que ha sofert.
El Levític mostra com Israel ha volgut expressar la seva fe també en el culte. Les ofrenes, els sacrificis, les festes i tota la resta de pràctiques rituals recollides en el llibre són el reflex de la vida d'un poble que se sent escollit per Déu i vol viure en relació amb ell. Un exemple característic d'això és l'observança del repòs en els dies festius. La legislació del Levític veu el fonament d'aquest precepte en el repòs del Senyor el setè dia de la creació (Gn 2,2-3). En una narració del llibre de l'Èxode, que es troba abans de la llei d'Ex 20,8-11, ja s'ordenava que el dissabte la gent no sortís a recollir el mannà (Ex 16,5.22-30). Més endavant, en ocasió dels treballs del tabernacle, per dues vegades es recordava el deure d'observar aquest repòs com un signe perpetu de l'aliança (Ex 31,13-17; 35,1-3). El Levític, doncs, el torna a recordar quan repassa els deu manaments (19,3.30), quan parla de les festes (16,31; 23,3-4) i en les exhortacions finals (26,2).
El Levític i el Nou Testament
El Nou Testament veu en les prescripcions rituals del Levític un valor figuratiu d'allò que arribarà a compliment en la persona de Jesucrist (He 7,26-28; 8,1-5; 9,1-15; 10,1-18). Pau afirma repetidament que, un cop realitzat el que significaven aquelles prescripcions, la seva lletra ja ha caducat (Col 2,16-23). Això no vol dir, però, que el nucli del Levític no tingui cap sentit per als cristians. La primera carta de Pere cita l'exhortació «sigueu sants, perquè jo sóc sant» (1Pe 1,16). La pràctica de corregir un germà que ha comès una ofensa (Mt 18,15-17) es practicava interpretant les paraules de Lv 19,17-18. I, per damunt de tot, tant Jesús com Pau citen el manament recollit en el Levític: «Estima els altres com a tu mateix» (Lv 19,18), com un dels dos manaments de la Llei de Déu que fonamenten tots els altres (Mt 22,39-40 = Mc 12,31; Rm 13,8-9).





Darrera actualització del programa: 7/4/2020